325 REGLES DE ESQUIVAR VOCABLES A LA CERCA D'AUTOR*

per

Antoni M. Badia i Margarit
 

             1 – Gràcies. Sí, moltes i efusives gràcies a  vosaltres, senyor Rector, Autoritats, Junta de Govern, Consell Social i col·legues i amics de la Universitat d’Alacant, per la distinció que em feu avui, la més preuada que les universitats poden atorgar. A la Universitat d’Alacant haig d’agrair-li nombroses accions de consideració i d’estima, les quals remunten a l’època de l’anomenat “Centro de Estudios Universitarios” (abreujat en  CEU), que depenia de la Universitat de València, i que fins avui havien culminat en un curs de doctorat sobre un tema relacionat amb l’oració que ara enceto. No en parlaré, car totes les amabilitats que n’he rebudes són esvaïdes davant l’acte d’avui, que m’incorpora moralment i simbòlica a la vostra corporació i que veig com una recompensa que excedeix de bon tros els meus mèrits per a rebre-la. Només recordaré que ens hem congregat ací responent a uns interessos comuns: l’estudi de la llengua i la cultura i la preocupació per tot allò que n’obstaculitza la realització. En constatar-ho, accepto més de gust encara l’honor que em dispenseu, per tal com així en transcendim la destinació personal i aquest honor es dilueix entorn d’un bell ideal comú.

2 – Selecció i justificació del tema. Per correspondre al vostre gest, bé havia d’escollir un tema que fos d’interès compartit, per mi mateix, que faig l’agradable esforç d’exposar-lo, i per vosaltres, que feu l’esforç d’escoltar-lo (i que us desitjo al menys desagradable possible). Aleshores m’he dit: per què no parlar d’una qüestió d’actualitat viva per als qui som de l’ofici, del plantejament de la qual em sento responsable i que afecta erudits valencians i catalans? Penso, és clar, en les Regles de esquivar vocables (text manuscrit, conservat a la catedral de Girona i datat vers 1492, que vaig publicar el 1950). Es tracta d’un tema que ha omplert cinquanta anys de la meva vida i que no fa gaire (exactament l’any 1999) he fet objecte d’un estudi detingut, que ens interpel·la amb una munió d’interrogants i de dubtes. La interpel·lació inherent ja ha suscitat diverses reaccions, de manera que tot fa entreveure una polèmica fructífera i, per què no?, un desenllaç positiu i d’àmplia participació.
Si la present dissertació meva té per primer escenari el món de les lletres de tot el domini lingüístic en el tombant dels segles XV i XVI, això vol dir que afecta de ple els medis valencians de l’època i, afegint-hi un xic d’imaginació, Alacant hi queda ben implicat. Bernat Fenollar, un dels qui figuren a les Regles, havia nascut a Penàguila (l’Alcoià), i serà un dels protagonistes dels  episodis que evocaré; doncs bé, si Fenollar visqués avui, pertanyeria a allò que només fa quaranta anys s’hauria anomenat el “Districte Universitari d’Alacant”, i –cosa més important- es llançaria a reivindicar el seu irrevocable paper d’autor de la primera part de les Regles esmentades. 
El seu paper d’autor, dic. Potser per això, “autor” i “actor” són dos mots de fonètica afí i de semàntica no allunyada. Per cert, els filòlegs que basquegem per descobrir qui en fou l’autor hem convertit la nostra tasca en una perfecta “comèdia d’intriga”; per la seva banda, l’interès del “respectable públic” ha provocat que l’obra es mantingui a la cartellera ja fa més de dos anys (de 1999 fins avui) i, tal com van les coses, tot fa creure que n’hi ha per temps. No ha de sorprendre ningú, doncs, que aquest ambient escènic m’hagi suggerit el record d’una coneguda obra de Luigi Pirandello, en  la  qual se’ns presenten “sei personaggi in cerca d’autore”. En el nostre text, la cosa es complica en pluralitat, tant pel costat dels personatges (no són 6, sinó 325, les regles que cerquen adelerades la persona o les persones que els donaren existència), com pel costat de l’autor (car no sabem si atribuir-les a un sol  autor o a uns auctores complures). Més complicat, encara: a) d’antuvi, comptem amb uns presumptes autors identificats, que són en nombre de tres: els dos mencionats expressis verbis al manuscrit gironí de les Regles (Bernat Fenollar i  Jeroni Pau) i una “veu en off” (la de Pere Miquel Carbonell,  davant el qual la crítica està dividida entre els qui tot al més li concedeixen un paper de comparsa o d’apuntador i els qui el fan primer actor o protagonista d’un monòleg), però b) en segon lloc, també en serien coautors -segons el manuscrit- “altres hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims trobadors” (R-3) “e altres perfetament pronuntiants  lo vulgar català” (R-175). Tots aquests altres formen una turba multa de coneixedors de la matèria, la qual descabdellarà una funció important en la comèdia que tot just enceto. Per tant, potser ja  és hora d’alçar el teló (o d’aixecar-lo), que de totes dues maneres es diu a les Regles.
Comencem, doncs. Nogensmenys, per a començar bé, s’imposa d’aclarir el panorama als espectadors que han acudit a la sala, perquè no hi ha previst un entreacte (on el públic pogués escoltar comentaris dels qui coneixen l’argument de l’obra): la data de 1950 (any en què vaig publicar les Regles de esquivar vocables) separa en dues grans meitats el tema de la defensa de la llengua culta. I, si aquest tema, veritablement fascinant, sempre havia generat polèmiques, vull precisar que ací ens n’interessa especialment la segona meitat (que comença, com dic, el 1950, amb la coneixença i l’edició del text) i que també ha provocat les noves dissensions de torn. De la primera, que va del darrer terç del segle XV fins a 1950 justament, no em sé estar de donar-ne una idea, per a certificar  la vellúria de la qüestió, i, si més no, perquè un dels protagonistes del mil quatre-cents, Bernat Fenollar, apareix reencarnat, no sabem si oportunament, en la segona meitat (dins el text recuperat el 1950, però escrit el 1492) i n’ha esdevingut persona clau en l’autoria i en la interpretació. En pocs mots: Bernat Fenollar a) feia i desfeia en matèria de llengua en el segle XV (segons testimonis coetanis) i b) hi té un comportament ambigu en els segles  XX i XXI (segons testimonis de 1492, als quals, però,  el director d’escena no ha donat la paraula fins al 1950 i ens costa d’entendre què volen dir-hi). Que els espectadors es preparin, doncs, que s’inicia l’anunciada “comèdia d’intriga”. 

3 – Els precedents. Suara afirmava que em sento responsable d’haver plantejat, fa un parell d’anys, una qüestió filològica que afecta els historiadors de la llengua i de la cultura. I així és. Ara bé, com acabo de dir, la defensa de la llengua acurada, digna i culta, i la crítica inherent de les modalitats que se n’aparten (parlars incorrectes, vulgars, rurals) sempre han estat un niu de debats  i de controvèrsies. I aquesta dialèctica és antiga, molt antiga. Es troba íntimament lligada amb l’ideari dels humanistes del segle XV, quan des d’Itàlia s’havien difós uns aires renovadors en l’ensenyament del llatí i del grec, els quals suscitaren una viva admiració per l’antiguitat clàssica i en fomentaren l’estudi. L’home nou s’alliberava del llast medieval i se sentia una peça important en l’univers creat, que l’induïa tant a bastir elucubracions generals com a valorar les realitats concretes de cada dia. És natural que, amb aquesta disposició, el tema de la llengua adquirís un relleu singular entre les persones cultes, les quals aviat afrontaren una qüestió capital: l’ennobliment de la llengua significaria optar per l’ús del llatí? Bé que tots els homes de lletres se sentien afectats per les grans figures del Trecento italià, que tant enaltiren il volgare, els humanistes de les primeres generacions (segles XIV i XV), enlluernats pel món clàssic, manifesten un cert menyspreu  envers les llengües vernacles o malden per aconseguir-los el nivell de les clàssiques. En canvi, llurs continuadors del segle XVI s’enorgulleixen d’expressar-s’hi i lluiten perquè els sigui reconeguda la mateixa consideració de què frueix el llatí. És el moviment conegut com la questione della lingua.

