Excm. i Magfc. Sr. Rector
de la Universitat d’Alacant,
Excmes. i I.lmes. autoritats,
claustre de doctors de la
Universitat,
membres de la comunitat
universitària,,
senyores i senyors:
L’escultor
Eduardo Chillida nasqué a Sant Sebastià, Donòstia,
l’any 1924. Ell és una de les figures clau de les arts plàstiques
espanyoles del segle XX. La seua activitat artística s’ha desenvolupat
de forma ininterrompuda i intensa al llarg de prop de cinquanta anys, des
del 1947 fins a l’actualitat, anys al llarg dels quals ha estat en contacte
amb grans artistes contemporanis seus com ara Miró, Palazuelo, Saura,
Sempere o Arcadi Blasco. Les seues obres es troben exposades en els museus
d’art modern més importants del món, museus que fan una llarga
llista que va des de Tha Art Institut de Chicago i el Guggenheim i el Metropolitan
de Nova York a la Tate Gallery de Londres, tot passant pels museus de Zuric,
Basilea, berna, Berlín, Colònia, Frankfurt, Roma, Torí,
Madrid, Mèxic, Houston, Saint Louis, Washington, etc., etc.
Així
mateix, la qualitat plàstica de la seua obra ha recreat alguns dels
paisatges urbans i rurals més significatius de ciutats i contrades
de l’Estat espanyol i d’arreu del món. Recordem les primerenques
portes de la basílica d’Aránzazu, la plaça dels Furs
de Vitòria/Gasteiz, l’escultura del passeig de la castellana de
Madrid, el parc de la Creueta del Coll de Barcelona o els ferros sobre
les roques del Peine de los Vientos de Sant Sebastià.
No
és menys important la significació que per a la llibertat,
la democràcia i la solidaritat humanes han tingut a l’Estat espanyol
en la segona meitat del segle XX la personalitat i l’obra d’Eduardo Chillida.
Fins al punt que per a tots els que vam lluitar pel restabliment de les
llibertats democràtiques, dir Chillida era una de les formes de
dir llibertat.
Ben
llarga és, així mateix, la llista de guardons nacionals i
internacionals guanyats per l’escultor en la seua trajectòria artística
i cívica des d’aquell llunyà diploma d’honor de la Trennal
de Milà l’any 1954 fins al premi Llibertat a la contribucio a l’humanisme,
la lluita pels drets humans i la llibertat an la república de Bòsnia
i Hertzagovina i a Europa atorgat a Sarajevo l’any 1995. Per enmig, el
premi de la Biennal de Venècia, el premi Kandinsky de París,
el Carnegie Institut de Pitts bourg, el premi del ministeri de cultura
japonés per al gravat, el Dino Marina de Milà, el premi internacional
de gravats de Ljubljna, la medalla Ildefons Cerdà del Col.legi d’Enginyers
de Catalunya, el premi de la fundació Sabino Arana de Bilbao, la
medalla d’or de Sant Sebastià, el nomenament de membre de l’Academia
Internazionale Medicea de Florència, de la Akademie der Künste
de Berlín, de l’American Academy of Art and Sciencies de Cambridge,
Massachussets, de l’Academy of Arts and Letters de Nova York i de la Reial
Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, així com el
nomenament d’Arquitecte Honorari que li atorgà el Consell Superior
dels Col.legis d’Arquitectes d’Espanya.
Escultor
guardonat i arquitecte d’honor però, més encara, enginyer
de somnis, com l’anomenà Gabriel Celaya, per la potent materialitat
de les seues obres en fusta, ferro, alabastre, pedra, formigó o
terra, i per la seua relació amb les formes espacials, a més
de per la gran força i l’accentuat lirisme de l’expressió
gràfica continguda en els seus dibuixos. Enginyer de somnis per
a Celaya i arquitecte del buit per a Valente, savi d’allò que no
existeix per a Benet i nostàlgic del present per a Fernández
Ordóñez. Però també un poeta de la matèri,
de l’spai, dels sorolls, de la música i de la paraula. En fi de
comptes, una persona que es fa pregntes i intenta trobar en les coses que
fa alguna mena de resposta.
¿No
será el arte consecuencia de una necesidad, hermosa y difícil,
que nos conduce a tratar de hacer lo que no sabemos hacer? es pregunta
Chillida.
Però
no voldria entretenir-vos massa amb notes a peu de pàgina ni amb
citacios erudites que podeu trobar a biblioteques i hemeroteques. Ja que
hui tinc l’honor de fer l’elogi i d’apadrinar Eduardo Chillida en aquest
acte solemne d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat
d’Alacant, crec que serà millor exposar al davant d’aquesta comunitat
universitària una certa visió de l’obra d’Eduardo Chillida
que m’ha estat suggerida per la reflexió i l’estudi d’aqueixa mateixa
obra. Perquè en l’àmbit acadèmic que ens acull , més
que tot allò que es puga haver dit sobre una obra, més fins
i tot que la mateixa persona que ha fet l’obra, allò que més
ens ha d’interessar és la pròpia obra feta, palpable i comprovable
com una hipòtesi matemàtica.
