|
18 de mayo de 1999
És per a mi un gran
honor i una gran satisfacció participar en aquest acte en què
la Universitat d’Alacant rendeix homenatge al professor Ramon Margalef.
No ho és pas tant pel seus rituals, als quals no sóc gaire
aficionat, com pel fet que una institució hi vulgui reconèixer
públicament i col·lectiva els mèrits d’un gran investigador.

He de confessar que em resulta
especialment gratificant trobar-me aquí avui pels lligams d’afecte
i admiració que tinc amb els dos protagonistes principals de l’acte,
la Universitat i el professor Margalef. Tinc algunes raons per a explicar
els meus sentiments d’afecte i admiració vers la Universitat d’Alacant.
Abans que res, i com a alacantí, no puc oblidar que el seu naixement
va ser possible gràcies als esforços de molts ciutadans i
institucions d’aquesta terra. En segon lloc, perquè des del seu
inici els diversos equips de govern han sabut impulsar com a primer objectiu
la qualitat, tant de la docència i de la recerca com, fins i tot,
del mateix campus com a ambient. Per últim, sóc sensible
al fet que, estant encara encetant la seva joventut, ha sofert ja un accident:
la segregació no desitjada de dues titulacions importants. Puc també
afegir una altra raó d’afecte molt més subjectiva encara:
la Universitat de Alacant és el lloc on treballo, i ho faig molt
a gust.
No faré tot seguit
un inventari exhaustiu de les raons que em porten a tenir afecte a la figura
del professor Margalef i a admirar-lo. Em pertoca, i és difícil,
resumir-los en molt poc temps i en termes objectius els mèrits de
tota una vida dedicada a l’estudi de la natura. Però per no defraudar-lo,
a ell que es declara partidari de les obres en què la visió,
i fins i tot la passió personal, es pot percebre entre línies,
em permetran que després de glossar el que hom considera la seva
trajectòria professional, doni algun breu punt de vista molt més
subjectiu sobre aquest home tan particular.
Ramon Margalef va nàixer
a Barcelona el 1919. Estudià a l’Escola Oficial de Comerç.
Molt aviat començà les seves activitats d’estudi de la natura
i tingué ja relacions amb la Societat Catalana d’Història
Natural. Als 19 anys es va haver d’incorporar a l’exèrcit republicà.
En acabar la guerra civil i sense haver finalitzat els estudis de comerç,
va començar a treballar en una empresa d’assegurances. Quan tenia
22 anys l’exèrcit guanyador va reclamar també el seu estimable
servei durant dos anys. A la fi d’aquesta segona “mili” va obtenir una
beca de l’Institut de Biologia Aplicada que dirigia aleshores el Dr. García
del Cid, i va fer el batxillerat en dos anys i la carrera de Ciències
Naturals, en quatre.
Es va llicenciar amb premi
extraordinari el 1949 i aleshores ja tenia escrits una pila de treballs
inèdits i més de quaranta publicacions especialment sobre
el plàncton i altres organismes d’aigua dolça, entre les
quals hi havia una “Limnosociologia” en la línia de la sociologia
vegetal que havia encetat feia uns anys el professor Braun-Blanquet. Aquell
mateix any va ser nomenat director del laboratori que l’Institut d’Investigacions
Pesqueres tenia a Blanes. Així començava la relació
amb aquesta institució que va ser testimoni de l’activitat desenvolupada
pel Dr. Margalef al llarg de més de vint-i-cinc anys, i que va donar
com a fruit un alt nivell de prestigi per a tots dos.
Amb una capacitat de treball
gens comuna publica el 1950, juntament amb Miquel Massutí, el llibre
Introducción al estudio del plancton marino. El 1951 llig a Madrid
la seva tesi doctoral sobre Temperatura y morfología de los seres
vivos, un tema que l’ha continuat interessant al llarg de la seva existència.
Entre 1949 i 1957 publica una sèrie de vuitanta treballs, entre
articles i llibres, que cobreixen un espectre temàtic que no està
a l’abast dels naturalistes més especialitzats: algues i crustacis
d’aigua dolça, fitoplàncton i zooplàncton marí,
larves de mosquits, biocenosis, sobretot planctòniques i la seva
distribució en l’espai i en el temps, aplicació de les sèries
logarítmiques i la diversitat d’espècies, tema aquest últim
que esdevé una de les seves passions conceptuals. Alguns dels treballs
tracten temes de metodologies aleshores molt innovadores, com ara tècniques
per a l’extracció i la mesura de clorofil·les i altres pigments,
o sistemes per al cultiu d’algues, entre d’altres. D’aquest període
són també dos bons llibres que han obert el camí als
limnòlegs del nostre país: Los crustáceos de las aguas
continentales ibéricas i Los organismos indicadores en la limnología.