4 –La pretesa polèmica valenciana. Per més que Itàlia en dugué sempre la batuta, el combat a favor de l’ús de les llengües vernacles s’estengué pertot arreu. També afectà un dia els lletraferits del domini català, i ara penso sobretot en  valencians i catalans. A diferència de l’ombrívola situació que marcava la Catalunya de la segona meitat del segle XV, colpida per greus problemes, polítics (la presó del príncep Carles, la revolució catalana i la guerra civil), socials (els conflictes de la Biga i la Busca a Barcelona, la qüestió del remences al camp) i religiosos (la instauració de la Inquisició, processos contra heretges i jueus), la florent València visqué l’apogeu de les lletres i agombolà els grans escriptors del segle. El clima imperant hi favorejà així mateix el conreu d’una  literatura de debats i concursos, la qual,  malgrat una evident proclivitat a ocupar-se de temes innocus i superficials, tampoc no  excloïa qüestions serioses. Hi destacà el cenacle literari de “Bernat Fenollar i els seus amics” (com l’anomenà, amb frase gràfica, Martí de Riquer). Fenollar fou una figura notable entre els escriptors valencians de la segona meitat del segle XV, intervingué activament en el certamen poètic de 1474, participà en diverses obres col·lectives (com Lo passi en cobles, 1493) i es mostrà altament preocupat per la correcció idiomàtica. Ell i els seus contertulians eren, dins el marc obligat dels passatemps, bons observants de la correcció idiomàtica. I bé, en aquest ambient sorgí un joc poètic (que jo situo entorn de 1475, cfr. R, p. 86) i que amb el temps deixaria un rastre no negligible. Es tracta d’un aparent altercat amb pretensions de debat, bé que hi manqui una peça escrita essencial. Però anem al gra. Jaume Gassull, pertanyent al grup d’amics de Bernat Fenollar, es despenjà un bon dia amb un poema, tan burlesc com complex, intitulat La brama dels llauradors, en el qual (deixant de banda altres temes de contingut vari) a) apostrofava Bernat Fenollar per haver criticat els vulgarismes que feien servir els pagesos de l’Horta de València, b) incloïa abundosos mots i expressions que aquests usaven i en feia l’elogi i la defensa i c) comminava Fenollar a retractar-se’n i a revocar la seva sentència condemnatòria. Tot podia fer creure que s’iniciava un debat literari: d’una banda, Bernat Fenollar s’hauria manifestat en contra del parlar rural i vulgar; de l’altra, Jaume Gassull el defensava amb vigoria.
Es tractava, emperò, d’un diàleg del qual només coneixem allò que hi ha dit una de les parts (Jaume Gassull), car, de la sentència atribuïda a Bernat Fenollar, no se n’ha sabut mai res: ni text, ni data, ni motivació. Al Procés de les olives  (ca. 1496), poema també sorgit del col·lectiu del mateix Fenollar, hom es refereix a aquest com a llunyà autor de la sentència, però no se’n treu l’aigua clara. Quant a la Brama  de Jaume Gassull, només en coneixem el text per una edició d’Onofre Almudèver (1561). Aquest hi assenyala Bernat Fenollar com  l’esca de la  Brama, la qual seria la dura resposta de Gassull a la no menys dura crítica del parlar vulgar dels pagesos que aquell (és a dir Fenollar) havia proferit. Almudèver no hi afegia el presumpte text (simplement, perquè no el tenia), però tothom, i ell el primer, el donà per existent i per escrit de Fenollar. Ara bé, pel prestigi de què gaudia, aviat Fenollar fou considerat el paladí per excel·lència de  la llengua correcta i, a mesura que passava el temps, el seu pas pel món de les lletres es convertí en un veritable mite. És ben natural, doncs, que els erudits del segle XVIII (Vicent Ximeno, Lluís Galiana. Carles Ros), donessin per bo que Fenollar hagués escrit tot un tractat sobre les paraules “ajenas al idioma” que calia proscriure, però que tampoc no ha vist mai ningú. Encara al segle XIX,  Constantí Llombart s’expressava en els mateixos termes. Així, prestigiosos erudits valencians arribaren al segle XX amb el convenciment que Bernat Fenollar havia escrit, al segle XV, una filípica contra el parlar dels pagesos de l’Horta que era ensems una defensa de la llengua correcta, el text de la qual  continuava essent desconegut. 
Si, doncs, l’imaginat diàleg entre Bernat Fenollar i Jaume Gassull  no fou  pròpiament un diàleg, sembla que l’hauríem de desestimar. Més, encara: a aquesta dificultat (anomenem-la tècnica), s’hi afegeixen dues altres consideracions: el procés valencià que acabem de presentar a) no es veu relacionat amb la dialèctica “vernacle vs llatí” i  b) resta lluny de les fonts italianes de la preocupació per ennoblir il volgare. Se’n desprèn que el procés descrit fins ara difícilment es podria arrenglerar amb les mostres que en altres dominis romànics palesaven una autèntica preocupació per la llengua i no ens fressaria el camí vers els objectius de la questione della lingua. 
Així s’acaba allò que hauria pogut ésser el primer acte de la “comèdia”. Si ho hem de jutjar pel seu resultat, ben migrat, constatem que ens hem desempallegat d’un episodi, no diré inoportú, però sí desplaçat. Haurà estat com l’assaig general d’una obra poc reeixida. Si  volem salvar-ne la teleologia projectada, que és dignificar la llengua vernacla prenent per model el llatí, caldrà replantejar a fons el tema. És el que farem d’ara endavant  I ho farem de manera que, sense trencar amb qui havia incitat a la malaguanyada polèmica (Bernat Fenollar), algú més apropiat que ell en pugui rebre la  torxa.