Intentaré
exposar-vos la meua visió de l’obra de Chillida en aquesta intervenció
que vaig conformar fa uns dies, en un capvespre al parc de la Creueta del
Coll, a Barcelona, al davant de l’escultura que hi ha instal.lada, Elogi
de l’aigua, una de les seuses obres més justament conegudes i famoses
y que acabava ahir, entre el Museu de l’Assegurada i un sopar memorable
amb el mateix escultor.
Entre
Barcelona i Alacant, entre el sorollo dels brolladors i el tragí
del museu ocupat per una excursió d’estudiants de batxillerat, he
anat fent memòria de les obres vistes i conegudes per mi a través
dels llibres o les ciutats visitades. Al parc de la Creueta del Coll, quan
una nova primavera s’insinuava pels jardins de Barcelona com una bruma
verda i boirosa que s’enramava per les capçades dels arbres encara
sense fulles, vaig sentir com era de grat, a poqueta nit, el plaer de la
mirada sobre el jardí i l’escultura.
Una
de les coses que se’m van acudir era que l’obra de Chillida està
plena de contradiccions, potser pel seu caràcter de recerca o d’interrogant,
contradiccions, però, que es resolen en la mateixa escultura: en
aquelles peces pesants i ingràvides hi ha subtilitat i potència
alhora, són formes minerals i orgàniques, indestructibles
i inestables com observà J.A. Fernández Ordóñez.
Però, sobretot, són un camp de suggeriments on la resposta
als interrogants vitals que acompanyen les persones humanes des de l’origen
del temps s’insinuen en el dibuix i en l’escultura.
Gairebé
totes le sobres són objectes pesants, grandiosos, al marge de la
seua major o menor dimensió, des del gegantí Lloc de trobada
del passeig de la Castellana fins al diminut homenatge a Alberto
Giacometti. Són obres que volen fondre’s amb el paisatge, que aspiren
a formar parte del paisatge, del lloc, a ser la part més significativa
i extraordinària d’un paisatge més que natural domesticat
per l’acció de l’home, arranjat i constrüit per la mà
de l’home. Com arquitectures fetes per gegants folls, com restes de cornises,
motlures o basaments de ciutats ignotes.
Són
obres que conserven quelcom del passat i del futur. Així, conserven
restes de la matèria primera amb què es van fer, el mineral,
la mina, la pedrera, la gravera, els dipòsits de ciment. Conserven
quelcom del bloc de pedra sense tallar ni desbastar encara, acabat de traure
de la serra. Però també avancen el seu propi futur: el seu
envelliment i la seua destrucció es coven en els clivells i en les
oxidacions de les escletxes i les superfícies.
Són
obres que contenen la seua pròpia destrucció o, almenys,
la seua lenta degradació com a part intrínseca de l’obra.
És una idea que assenyalà l’enginyer Fernández Ordóñez:
el concepte d’entropia és assumit d’una forma natural des del bell
començament de la obra.
Així,
sobre la pedra, la fusta o el metall poden créixer les fisures,
els líquens i el rovell. I açò fa que siguen lentament
canviants amb el temps les textures dels materials, com la pell de les
persones; que es facen lentamen vells i nobles i siga més grat el
tacte d’aquelles superfícies massisses i dures que s’han de tocar,
acaronar, palpar per tal d’arribar a la comprensió sencera de la
peça. Unes superfícies d’on es van esborrant el rastre de
les ferramentes i dels motles, el pas de la mà i les eines del Chillida
ferrer, Chillida fuster, Chillida ferralla, Chillida estructurista, Chillida
formigoner, Chillida ceramista, la petjada de la persona que qüestiona
léstabilitat dels angles i les arestes i fins tot la resistència
dels materials. Perquè, de nou Fernández Ordóñez
dixit, amb Chillida aprenem que les lleis i propietats del formigó
i del ferro són més complexes del que pressuposen les normes
i els promptuaris de resistència i càlcul de materials. Peró
més encara: les suaus separacions de les parts, les lleugeres inclinacions
de la vertical i l’horitzontal suggereixen ja la inestabilitat i la rüina.
Però,
quins són els resultats? Fa uns dies, a la Creueta del Coll, hi
havia al fons del paisatge que contemplava una urpa de quatre dits, com
un ocell gris, com unes estenalles acabades d’eixir de l’enclusa que penjaven
de un racó de l’antiga pedrera abandonada, un paisatge grandiós
i solemne. L’escultura es trobava suspesa per quatre cables tesats fixats
en la roca, com d’altres que havia vist estaven nugades als pilarse dels
ponts o cargolades sobre les roques.
Una
barca amb esquelet de ferro encallada mar endins o una àguila poderosa
que es disposa a agafar la presa però que es queda amb les urpes
ran de l'aigua, com qui acarona les petites ones que a l'estany fan els
animals i les fulles o branques que hi cauen. Elogi de l'aigua. Un objecte
poderós, primitiu i obscur que atrau l'emoció de la mirada.