Geogràficament els treballs corresponen especialment a Catalunya
i les Illes Balears i, en el cas del plàncton marí, també
a Castelló i a la ria de Vigo.
El 1957 veu la llum, en les
memòries de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de
Barcelona, el seu discurs d’ingrés, que té per títol
“La teoría de la información en ecología”, una excel·lent
aportació per a la interpretació termodinàmica de
la diversitat d’espècies, que va ser publicada després en
la revista General Systems.
El 1952 el Dr. Margalef deixa
el laboratori de Blanes i passa a treballar a la seu de l’Institut d’Investigacions
Pesqueres a la Barceloneta, del qual arriba a ser director entre 1965 i
1967. En consonància, durant aquest període de 1957 a 1967
en la seva obra científica predominen els temes oceanogràfics.
Hi publica més de cent treballs, entre els quals abunden els dedicats
al plàncton marí, a l’estructura de les seves poblacions
i al procés de la successió de comunitats planctòniques,
per a intentar trobar regularitats que puguin permetre fer prediccions.
Després d’una estada
a Puerto Rico, l’Institut de Biologia Marina publica el seu primer llibre
de text, Comunidades naturales. Recordo en ell un fina observació
molt aclaridora, parlant de la tipificació de les comunitats d’organismes
i de les escoles sorgides en els diferents països, deia quelcom així:
“La classificació és una necessitat de la ment humana, llevat,
probablement, de l’anglosaxona...”.
El 1963 surt en la prestigiosa
revista de biologia teòrica American Naturalist un article seu sobre
el principis unificadors en ecologia, que va tenir un gran ressò
a tot arreu. Tot seguit d’haver fet un curs a la Universitat de Chicago,
es publica el llibret Perspectives in Ecological Theory, que va produir
un gran impacte en els ecòlegs de l’època i que, com a anècdota
tradicional que no pot faltar, va ser traduït al japonès abans
que al castellà. Ara que els cienciòmetres són tan
aficionats a mesurar la qualitat de les publicacions pels índexs
de citacions, puc aportar una modesta i aproximada estimació pertinent:
en els anys finals dels seixanta i principi dels setanta entre un 4 i un
8 % dels articles publicats en Ecology, la revista de la Societat Americana
d’Ecologia, feia referència a algun treball del Dr. Margalef.
El 1967 guanya la primera
càtedra d’Ecologia d’Espanya en la Universitat de Barcelona, encara
que anys abans ja s’havia fet càrrec d’aquesta assignatura, que
s’impartia en l’Institut d’Investigacions Pesqueres.
Dos anys després
publica un treball sobre grups d’espècies en el fitoplàncton
del Carib, l’únic que té en col·laboració amb
el Prof. González Bernáldez, mort fa pocs anys, que va ser
el segon catedràtic d’Ecologia dels país, i amb el qual tenia
una gran amistat. Herència d’aquesta bona relació és
el respecte mutu entre els deixebles de les dues escoles, que facilita
que els concursos de places en l’àrea d’Ecologia no siguin encara
la mena de torneigs medievals que són en altres disciplines.
Fins al 1974 el Dr. Margalef
feia compatible el treball en la Universitat i en l’Institut d’Investigacions
Pesqueres, que depenia del CSIC. Per diverses raons va haver de deixar
la seva plaça en el CSIC. Coincidint amb la seva incorporació
plena a la Universitat apareix l’extens llibre d´ “Ecologia”
que ha tingut una gran influència en tots els professors de llengua
hispana, com també l’ha tinguda per als estudiosos de les aigües
continentals l’aparició posterior de la també extensa “Limnologia”.
A més a més, des de finals del seixanta fins ara la producció
científica del Dr. Margalef arriba ben bé als dos-cents treballs.
El funcionament de les comunitats planctòniques i de les zones d’afloraments,
després de l’exhaustiva exploració de l’àrea de la
costa del Sàhara són temes dominats en aquest període.