5 – Entren en joc les Regles. Així les coses, el 1950 vaig tenir la sort de publicar les Regles de esquivar vocables, transcrites del manuscrit de Girona. En llegir-ne el text, tot seguit vaig pressentir que, fos qui en fos l’autor, aquest prenia realment el relleu a què acabo d’al·ludir, en la mesura que orientava l’argument vers la defensa d’una llengua culta llatinitzant. Això sí que permetia d’augurar la futura questione della lingua. Tanmateix, una cosa sorprenia, de les Regles.  Dues parts en componen el text, tan iguals, que mai no m’he cansat de dir que “s’assemblen com dues gotes d’aigua”. Per la seva banda, l’ingenu lector, en constatar que les dues meitats formen una unitat indiscutible, s’estranya que el mateix manuscrit li doni entenent que foren obra de dos autors diferents. I la seva perplexitat augmenta en llegir-hi que els dos autors són el poeta valencià Bernat Fenollar i l’humanista barceloní Jeroni Pau, car, examinats des de diversos angles de visió, tots dos resten sempre separats per un veritable abisme. Ara bé, l’any 1950 jo, content de la troballa i amb ganes de fer-la conèixer en el món de les lletres, vaig optar per passar de puntetes damunt la filiació del text, punt que s’adverava delicat, i el vaig publicar sense aprofundir la desconcertant “paternitat legal” que li atorgava el manuscrit. I, a desgrat que aleshores jo tenia el ferm propòsit de no aturar-me en la recerca encetada fins a esgotar-la, la dura realitat m’hi anà posant obstacles any rere any, fins al punt que he fet gruar-ne els resultats als col·legues del ram durant mig segle,  el temps que va de 1950 a 1999. Per tant, durant aquest lapse, les Regles no foren interrogades per mi sobre llur filiació, a l’espera de fer-ho indirectament, quan prepararia l’estudi que aparegué el 1999; així tampoc no propiciava  susceptibilitats en el terreny dels lligams familiars, en el qual, tant ahir com avui, qui s’hi fica sovint en surt escaldat. Sigui el que sigui, ara sento la recança de no haver sospitat, del primer moment ençà, que l’autoria d’un text que traspuava propostes cultes i unitàries per al bon ús de la llengua s’havia de cercar en medis afins a la cultura humanística. Confesso, emperò, que ni vaig pensar-hi.
En suma, les Regles de esquivar vocables nasqueren (o foren escrites) el 1492, amb una naixença, si no clandestina, pràcticament silenciosa i desconeguda per als contemporanis (que no se n’assabentaren), i quasi  vint anys després de l’intent poc afortunat de promoure una polèmica entre Bernat Fenollar i Jaume Gassull, a propòsit de la Brama dels llauradors d’aquest (que, com he dit, jo situo ca. 1475). A València se n’havia parlat molt, sense, però, que en realitat se’n sabés gran cosa. Posats a no saber, als cercles literaris valencians tampoc no arribà cap notícia sobre l’existència de les Regles, redactades, com dic, després d’escolar-se vint anys de l’incert episodi relatat a la Brama. Per tant, a fortiori encara menys hom podia parlar-ne. No cal dir, doncs, que ni Fenollar ni Gassull en saberen mai res. I pensar que a Fenollar li havien d’imputar la paternitat del text, ni que només en fos la meitat! En pocs mots: la naixença de les Regles fou marcada per la ignorància i pel silenci, àdhuc a Barcelona.  I, de fet, no s’ha trobat cap testimoni escrit que hi faci referència.
No menys quietament les Regles hagueren de viure un llarg període de anormalitat. En efecte, durant més de quatre segles i mig (1492-1950), dormiren l’ingrat son dels desplaçats, dels ignorats i dels incompresos, mentre suportaven uns imprevistos canvis de casa i les incomoditats dels arxius com habitacle. Un son perllongat, que sens dubte més d’una vegada corregué el risc de tornar-se mortífer i mortal i tot. Mai no sortiren del còdex que les custodiava, el qual, subjecte a avatars que desconeixem, havia anat a parar a la catedral de Girona. I bé, després d’una interminable letargia sense veure la llum, les pobres Regles se’n despertaren el 1950, deixondides per un filòleg novençà que, aspirant a retornar-los la perduda normalitat, les posà, com se sol dir, “en negre sobre blanc”. Elles mateixes donaren fe de vida en aparèixer al butlletí de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1950-1953). Potser així acomplirien el paper, ben brillant per cert, que els pertocava de jugar en el món dels erudits.
Ben mirat, però, el despertar de les Regles no els fou tranquil·litzant, sinó angoixós, car immediatament temeren que no se’ls hagués afluixat la idea de llur filiació. Contra allò que elles tenien entès, ara resultava que, segons el manuscrit, eren Bernat Fenollar i Jeroni Pau els qui els havien donat la vida: el text ometia la menció explícita de qui n’era veritablement l’autor i més aviat deixava entendre que haurien d’afrontar una situació inaudita, per tal com els queien al damunt dos sobrevinguts. Elles sabien bé qui eren aquests parents contra natura, no debades tots dos conreaven el camp de les lletres, però no deixaven d’ésser, fins a un cert punt, uns intrusos en el cercle familiar. L’un, Bernat Fenollar, era famós a València per la polèmica que ja sabem i per la seva incessant defensa de la llengua correcta. L’altre, Jeroni Pau, era un humanista dur, aquest sí entrant de la casa, obsedit per la dignificació llatinitzant de les llengües vernacles. Les Regles se sabien també destinades a pledejar a favor de la llengua culta, molt en la línia d’aquests dos personatges que, fet i fet, no deixaven de tenir per a elles un aire de família. Tanmateix, no passaria ara que Bernat Fenollar i Jeroni Pau, envers els quals, d’altra banda, no sentien cap animadversió, serien tinguts per llurs “pares legals”? 
En aquesta insòlita situació, si les Regles haguessin pogut parlar amb sinceritat, què hi haurien dit? Segur que s’haurien queixat amargament contra aquell aprenent de filòleg que, en publicar-les, les havia fet conèixer en el terreny de la lingüística, però que, quant a elles, no n’havia dit ni piu! Que potser no en sabia la història? En tot cas, la responsabilitat era d’ell! I jo, que era ell, mort de vergonya, per no haver-me pronunciat sobre l’autoria del text. Tot això, sense imaginar jo que encara trigaria cinquanta anys a veure-hi clar (ço és, de 1950 a 1999)! 
Mentrestant, el temps passava. També passava en aquell any 1950, crucial per a les Regles, que havien retornat al món dels vius i dels desperts. Així, encara endormiscades del son multisecular, passaren al camerino, pressentint que, d’un moment a l’altre i sota un cognom o un altre, haurien de comparèixer en escena. No hagueren d’esperar-hi molt de temps. En efecte, diversos erudits valencians, capitanejats per Manuel Sanchis Guarner, en veure que les Regles  eren una llista de “mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana, a juy de... mossèn Fenollar” (així ho deia el text: R-3), llançaren les campanes al vol per festejar la sortosa descoberta. Per fi, després d’una dilatada espera, tota la gent que tant sospirava, segles feia, per trobar un cert text de Fenollar que no hi havia manera de saber on havia anat a raure, ara veia el vell somni convertit en realitat: per a ells, les Regles eren la crítica virulenta de Bernat Fenollar que havia  provocat les ires dels pagesos valencians i llur defensa per Gassull a la Brama, a l’entorn de 1475. Sanchis Guarner arribà a proclamar-me l’afortunat “acreedor de cualquier honra” que Lluís Galiana havia vaticinat, al segle XVIII, que mereixeria la persona que exhumés i publiqués el text de Fenollar, tan famós com imaginari (R, pp. 59-60). 
Com sol passar, aquest coup d’effet es tornà un foc d’encenalls. No per a Sanchis Guarner, que li guardà fidelitat absoluta i que ens deixà el 1981, fermament convençut que les Regles de Fenollar que jo havia tret a llum el 1950 eren l’esca de la Brama de Gassull. Per a ell, les Regles de Girona (1492) i la *Sentència contra el parlar dels pagesos de l’Horta  (ca. 1475) haurien estat una sola cosa, i Bernat Fenollar, el seu únic autor presumible. I les Regles, decebudes de mi i de tanta gent! Amb tot, hi havia raons de força per refusar tal identificació. Sens dubte, la més important –i decisiva- era la següent: si la Brama dels llauradors  (plena de paraules que Gassull posava en boca dels pagesos) hagués estat la defensa contra l’altercat de Fenollar (que les hauria condemnades), hauria estat lògic que Gassull hi hagués reprès, defensant-ne l’ús natural, les paraules reprovades per Fenollar. I bé,  d’un mig miler de mots i formes que nodreixen les Regles, només se’n comptaven deu a la Brama! Aquesta inesperada constatació feia inacceptable que la Brama fos la queixa contra un text de Fenollar que, més o menys semblant a les Regles, anatematitzés el parlar rústic dels pagesos. Caldria que ens prenguéssim les coses amb calma.
           Amb prou feines si s’havien escolat quatre o cinc anys de la publicació de les Regles, entre els qui ens ocupàvem de l’afer anà refermant una opinió, no consultada entre tots, però sí compartida per tots: vers l’any 1475 Bernat Fenollar hauria escomès (per escrit o oralment) els pagesos per llur parlar incorrecte, amb una envestida que hauria provocat la Brama de Gassull, sense, però, que aparentment n’hagués romàs cap testimoni escrit. Més tard, ja superat aquest episodi, Fenollar, tenaç i conseqüent amb la seva dèria de la puresa del llenguatge, hauria redactat les Regles que s’havien conservat en el manuscrit de Girona. Les Regles, decebudes, com sempre. Sense anar més enllà en la problemàtica del text, que continuàvem entreveient delicada, així pensàvem d’haver resolt la seva dificultat més cridanera: les Regles de esquivar vocables no tenien res a veure amb la Brama dels llauradors. I això no deixava d’ésser un progrés. 

6 – La belle époque. La publicació escarida de les Regles (1950) marcà l’inici d’un període de tranquil·litat científica a) que, a grans trets, tingué una durada de mig segle, b) que em permeté, per fi, de reprendre l’estudi del tema i c) que s’acabà, doncs, amb la publicació del meu gruixut llibre que en resultà (1999). Entre aquestes dues dates, els filòlegs dedicats al català visquérem feliços i confiats. Malgrat que em neguitejava de no poder llançar-me a pagar el deute que havia contret amb les Regles, jo era  qui  més bé s’ho passava, en constatar que elles s’havien convertit en una fita decisiva en la nostra disciplina. Tots érem encara del parer que les Regles eren obra de Bernat Fenollar, completades amb una segona part, que havia escrit Jeroni Pau. No ens sentíem interpel·lats per les peculiaritats (de cultura, de contingut, de mentalitat, d’actitud) que singularitzaven les Regles a les acaballes de la quinzena centúria. Tampoc no fèiem massa cas que el text hagués estat copiat per Pere Miquel Carbonell en un còdex que tothom coneixia pel seu nom. No cal dir que les Regles esdevingueren una peça important en la docència universitària i un referent obligat en la recerca d’història de la llengua catalana. Així, els diccionaris d’Alcover i Moll i de Joan Coromines es valien de les Regles per a datar la documentació dels mots o per a situar-ne la vigència a València o a Barcelona, segons que aquests hi figuressin a la primera part (de Fenollar) o a la segona (de Pau), respectivament. Etcètera.
Tanmateix, el temps no passa endebades. També la belle époque acusà certes modificacions en les dades que es referien a les Regles i certs moviments d’opinió entre els filòlegs que  s’hi dedicaven, els quals, després de tot, no deixaven de preparar lentament un canvi de decoració que examinarem a continuació (núm. 7). De moment, com ja ho he insinuat, crèiem que Bernat Fenollar havia escrit un segon text en defensa de la llengua acurada, després continuat per Jeroni Pau, i que el conjunt escrit per  ambdós autors havia estat transcrit per Pere Miquel Carbonell. Tanmateix, aviat s’anà obrint pas la idea que Carbonell potser no era del tot estrany al contingut de les Regles: Jordi Rubió i Balaguer, Martí de Riquer, Mariàngela Vilallonga i Germà Colón / Amadeu J. Soberanas marquen  una escala ascendent respecte a la intervenció de Pere Miquel Carbonell en la composició del text (primer, possible; després, creixent; per fi, reconeguda). A València costava més de desempallegar-se d’un pesant llast històric, però l’objectivitat en l’enfocament de la qüestió anava guanyant punts. A la fi dels anys vuitanta, Abelard Saragossà mostra una notable independència de criteri: partint de l’autoria indiscutida de Fenollar, però atent al nous aires que es fan sentir, es lliura a una anàlisi casuística sobre les regles que poden ésser o no ésser de Fenollar, o de Carbonell, o de Pau. Evidentment, les coses prenunciaven una mutació.
D’altra banda, jo mateix m´he demanat manta vegada què hauria succeït si Pere Miquel  Carbonell, en compondre les Regles de esquivar vocables, no hagués fet esment de Bernat Fenollar.  Bé que faci de mal respondre-hi, penso que a) d’antuvi, potser ningú no hauria lligat el text amb la situació cultural de València, per raó que a les acaballes del segle XV no es reconeixien clivelles en la llengua que obliguessin a matisar trets lingüístics segons territoris; ara bé, b) atès que les Regles foren conegudes el 1950, quan lingüistes i dialectòlegs ja podien restar impressionats per la generosa i ajustada informació que el text semblava fornir sobre el parlar valencià, aquests erudits, que per això podien inclinar-se a cercar un valencià, s’haurien sentit impel·lits a pensar en Bernat Fenollar? No necessàriament. No haurien pogut preferir un altre autor  més sobresortint i també preocupat per la llengua, poso per cas, un Antoni Canals o un Roís de Corella o tants d’altres? En canvi, hom sempre hauria relacionat el text amb Jeroni Pau, no debades cosí de Carbonell, a qui aquell tenia al corrent de les novetats  italianes (àdhuc en el cas que les Regles no haguessin mencionat el seu nom). De totes maneres, val més no embrancar-nos en un terreny que és pura especulació. Tornem a la realitat. 
Heus ací què em recorda, la realitat: quan, al curs 1987-1988, vaig poder tornar-me a dedicar més de ple a l’estudi de les Regles, després d’anys de treballar-hi a ritme lent, vaig constatar que la situació s’havia modificat essencialment. Tot seguit vaig sentir-me estimulat i encoratjat a seguir els camins que diversos col·legues havien desbrossat. Arribaria el dia que podria  pagar el meu vell deute a les Regles? 