I l'aigua,
l'aigua sobre el formigó o el ferro, ja siga l'aigua dels brolladors
dels jardins, domesticada i fina, ja siga l'aigua de la mar Cantàbrica,
imprevisible i salvatge, ja siga l'aigua de la tinta o l'aiguada sobre
el paper ferm i rugós que acull els traços decidits, delicats
i febles que van forman peces d'un trencaclosques. Dibuixos, aiguaforts
i gravats que contenen camins, rastres del paper en blanc encara i rastres
del pinzell, de la ploma o de la planxa xopats en tinta o en aigua. Laberints
del pensament. L'aigua mansa que cau i l'aigua que s'estavella.
Car
entre tota la seua obra, abundant i exquisida, un especial interés
ténen per ami els dibuixos de Chillida i les obres pensades i fetes
per a ocupar espais públics, rurals o urbans, obres que, en la meua
condició d'arquitecte, preferesc sobre les peces que s'han quedat
tancades als museus p'ublics o a les col.leccions particulars, allà
on no es poden tocar i, de vegades, ni tan sols es poden veure. Les obres
a l'aire lliure tenen el valor afegit de configurar de bell nou el lloc
on han estat instal.lades. El lloc exacte, tan important per a Eduardo
Chillida i tan buscat per ell.
Es
tracta d'un lloc quegairebé sempre és un lloc de trobada,
tal com apareix en el títol d'algunes escultures. Lloc i trobada
que poden ser el teatre grec, però sobretot el f`rum romà:
un buit enmig del desconegut, un buit enmig de la massa, un forat, un espai
on trobar-se, l'inici de la civilitat.
Sàviament
ho advertia Ortega en referir-se al moment en el qual l'home grecoromà
decidí separar-se del camp:
"¿Cómo
es esto posible? ¿Cómo puede el hombre retraerse del campo?
¡Dónde irá, si el campo es toda la tierra, si es lo
ilimitado! Muy sencillo: limitando un trozo de campo mediante unos muros
que opongan el espacio incluso y finito al espacio amorfo y sin fin. He
aquí la plaza. No es, como la casa, un interior cerrado por arriba,
igual que las cuevas que existen en el campo, sino que es pura y simplemente
la negación del campo. La plaza, merced a los muros que la acotan,
es un pedazo de campo que se vuelve de espaldas al resto, que prescinde
del resto y se opone a él."
Vet
aquí la definició dels buits de les obres de Chillida, oposades
al buit sense límits de l'univers. Vet aquí el concepte de
límit tan benvolgut per l'esculptor.
Però
on millor es veu açò és en les obres emplaçades
a l'aire lliure, als paisatges, als jardins o a les ciutats més
que a les dels museus, perquè les obres de Chillida volen espai,
aire i llum. L'aire i la llum que cal per a envellir dignament, per a poder
mostrar amb orgull els senyals dels temps i de la vida sobre la pell, per
a poder rebre la carícia d'una mà, del vent, de la pluja,
del sol i de la primavera, per a poder respirar i poder ser lliures a l'aire,
lliures com lliure volgué ser el seu autor en temps foscos on no
hi havia llibertat per a dir, ni publicar ni treballar, ni per a fer-se
escoltar ni poder oir ni poder atendre la veu humana, la veu dels altres.
No ho oblidem: dir Chillida ha estat una forma de dir llibertat.
I lliures
són aquelles peces de formes primitives retallades sobre els blaus
del cel i el mar, grisos o verds, del camp o les muntanyes. Ferros forjats,
xapes de ferro, ferros corten, ferros rovellats, formigons picats, formigons
abuixardats, formigons acolorits, formigons desbastats... Material tots
ells, però, sense estridències. Obres fetes com qui fa una
cosa sense apropiar-se de res i sense esperar res a canvi. Monuments que
tenen alhora la força i la suavitat de la pluja o de la nostàlgia.
Com un ocell, com un arbre. Formes animals, ossos, esquelets, vèrtebres.
Ferros com braços o com cames que es corben i agafen i es crispen
i criden o dancen o ballen.
Però
també formes com les bigues o com els pilars o com els blocs de
formigó amb els quals els enginyers fan els molls i els dics dels
ports, o com l'acer dels vaixells i les torres de la llum que entusiasmaven
els arquitectes del primer moviment modern. Formes com les dels millors
edificis de l'arquitectura del segle XX. Formes que, com aquells edificis,
busquen els seus límits exactes, la seua exacta definició.
Certament,
com diu el mateix Chillida, amb una línia el món es pot unir
i amb una línia el món es pot separar. Vet aquí
la bellesa i el tremend poder de l'acte de dibuixar.
Així,
doncs, considerats i exposats tots aquests fets, digníssimes autoritats
i claustrals, sol.licite amb tota consideració i encaridament pregue
que se li atorgue i conferesca a l'escultor Eduardo Chillida Juantegui,
en reconeixement als seus mèrits, el suprem grau de Doctor Honoris
Causa per la Universitat d'Alacant.
Elx
per al Raspeig, 22 de març de 1996
Gaspar
Jaén i Urban,
Doctor
arquitecte,
Catedràtic
de dibuix arquitectònic
de
l'Escola Politècnica Superior de la Universitat d'Alacant
|