També cal destacar que, després de dur a terme un ambiciós
projecte sobre els embassaments amb finançament del MOPU, s’arriba
a la publicació, juntament amb una colla de col·laboradors
de la Limnología de los embalses españoles i es desperta
en ell un especial interès per les formes biològiques de
les algues planctòniques.
A una ciència com
l’ecologia, qualificada de feble per alguns crítics, li vénen
molt bé les aportacions més teòriques que Ramon Margalef
fa en els darrers temps. Llibres com La biosfera: entre la termodinámica
y el juego, Teoría de los sistemas ecológicos i el mes recent
Our Biosphere són el màxim exponent de l’esforç del
seu autor per entendre el funcionament de la natura en termes de ciències
més exactes com la física i la matemàtica, però
sense perdre de vista la inacabable i sovint poc explicable acció,
creadora i exterminadora alhora, dels mecanismes responsables de l’evolució.
Per a resumir el reconeixement
mundial que ja ha rebut el professor Margalef, faré una breu enumeració
del premis i les distincions de que ha sigut mereixedor :
-Medalla Príncep
Albert de l’Institut Oceanogràfic (França, 1972)
-Premi A. G. Huntsmann d’Oceanografia
biològica (Canadà, 1980)
-Medalla Narcís Monturiol
de la Generalitat de Catalunya (1983)
-Premi Santiago Ramón
y Cajal del Ministeri d’Educació i Ciència (Espanya, 1984)
-Foreing member of the National
Academy of Science (Estats Units, 1984)
-Premi Italgas de Ciències
Ambientals (Itàlia, 1989)
-Medalla Naumann-Thienemann
de la Societat Internacional de Limnologia (1989)
-Premi Fundació Catalana
per a la Recerca (Catalunya, 1990)
-Premi Humbolt (Alemanya,
1990)
-Ecology Institute Prize
(Alemanya, 1995)
-Comanador de l’orde d’Alfons
X el Savi (Espanya)
-Doctor honoris causa de
les universitats de Laval, Aix-Marseille i de l’Institut Químic
de Sarrià.
De Margalef ha dit el professor
Trevor Platt: “Ha estat un dels principals arquitectes de l’estructura
intel·lectual amb què nosaltres organitzem actualment les
nostres observacions, conclusions i especulacions. Ens ha animat a plantejar
millor les qüestions i ens ha ajudat a treure molt més sentit
dels resultats [...] ha aconseguit una alta reputació com a font
de noves idees i d’intuïcions originals, de vegades provocadores,
sovint controvertides, sempre dignes d’atenció [...]. Molts opinen
que Margalef és l’ecòleg més distingit i influent
del món, i tal volta el més citat”.
Ja he anunciat que, per no
defraudar-lo totalment amb massa objectivitat, em reservo una molt breu
opinió subjectiva sobre el nou doctor. Per què admiro jo
tant el professor Margalef? Donaré dues raons principals. En primer
lloc, perquè té una insòlita combinació d’alts
nivells de genialitat i senzillesa que no he trobat mai en cap altra persona.
En segon terme, perquè està en possessió d’un envejable
esperit, sempre obert, que devora i assimila nova informació sense
defensar-se amb “dogmes” de la que li pugui ser pertorbadora.
Com que he de fer un gran
esforç per mantenir un to de serietat absoluta, em permetran que
faci una breu referència al fi sentit de l’humor del nou doctor
en una anècdota seva que explico sovint i que resumeix molt bé
alguns dels mals que afecten les nostres universitats. Es refereix al comentari
que li va fer un col·lega: «Mira Ramón, jo sempre ho
he dit, això de ser catedràtic d’universitat esta molt
bé, si no fos per aquesta horeta de classe...!».
No vull acabar aquest elogi
sense fer una referència a na Maria Mir, l’esposa del Dr. Margalef,
llicenciada en Ciències Naturals com ell, que és en bona
part responsable dels èxits professionals del seu marit, amb qui
ha sabut establir, dit en termes ecològics, unes bones relacions
de mutualisme que no pas de competència. I és que és
ben veritat allò que diu que darrere d’una gran dona hi ha sempre
un gran home...
Pertoca ara tornar al món
dels formalismes. Així, doncs, considerats i exposats tots aquests
fets, digníssimes autoritats i claustrals, sol·licito amb
tota consideració que s’atorgue i es conferesca a l’Excm. Sr. Ramon
Margalef el suprem grau de doctor honoris causa per la Universitat
d’Alacant.
|