7 – Violent i sorprenent canvi de decoració.  Acabem de veure (núm. 6) que en els darrers anys de la belle époque havien anat prenent cos certes sospites sobre la intervenció de Pere Miquel Carbonell en les Regles, insinuades primer feblement, però que es repetien in crescendo. Sí, Carbonell podia haver estat més que el mer transcriptor del text. I, posats en aquesta pista, la imaginació, temptadora, em suggeria: no podia haver-ne estat àdhuc l’autor?  Reconeguem que aquesta  darrera tesi no entrava en els càlculs de ningú. I aleshores, tampoc en els meus. El manuscrit ho deia ben clar: els autors eren Bernat Fenollar i Jeroni Pau. Amb l’esperança de saber trenar els fils dispersos de possibilitats i d’indicis fins a fer-ne una corda sòlida i resistent, vaig llançar-me, entre d’altres aspectes que també requerien noves mires, a la qüestió fonamental de l’autoria del nostre text: qui devia escriure les Regles de esquivar vocables? D’acord amb el plantejament tradicional del tema, la recerca havia de fer-se en dos vessants, diferents i complementaris: un, d’absolut (qui n’era l’autor?) i un altre, de relatiu (l’autor podia ésser Carbonell i no Fenollar?). Les respostes a les dues preguntes es troben al llibre publicat l’any 1999 (R, pp. 135-154). Així puc formular-les ací extremant-ne la brevetat i només com a resum dels vuit arguments en els quals recolza la meva proposta. Hi barrejo els dos vessants indicats (absolut i relatiu), amb el fi de presentar la matèria segons l’ordre temàtic en què figuren al meu llibre. 
           Ací segueix un resum succint dels arguments: a) Els aspectes de forma i de manera. Carbonell havia copiat al seu manuscrit una llista de correccions d’errors comesos per  gent que escrivia en llatí, sense saber-ne prou. Les Regles s’adeqüen exactament a aquest model, eixut i esquemàtic. En canvi, el món de Fenollar (com el de Gassull), sempre expressats en vers, es troben a les antípodes del de les Regles. - b) Manca de coincidència entre les Regles i la Brama. Ho hem vist al núm. 5: ambdós textos, que haurien de contenir uns mateixos  mots, criticats per Fenollar i defensats  per Gassull, van per camins tan diferents, que no permeten de creure que la Brama d’aquest fos la queixa contra un text d’aquell que no té res a veure amb les Regles. - c) La denominació de “llengua catalana”. Aquesta expressió, que surt a les Regles, no la feien servir els valencians de l’època, que només escrivien “llengua valenciana”. Les Regles, que la contenen, mal podrien haver estat escrites per Fenollar. - d) Les atribucions del manuscrit de Girona i la unitat del text. Malgrat que el manuscrit atribueix les dues parts de les Regles a un valencià (Fenollar, la primera) i a un barceloní (Pau, la segona), respectivament, ambdues s’assemblen tant que arriben a confondre’s, i no contenen valencianismes ni barcelonismes que les diferenciïn, sinó que formen un conjunt unitari que ens obliga a admetre que foren escrites per una sola i mateixa persona. - e) Les referències personals a les Regles. Primer: dels tres noms que apareixen emprats a les Regles en ús metalingüístic (Fenollar, Pau i Carbonell), només aquest darrer és escrit sense tractament, en estil familiar i en primera persona. Segon: com a exemples de correccions idiomàtiques, el nom Pere surt tres vegades (mostra de l’obsessió de Carbonell per fer-s’hi veure) i el nom Pau, una (veritablement innòcua i innecessària) (mostra de les ganes de Carbonell de posar en relleu el seu cosí). Tercer: els noms restants són encapçalats per Eulàlia i Engràcia (l’un rere l’altre), que eren els de les dues esposes de Carbonell. Quart: resten, encara, altres noms de persona, els quals, però, són menys rellevants per al nostre objectiu. - f) Els noms de lloc. La toponímia de la Brama és local i es basa en la magnífica llista de vint-i-sis pobles de l’Horta de València, en els quals, segons Gassull, els pagesos declaren de viure. En canvi, les Regles citen nou noms de lloc, que es reparteixen entre el Principat, el Rosselló, el País Valencià,  les Illes, Provença i Sicília. Constatem, una vegada més, que la Brama i les Regles pertanyen a dos móns diametralment oposats. - g) Abast cultural de les Regles. A les Regles es  respira un aire diferent del de la Brama. Aquelles resten lluny dels entreteniments poètics de Fenollar i els seus amics i, així mateix, del pretès debat sobre el parlar dels pagesos de l’Horta; manifesten una preocupació pel bon ús de la llengua,  s’obren a una àmplia perspectiva temàtica i sintonitzen amb l’humanisme, com a suma de les actituds i de les activitats que feren fermentar el renaixement. - h) La declaració d’autoria dins el manuscrit. Arran de la publicació de les Regles, els filòlegs férem, en general, una lectura abusiva, simplista i còmoda d’allò que sembla dir el manuscrit a propòsit dels qui n’havien escrit les dues parts (que aparentment eren Fenollar i Pau). Era una lectura entesa al peu de la lletra, com si fos una acta notarial del segle XX, quan la lectura pertinent obligava a matisar segons el medi i les situacions. Per exclusió d’ambdós presumptes autors, se n’inferia la possibilitat que l’autoria recaigués en el tercer personatge afectat (Carbonell). Fins ací, el resum dels meus raonaments de 1999.
             La conclusió a què jo arribava era que, atès l’estat actual de la recerca sobre el tema, Pere Miquel Carbonell era l’autor de les Regles de esquivar vocables. Per fi, el meu deute amb les Regles quedava saldat, i elles, reblertes de joia. Els era restituïda (almenys per la meva part) la paternitat biològica de Carbonell. Com era lògic, m’apressava a afegir, a la dita conclusió, que a Bernat Fenollar i a Jeroni Pau els havien correspost altres papers, decisius en l’elaboració del discutit text. Decisius, tant pel pes dels grups socials que vivien atents a les qüestions de correcció idiomàtica (representats per Fenollar), com per la relació amb els humanistes que advocaven per una llengua culta i llatinitzant (representats per Pau). Tres angles de visió del tema que no vacil·lo a qualificar de fonamentals, que examinaré més avall (núms. 13 a 16), i que recolliré (núm. 17), en  fer-ne la síntesi. Ara bé, estava escrit que  la meva conclusió portaria cua.

8 – Després de la trompetejada estrena, la crítica es divideix. Quan ja feia gairebé cinquanta anys  de la meva primera versió de les Regles, certament incompleta i insegura, però que, malgrat tot, continuava gaudint del favor del públic, no era temerari de vaticinar que la posada en escena d’una nova versió (que s’anunciava modificada i ampliada) constituiria un èxit. Efectivament, la reposició de les Regles, feta en plena temporada d’hivern (en el pas de 1999 a 2000), era una novetat estrident que cridava l’atenció del públic lletraferit. Feia pensar una mica en les atrevides versions de Shakespeare o de Wagner que ens ofereixen certs directors artístics d’avui. El libretto complet de les Regles, que amb prou feines si emplenava unes dotzenes de pàgines en la versió de 1950, s’havia tornat un “llibràs” que en comptava  cinc-centes en l’edició de 1999. Enriquida amb una magnífica reproducció facsimilar del manuscrit de Girona, alguns opinaven que l’obra era ensems solemne i simpàtica. Rodejat d’aquests signes exteriors, l’autor s’hi mostrava atrevit i triomfalista, deia i repetia una vegada i altra el seu discurs, i amb prou feines podia ocultar la seva confiança d’obtenir una crítica favorable, encomiàstica i tot. De totes maneres, la cosa més important n’era el contingut, que ja he resumit i comentat, i que –i ho torno a dir- contenia una proposta inesperada: que Pere Miquel Carbonell era l’autor de les Regles de esquivar vocables. 
La reacció davant l’impacte produït per la publicació del meu llibre sobre les Regles (1999) fou aparentment positiva en general: per totes les vies a l’abast (lletres convencionals, correus electrònics, trucades telefòniques, converses de pati universitari o de carrer), m’arribaven felicitacions i encoratjaments. Com que em fa vergonya de recordar-ho, renuncio a parlar-ne. Permeteu-me només de dir que Antoni Ferrando i Germà Colón, que, com veurem, després s’hi mostrarien reticents, corregueren a expressar-me un judici benvolent i laudatori, que semblava molt estès. En realitat, però, la processó anava per dintre. 
           Així fou. Superada l’eufòria del primer moment, començaren de dibuixar-se dues posicions sobre l’autoria del text, aparentment no fàcils de conjuminar (i que ja es traslluïren el mateix dia 13 de gener de 2000, durant la presentació del llibre a l’Institut d’Estudis Catalans). Jo, contra la tradició i les previsions, però no sense arguments de pes (per a molts) i del tot convincents (per a mi), l’atribuïa a Pere Miquel Carbonell. Formulada d’una manera primària, l’antinòmia faria així: “Carbonell, sí / Carbonell, no”. Com que la gent de lletres afectada pel tema ens produïm amb maneres civilitzades, no sé de ningú que s’hagi arrenglerat explícitament amb la segona opció de l’alternativa sense matisar-la. Si més no, a mi no me n’ha arribat cap testimoni escrit (ni, oralment, en forma d’allò que en el gènere teatral s’anomena un “a part”, perquè no se n’assabenti l’interessat al·ludit). Si així fos, ho lamentaria. De totes maneres, retiro el primer enunciat (massa tallant), i el substitueixo pel següent (més dialogant): “Carbonell, sí / Carbonell, oui, mais”. I què vol dir, aleshores, oui, mais? Significa a) que llevaríem a Carbonell l’atribució d’un bon nombre de regles concretes i b) que el rellevaríem en el rol d’autor intel·lectual del text. La conclusió fóra, doncs, que Pere Miquel Carbonell no hauria redactat les Regles; simplement les hauria compilades. 

9 – Missió de pau. S’imposa una reflexió intensa i serena. S’erraria del tot qui pensés que jo he vingut a posar sobre la taula el tema de les Regles, amb l’objectiu de reblar el clau de la tesi que vaig exposar el 1999. Amb raó podríeu dir: quina manera tan original de donar gràcies als amics valencians que m’inviten i m’honren, de venir a contradir-los en una qüestió delicada i espinosa! No parlo amb falsa cortesia, ni per interès propi, ni amb joc tèrbol. He pensat que, en una discussió honesta, hem d’anteposar la consideració de les objeccions d’altri a la força dels arguments propis. Estimulat per les veus que discrepen de la meva conclusió, i convençut que tenen prou consistència, diré amb senzillesa d’esperit que voldria aprofitar l’avinentesa d’avui per convertir la meva  interpretació (raonada, però potser massa absoluta), que angunieja una part de l’erudició valenciana, en una altra explicació (objectiva i també més oberta), que satisfaci els afanys de veracitat que tots compartim. Les Regles cerquen autor i potser avui enfilarem el camí que ens menarà on podrem trobar-lo. L’autor o els autors, que tot és versemblant. Deixeu-me dir que he repassat curosament el meu llibre de 1999 i confesso que ací no diré res que, en estat més o menys latent, no hi figuri expressat. Ara procuro de fixar-me més en les dades que en els arguments que se’n desprenen. I tot això, no perquè m’ho hagi arreglat per fer gala de coherència, sinó perquè corroboro que les dues posicions al·ludides, que semblen antitètiques, es fonen en l’única actitud profunda de tots els qui intervenim en l’afer: autor (o autors) de les Regles, i defensors o matisadors o detractors de l’autoria de Carbonell, tots percebem les Regles de esquivar vocables com una formidable defensa de la unitat de la llengua (xifrada en la seva modalitat culta i noble), tal com era entesa i practicada a la fi del segle XV, al zenit de l’edat d’or de les nostres lletres. Respecte a les controvèrsies que el text ha suscitat, que ja són penyora d’un progrés científic i humà, assagem de fer realitat allò que “de la discussió ve la llum”.

10 – Els mànagers de Bernat Fenollar. Entre els qui han contribuït a eixamplar el camp de discussió sobre les Regles, cal posar, per ordre d’aparició en escena, Abelard Saragossà (1992), Antoni Ferrando (1999) i Germà Colón (2001). Del primer, n’he parlat abans (núm. 6), perquè la seva presència es féu sentir durant la belle époque, quan encara el meu llibre es trobava en preparació i jo no havia anticipat res a ningú sobre el seu contingut (i sobretot em guardava per a mi la sospita que l’autor del text fos Carbonell, sospita que després se’m tornà certitud). Saragossà es trencava el cap per justificar l’autoria vària de regles concretes i soltes, com si Carbonell hagués tingut calma i temps per a raonar cada una de les seves insercions, quan, com sabem, l’anàlisi del manuscrit revela que ell escrivia quasi sense pensar-s’hi. Tanmateix, ara em refereixo especialment a Antoni Ferrando i a Germà Colón, tots dos unànimes a posar en dubte la integritat de la pretesa tasca de Pere Miquel Carbonell, (per a ells) pseudoautor, si més no parcialment, de les Regles,  el qual, quan es ficava on no el demanaven i es posava a cantar en valencià, desafinava fora mida.
 Dues vegades he sentit Ferrando a parlar sobre el meu treball de 1999: una, en la presentació del llibre a l’Institut d’Estudis Catalans  (gener de 2000); l’altra, al XIIè Col·loqui de Llengua i Literatura Catalanes de París (setembre de 2000). Fins ara, cap de les seves dues intervencions no ha estat publicada. Atès que sóc poc destre a retenir relats només percebuts d’oïda, no em veig capaç de valorar-ne les aportacions, si doncs no és per a subratllar el pes del valencià en el  text (que invalidaria o reduiria la capacitat de Carbonell per a ésser considerat autor de les Regles). Aquest judici, simple però exacte, m’ha estat confirmat per un tercer treball de Ferrando, ara sí imprès (1). Per això en parlo ací. Ferrando hi escull set regles del text, com a mostra de la importància que té el valencià dins l’obra que, a parer meu, escriví el no valencià Carbonell. Ara bé, analitzades aquestes regles des del punt de vista filològic, n´hi compto cinc que en rigor obeeixen a refermar la llengua culta, el pes de l’etimologia i l’acceptació social dels mots en qüestió, que són els objectius primordials de les Regles, abans que la defensa de solucions valencianes (la qual va a càrrec de les dues regles restants i, així i tot, d’una manera no massa contundent).
            Quant a Germà Colón, de qui ja són famoses les aportacions extremament riques en documentació, haig de dir que em dedicà un impressionant aplec d’addenda a les Regles  (2). Colón ens ha donat una magnífica lliçó d’erudició, basada en un buidatge de materials que jo ja hauria volgut per a mi. Gràcies a ell, el tema de les Regles de esquivar vocables, prou rellevant per ell mateix, es fa més gran i esdevé una peça essencial en la història de la llengua, tant per l’abundor de mostres textuals aportades com per avançar sovint la primera datació de les formes del text. Ara bé (i no ho dic per justificar-me), no era aquest el meu propòsit ni el dels assistents als nostres seminaris universitaris de 1987 i 1988, quan adoptàrem els criteris per al comentari de les Regles (R, pp. 10-12). En efecte, per no fer ja més patent el desequilibri existent entre els diversos capítols del llibre (pel nombre de pàgines), deixàrem d’adduir abundosos testimonis documentals i textuals recollits (malgrat que així els meus col·laboradors constatessin sovint que llurs esforços per aplegar dades havien servit de ben poca cosa). No havíem de fer una enciclopèdia. Això no vol dir que no m’alegri molt que Colón hagi incrementat tant i tan bé els materials que figuren al meu llibre.
            De les 325 regles de què consta l’obra, Germà Colón n’ha comentades 84, ço és, al voltant d’una quarta part (3). Vistos el fi  i la conclusió del seu treball, és lògic de pensar que la seva selecció se supeditava, a) per una banda, a la natura i a les dades del seu voluminós fitxer i, b) per l’altra, a posar Carbonell en evidència, per retirar-li l’autoria de les regles en les quals ell mateix es contradeia o amb les quals es mostrava ignorant o desplaçat respecte al context valencià. I bé, examinats els seus comentaris, puc dir-ne que la majoria són neutres respecte a si palesen actituds o coneixements positius o negatius sobre el valencià. Com a mostra de la “neutralitat” que hi trobo, escullo la R-66 (que fa: “[evitar] superbiós per dir superbo”): en tractar d’aquesta regla, Colón incrementa la documentació sobre la qual jo actuava, tant de part barcelonina com valenciana, sense suggerir cap canvi sobre la qüestió de fons. Els comentaris restants de Colón (com dic, minoritaris) es divideixen  en dues meitats, no molt desiguals, que representen les dues situacions antagòniques. Lamento de no poder adduir ara, en suport de les meves afirmacions, les dades numèriques precises que les corroborarien. Això no obstant, anuncio el meu propòsit de donar-les calculades amb més precisió en un futur no llunyà. 
            Aplicant-la al tema de l’autoria de les Regles, l’aportació de Germà Colón representa a) un progrés considerable en erudició i en datació dels materials adduïts,  b) un balanç  més aviat limitat pel que fa a reforçar o engruixir el paper del valencià en el text i c) una aguda anàlisi crítica de la reduïda capacitat creativa de Carbonell com a escriptor. Les regles que Colón suggereix com atribuïbles  a Pere Miquel Carbonell o a Bernat Fenollar (o a un altre valencià), no sempre indiscutibles, es neutralitzen recíprocament quant al nombre d’ocurrències recollides.
           D’altra banda, és inevitable que cadascú faci la seva lectura de les coses. Després de llegir-ne els treballs amb interès i amb cura, crec que Antoni Ferrando i Germà Colón aporten els arguments més sòlids a favor de la conclusió a què solen arribar els qui, un dia o altre, s’aboquen amb objectivitat al tema que ací ens ocupa.  Les Regles són una excel·lent apologia de la llengua culta, basada en el recurs a l’etimologia, les solucions llatinitzants, els mots i les maneres de dir més generals en la societat del seu temps, unes vegades les innovacions i altres, els arcaismes (tot, segons uns criteris  personals de qui escriu, no fàcils d’identificar en cada cas, potser escollits per caprici). 

11 – Pere Miquel Carbonell, versàtil entre versàtils. Altres aspectes. A propòsit de R-204, que reprova esguard a favor de consyderatió, Germà Colón escriu: “Si Carbonell és l’autor de les Regles, com defensa Badia, hem de concloure que era home força versàtil”, [car] “en la seva prosa predomina esguard, el qual és un mot que a la darreria del [segle] XV continuava ben viu”. I a continuació cita alguns exemples on Carbonell fa servir, amb tota naturalitat, aquest mot que ell mateix refusa a la dita regla (Colón 2001, p. 65-67). Deixeu-me dir que el “criteri de la versatilitat”, aplicat a qui malda per ennoblir la llengua, em deixa perplex.
            Bé que en la llengua antiga la repetició insistent d’un mot no feia el mal efecte que fa avui, aleshores, com avui, la sinonímia era un signe de riquesa i de plenitud de la llengua, així com l’ús de sinònims acreditava (i acredita) la personalitat de l’escriptor o la seva voluntat d’enriquir-la. La  meva perplexitat s’explica perquè dubto que  l’ús alternat o dosificat de sinònims hagi d’ésser forçosament interpretat in malam partem de qui se’n val. Tots els qui, d’una manera o altra, ens dediquem a escriure, cuitem a reemplaçar, per un sinònim qualsevol, un mot que, sense adonar-nos-en, ja hem introduït unes ratlles més amunt i ens disposàvem a repetir. A les escoles, cercar sinònims d’una paraula donada constitueix  un exercici sa i benefactor per als alumnes. Etcètera.
            En el decurs de la història de la llengua són una multitud les mostres que podríem adduir de sinonímia (voluntària o inconscient). Sense moure’m del modest tesaurus que constitueix el vocabulari aplegat al llibre sobre les Regles (1999), he pogut extreure’n copioses mostres de sinonímia. Prescindeixo dels exemples anteriors al segle XV, perquè s’hi interfereix la múltiple transmissió manuscrita dels textos (la qual faria  imputar les sinonímies als copistes i no als autors). Atenció, emperò. Malgrat aquesta “vinculació” dels autors medievals als copistes corresponents, potser no seria inútil de resseguir-ne els exemples, car d’una manera o altra l’autor estava per damunt de la fortuna que tindrien les seves obres en mans dels amanuenses que les difondrien. Així és clar que  no errem, en afirmar que Ramon Llull és el creador de la modalitat estàndard de la llengua (com  ho corrobora la lectura intel·ligent i interpretativa dels seus manuscrits), modalitat de la qual, a partir del segle XIV, tindria cura la Cancelleria reial. Per no allunyar-nos massa del nostre tema, examinarem alguns casos de sinonímia (o de versatilitat?)  en autors més propers, en el temps, a Pere Miquel Carbonell. Ho limito a cinc textos, tots valencians. I, entre els exemples de què disposo, renuncio a inserir-ne més de dos per a cada text. – a) Antoni Canals empra membrar i recordar (R-20) i guardó i retributió / remuneratió (R-50); b) Vicent Ferrer: guineu i rabosa (R-142) i remar i vogar (R-230); c) Ausiàs March: llibert i franch (R-121) i junyir i justar (R-194);  d) l’Spill: gay  i polit  (R-76) i  junyir i justar (R-194); e) Tirant: martre i màrtir (R-44) i empeguir i corregir (R-265). També, de dos reculls lexicogràfics (i deixant de banda l’apreciació que fan dels mots que contenen): a) el Liber Elegantiarum: talent i appetit / fam (R-33) i tardar i trigar (R-52); b) Busa (o Nebrija català): coratge i ànimo (R-51) i despertar i desvellar-se (R-125). No sembla, doncs, que els autors de textos com els adduïts (i d’altres n’hi hauria) es fessin cap problema per triar, ara un mot, ara un altre, de la mateixa significació, segons les ocasions o la voluntat. Eren, per això, versàtils? D’altra banda, les Regles es basen en la sinonímia existent entre els dos pols (incorrecte / correcte) de cada mot o forma, sempre anteposant-hi, però, l’opció a favor del bon ús, segons la visió de l’autor. D’acord amb els exemples presentats, em demano si no convindria atenuar el dictat de versatilitat que hem vist aplicat a Carbonell. Així, per exemple, pel que fa a la R-183 (“[evitar] jaquir per lexar o dexar”), Carbonell empra tant la forma proscrita jaquir com la recomanada lexar (apud Colón 2001, pp. 58-59) (per cert, una vegada es val de jaquir constret per la rima: “De mon offici no jaquir :: És ara tart lo penedir”); amb tot, el rebuig de jaquir  és degut, una vegada més, al fet que aquest verb no pugui ostentar un origen llatí clar. 
           Dit això, reconec que Germà Colón ha escollit bé la regla 204 ([evitar] esguard per consyderatió), com un argument més per a desqualificar Carbonell i desposseir-lo de la seva suposada autoria –ni que només sigui parcial- de les Regles. Ell, que feia servir habitualment esguard en els seus escrits, reprovava ara aquest mot, que caldria reemplaçar per consyderatió? Davant la clara intenció de Colón, haig de dir que, per a mi, no és difícil d’explicar la regla present (i, com aquesta, força  d’altres). Carbonell usava correntment esguard, no debades un mot noble de la llengua, hàbit que s’adeia al seu comportament d’home culte (i al marge de la seva preocupació purista). Ara bé, quan s’asseia amb l’objectiu d’esquivar vocables, tasca que ell sobretot duia a terme partint del llatí, se li oferia l’alternativa “esguard (mot que li semblava d’origen desconegut o incert)” o “ consyderatió (mot que veia de clara estirp llatina)”. I ja no hi tenia més que una solució, amb la qual era coherent: defensar el llatinisme. Quan s’alçava de la taula on escrivia les Regles, tornava a valer-se d’esguard, no debades “un mot que a la darreria del [segle] XV continuava ben viu” (com diu Colón 2001, p. 65) i que retratava el seu nivell de cultura. Et sic de ceteris.
            L’exemple que acabem de comentar m’obliga a referir-me breument a l’atenció que Pere Miquel Carbonell dedica a l’etimologia en les Regles. En tant que autor d’una obra de correcció idiomàtica, el recurs a l’etimologia hi era el criteri fonamental. Carbonell s’hi mostra molt fidel. Tant, que, com veiem, sacrifica el mot culte esguard en benefici del llatinitzant consyderatió (àdhuc conservant-ne la grafia  t de –tionem). El mateix tipus de correcció es repeteix als núms. 46 i 50 (guardó / retributió o remuneratió). Altres exemples: martre / màrtyr (núm. 44), coratge / ànimo (núm. 51), superbiós / superbo (núm. 66), cuydar / cogitar o creure (núm. 107), ledesme / legítim (núm. 196). Entre un mot popular i antic, però d’etimologia poc segura (midar), i un probable manlleu al castellà, ja ben difós al segle XV, però d’origen llatí segur (medir), Carbonell prefereix aquest a aquell, només perquè retira més al llatí metiri (Badia 2001, p. 89). Li sap greu  que el prestigiós orde monàstic dels “monjos blancs” dugui un nom tan banal com el d’un estri casolà (cistell, mot nou, format a partir del preexistent cistella), i s’aferra a l’estrany Cisterç, només perquè el troba llatinitzat en Cistercium (R-240). No acabaríem.
            Una altra de les dèries de Carbonell, en redactar les Regles, és de preferir, entre dos sinònims, la paraula que gaudeix d’acceptació més general, d’acord amb el principi unificador que postulaven els humanistes (per als quals, de “llengua bona” només n’hi havia una, cosa que menava a  excloure les variants diatòpiques). Si desestima rata pinyada i recomana rata penada (R-191), no és per valencianisme, sinó perquè aquest era, al segle XV, el terme general i més pres en consideració, independentment de la fortuna que ambdues denominacions havien de tenir segles després (Badia 2001, p. 89-90). Sembla que l’única manera de salvar la regla 245 (que sorprenentment oposa dos heterònims: paparra i xinxa, i que, per tant, no observa les regles del joc), és que l’admès xinxa és general a tot el domini lingüístic, mentre que el refusat paparra no hi és universal. Renuncio a fornir més exemples d’una llei de  regles que es troba sovint en el text de Carbonell i que es basa en l’al·ludit criteri dels humanistes de l’època. 

12 – Tant pesa el valencià a les Regles?  En aquest paràgraf voldria plantejar  un tema, que no he deixat d’insinuar i que mereix un tractament extens. Bé que ací no el podrem desenvolupar, que hi consti almenys la menció que n’enceto com a proposta d’un capítol que jo voldria compartir amb altres estudiosos que s’hi interessin. Penso en el paper que el valencià juga en les Regles. Tinc la impressió que els qui ens hi hem aplicat (i jo el primer) ens hem posat unes ulleres del segle XX (i no desitjo que hàgim d’afegir-hi “i del segle XXI”) per a examinar una situació del darrer terç del segle XV. Tots estem convençuts (i jo també, entre tots) que la dialectologia moderna ha fet –i fa- una excel·lent aportació a la coneixença del passat, a vegades remot, de les llengües que constitueixen el nostre camp de treball. En realitat, però, tots estem igualment convençuts que les llengües són vives i, com a vives, es modifiquen sens parar. Aleshores pot passar que llegim una regla de 1492 com si correspongués a un mapa de l’Atles Lingüístic del Domini Català (2001, amb materials recollits entre 1964 i 1978). I això no sempre seria correcte. La llengua catalana, de la unitat de la qual avui ufanegem amb raó (una unitat que li ha permès d’ésser normativitzada amb la participació de tots els dialectes que la componen), presentava, abans de l’any 1500, una fesomia encara molt més unitària i tothom la tenia per una sola llengua, sense clivelles (si doncs no eren de nomenclatura, que no afectaven  la base del sistema ni la percepció dels qui se’n servien). No oblidem com rectificàrem  la terra nadiua d’Andreu Febrer (no per la llengua, sinó per la documentació), ni els dubtes que planen damunt nostre sobre l’autoria del Curial (on hi ha  arguments per a tots els gustos). És ben natural, doncs, que la llengua que retraten les Regles fos més a prop de la unitat que emanava dels orígens i que era sancionada per la Cancelleria reial que de la relativa diversitat que reconeix la dialectologia moderna. Hi insisteixo: a les acaballes del segle XV era inimaginable la llengua partida en blocs geogràfics diferenciats: la llengua era una i ningú no se’n feia cap problema. Per això manquen de fonament els planteigs que tots plegats ens hem fet, en disposar-nos a estudiar i comentar les Regles 
            Ara bé, malgrat la lògica del que acabo de dir, tots hem tendit a aplicar a les Regles l’estat diatòpic d’avui, i segons l’apreciació personal de cadascú. Ací sí que jo no podria tirar la primera pedra, car fàcilment se’m  podria retreure de subratllar  certes crítiques que hom hi fa al valencià i d’atenuar les que hi afectaven barcelonismes, i això, amb l’ afany de justificar que Carbonell era l’autor de totes les Regles. La veritable explicació és la de sempre: Pere Miquel Carbonell defensava la llengua culta (amb les formes més llatinitzants i les més admeses en la societat de la seva època), tant l’emprada a Barcelona com la de València, i ben poc descendia a tractar de diferències dialectals, les quals s’esvaïen a mesura que el text posava més amunt el nivell d’exigència. Aleshores ha ocorregut que he contagiat el meu defecte als mànagers de Bernat Fenollar (núm. 10). I ells, com pertoca a llur ocupació, no paren d’escrutar les Regles, cercant-hi dades que facin dubtar  sobre l’atribució de correccions concretes a Carbonell. (I ara no entro en la seva capacitat ni en la seva idoneïtat per a redactar-ne el text; crec que ça i lla he deixat entendre que el tinc per un escriptor tan fluix com culte. I tan vanitós, que amb tenacitat aconseguia d’escriure obres notables, àdhuc de més volada que les mateixes Regles. Com no havia de reeixir amb aquestes, incitat per Jeroni Pau i emulat per Bernat Fenollar? Cf. núms. 16 i 15, respectivament).
            Ja he dit que ara no aprofundiria el tema del valencià en les Regles. Espero, però, que em serà permès d’afegir, de moment, un  exemple, no per molt sabut menys emblemàtic, i simple, però tan fonamental com simple, que no fa sinó remetre al pla diastràtic (que és el de les Regles) un tret idiomàtic que una primera impressió ens faria atribuir erròniament al pla diatòpic de la llengua. La R-47 condemna perea e probea i hi oposa, com a correctes, peresa e pobresa. És instintiu de pensar que es tracta de la crítica d’un valencianisme evident i cridaner (i que, de més a més, pertany a la primera part de les Regles, que per cert hom atribuïa al valencià Bernat Fenollar). Atès, però, que, fins a la fi del segle XV, ambdues solucions es troben en escriptors d’arreu del domini lingüístic i que després no són rares en la història de la llengua ni en la dialectologia, és forçós d’admetre que la regla no té un abast geogràfic (valencià / no valencià), sinó la intenció de corregir un tret idiomàtic de nivell vulgar (en benefici de la llengua acurada). El mateix Germà Colón en corrobora la interpretació supradialectal (Colón 2001, pp. 32-33). 
            Acabo definitivament el present paràgraf amb una al·lusió a la forma verbal yo camine (R-323 i 324). Aquesta forma figura en una mena d’esbós de gramàtica que corona les Regles, i que recull algunes formes verbals. En veure  la mostra yo camine, el lector corrent pot concloure’n que l’autor de les Regles partia de la modalitat valenciana de la llengua (que ha mantingut fins avui la desinència –e per a la primera persona de molts verbs). Així tornaríem al pes del valencià dins les Regles.  Però no. La gramàtica històrica descriu l’evolució d’aquesta persona verbal: a) solució etimològica general: desinència zero: jo camin (que ha romàs fins avui en balear, però que era universal al domini lingüístic des dels orígens del romanç); b) solució epentètica (addició de la vocal de sosteniment): jo camine (general a Catalunya i a València a l’edat mitjana, llevat, doncs, del balear arcaïtzant); c) solució per assimilació a una vocal tònica ó, ú precedent (jo dono per jo done, jo renúnciu per jo renúncie) (només efectiva a Catalunya, de manera que el valencià continuà amb les pronunciacions en –e); d) generalització de l’assimilació a tots els casos de 1ª persona (avui al Principat la desinència –o és universal). Ara bé, el pas de c) a d) fou un lent procés morfofonètic, que tot just es trobava en curs a Catalunya en el vivent de Carbonell  i que no es consumaria fins al tombant dels segles XVI i XVII. Carbonell encara es valia de l’única desinència –e, com es pot veure en els seus escrits, com també ho feien  els seus contemporanis. La mostra yo camine (R-323-324) no pot ésser adduïda, doncs, com a específica del valencià, cap a la fi del segle XV, perquè era encara general a Catalunya i a València. 
            En suma, caldrà reduir el pes del valencià en les Regles de esquivar vocables. Ho torno a dir (i perdó per la repetició): l’objectiu primordial de Carbonell no era de tipus diatòpic, sinó diastràtic, car se centrava en l’eix cultural que formaven els nuclis cultivats de Barcelona i València, per més que la defensa de la llengua única (o bona) impliqués sovint la crítica de parlars concrets (entre d’altres, també de barceloní i de valencià). Les crítiques, però, apuntaven més directament contra les modalitats vulgars i poc acurades. 

13 – Els tres components de les Regles de esquivar vocables. Fins ara se me n’ha anat el temps amb l’atenció posada entorn de dos punts, els quals haurien correspost a dos actes de l’obra, en el cas que haguessin estat separats per un interludi: a) de primer, he evocat la faceciosa història de la polèmica valenciana sobre la qualitat de la llengua (anterior a la redacció de les Regles, que són de 1492, i exterior a la localització  d’aquestes, que les situa a Barcelona), de la qual polèmica sabíem per la Brama dels llauradors i pel Procés de les olives, per més que hi  mancava un text clau (imaginari i  atribuït, sense proves, a Bernat Fenollar), i b) en segon lloc, he recapitulat  les vicissituds modernes de les Regles, que van de la  publicació del text  estricte (1950) i la reacció subseqüent, fins a la publicació del meu estudi més aprofundit (1999), en el qual vaig manifestar-me convençut que l’autor no n’era Bernat Fenollar, sinó Pere Miquel Carbonell. Pel que sembla, la meva proposta ha estat d’acceptació general, però al mateix temps ha suscitat una sorda resistència entre alguns erudits valencians, els quals argüeixen que Carbonell era incapaç d’escriure  un text amb un percentatge tan alt  de trets valencians com aparentment tenen les Regles. Per això m’he permès de parlar-ne ací.
            Per tant, potser ja és arribat el moment d’exposar el meu pensament sobre el tema central que ens aplega. Hi he reflexionat a fons, unint a les meves consideracions personals les que fins ara s’han fet sentir en el decurs de la polèmica. Puc assegurar que en tot moment he aspirat a treballar honestament. No faré concessions interessades per guanyar adeptes. Mantindré amb fermesa allò que per a mi és evident, però no excloc i sí desitjo que algunes idees que he afaiçonat darrerament i que de fet ja existeixen en germen al meu llibre de 1999 ens eixamplin les perspectives. Tant de bo que d’ara endavant tots plegats vegem les Regles de esquivar vocables, si voleu, amb més complexitat, però també amb més claredat. 
            Les Regles formen un conjunt que podem descompondre en tres elements que, en confluir-hi, els donen personalitat  i singularitat. Aquests tres elements afecten de manera decisiva l’autoria del text, i hi  intervenen des de tres angles diferents: a) la filologia, b) la sociolingüística i c) la història cultural. Els examinarem en els núms. 14, 15 i 16, respectivament. Aquest concepte tripartit hauria de determinar una mena d’autoria així mateix tripartida: si tot efecte pressuposa una causa, cada component ha d’haver tingut el seu agent componedor. 

14 – Primer component: les Regles, des del punt de vista filològic. El punt de partença i, ensems, el factor decisiu per a identificar l’autor de les Regles és l’examen del còdex que les conté. Molta gent m’ha sentit sovint a encoratjar col·legues i deixebles  a veure el manuscrit de les Regles a l’arxiu capitular de Girona (o, si no, a veure’n el facsímil que vaig publicar el 1999). Cal mirar-lo profundament,  detingudament, meticulosament. Qualsevol observador n’emetrà un report igual o semblant al següent.  -  a) Les Regles ocupen tres folis d’un còdex que en compta  281 i que és conegut amb el nom de Pere Miquel Carbonell (“Petri Michaelis Adversaria”), qui el copià d’un cap a l’altre (tret de comptadíssimes excepcions). El text de les Regles hi fou tot escrit i transcrit de la seva pròpia mà i en un mateix període de la seva vida. -  b) Les Regles són un text escrit a corre-cuita, tal com raja, a mesura que a l’autor se li van acudint les correccions. Ho palesen el desordre i la barreja de temes que les constitueixen, les regles rectificades o ratllades, les repeticions inadvertides (o sia, no suprimides), les distraccions en la redacció, els afegits posteriors. – c) La mena de redacció exclou que es fes copiant textos d’altri (o àdhuc propis), pel mínim de reflexió que això suposaria; tot hi és improvisat i escrit de pressa, esprement la memòria personal. Quan aquesta falla o trontolla, hom guanya temps recorrent, potser sense adonar-se’n, a les regles “concatenades” (una regla, suggerida per l’anterior), sigui fonèticament (cluquer / clucar los ulls, R-253-254), sigui gramaticalment (mia / sua, R-206-207), sigui semànticament (infern / purgatori, R-250-251), etc., les quals representen un terç ben llarg del total. – d) Respecte a les dues parts de les Regles (separades pels mots télos, que clou la primera, i Additió, que obre la segona), sens dubte ambdues són escrites per la mateixa persona i amb el mateix tarannà. Podrien ésser de redacció interrompuda  durant un breu període de temps (més de dies que de setmanes). En suma: un esborrany embastat sense preparació immediata (ni pròpia ni aliena), però que implica una maduresa sòlida i un propòsit concret per part de la persona que l’ha engiponat.
            Per a mi, aquesta persona fou Pere Miquel Carbonell, que concebé, redactà i transcriví les Regles de esquivar vocables (i totes tres operacions fetes ensems o, en rigor,  cada una immediatament seguida o precedida de la posterior o de l’anterior, segons el cas). Així ho vaig afirmar en el llibre de 1999, no endevinant ni intuint, sinó després d’exposar vuit arguments documentats i raonats, que abans (núm. 7) he resumit lacònicament. Amb aquests dos elements de judici (una lectura apregonada del manuscrit i l’anàlisi crítica dels arguments exposats) n’hi ha prou –i encara en sobra- per a concloure’n que Carbonell fou l’autor de les Regles.  És cert que el manuscrit diu que els mots s’han d’esquivar “a juy de... mossèn Fenollar” (R-3) i que l’Additió fou “feta  per... misser Hyerònym Pau” (R-175), afirmacions que, com sabem, durant la belle époque hom interpretava en el sentit que ells dos eren autors de la primera i de la segona parts del text, respectivament. No és menys cert, emperò, que el concepte d’autor diferia, a la fi del segle XV, del que tenim avui, i sovint cal relativitzar-ne l’ús. L’autor, que no volia estar sol (o simulava de no voler estar-hi), recorria a una certa complicitat d’altri, tot adoptant l’actitud que a mi em dugué a parlar d’una “autoria representativa” de les Regles (cfr. R, pp. 430-431). En aquest context, l’any 1999, en convèncer-me que Carbonell n’era el veritable autor, jo havia considerat Fenollar i Pau com a “referents d’autoritat” (cfr. R, pp. 427-429 i 430-431). El manuscrit també hi afegeix, encara, amb la categoria d’autors (o de coautors), una munió de persones  (R-3 i R-175), dada que obre la porta a la mena d’autoria col·lectiva o participada que insinuo, com veurem en això que segueix (núm. 15).

15 – Segon component: les Regles, des del punt de vista sociolingüístic. No cal dir que, sota aquest enunciat, incloc el concepte que encertadament Germà Colón ha anomenat l’entorn lingüístic (i que ja figura al mateix títol del seu treball: Colón 2001). D’entrada, és obvi que les Regles sovint reflecteixen usos idiomàtics  d’escriptors que els fan servir  amb una  coherència que debades cercaríem en Pere Miquel Carbonell, puix que aquest escriu sense un clar projecte personal de redacció. Tenint en compte que els autors més consistents a l’època de les Regles eren del País Valencià, era obligat que ell els prengués com a model i s’inclinés a fer seves certes maneres d’expressar-se de tots ells. Això vol dir, doncs, que bona part de les regles semblen justificades si les examinem des del vessant del valencià. I no solament pel que fa als autors més sòlids; també en d’altres persones que escrivien sense que la posteritat les hagi tractades com de primera categoria, però que tenien la reputació de preocupades per la puresa de la llengua i d’exigents en la correcció idiomàtica. Em refereixo, naturalment, a Bernat Fenollar, tantes vegades citat en les pàgines que precedeixen i que, durant la belle époque, era tingut per un dels autors de les  Regles (núms. 6 i 14). Ell “sí que devia ésser una persona primmirada en l’art de l’escriptura” (com precisa Colón 2001, p. 95). No és que “degués ésser-ho”, sinó que, com sabem, “ho era”. Colón afegeix que “hom sabia per València que tals mots li desagradaven  i en preferia uns altres” (Ibidem). En el meu llibre de 1999, jo encara havia anat més enllà, car reiteradament hi parlava de la “doctrina Fenollar” i la donava per estesa i presa en consideració a la  mateixa Barcelona (R, pp. 149-152). No he pretès mai de fer creure que no circulessin per la Ciutat Comtal llistes de mots i formes condemnats per Fenollar, ni que Carbonell no les hagués vistes. Llistes, escrites o no, m’és igual. Vull dir, això sí, mots i formes que hi corrien de boca en boca. Tanmateix, atesa la manera espontània i  prompta amb què ell feia passar les regles de la pensa que escollia a la  mà que escrivia (com es desprèn clarament d’examinar el manuscrit), em costa d’admetre que Carbonell pogués afegir-hi, en cap cas, l‘etapa intermèdia de llegir un paper escrit ni, menys encara, de copiar-lo (cf. núm. 14, b i c). Si Carbonell hagués copiat materialment (de Fenollar o de qui fos), ho hauria fet millor i les seves Regles traspuarien més atenció, més ordre i més coherència. (Espero que almenys  la seva capacitat de copiar sí que li serà reconeguda: el còdex de Girona en forneix innombrables mostres). D’ací que Carbonell s’apropiés de ”regles esparses” (que podien ésser “moltes”, sense deixar d’ésser “esparses”), provinents de Fenollar o d’altres fonts valencianes (i de no valencianes i tot), sense transcriure-les d’un text escrit mínimament preparat, sinó espremudes de la seva desordenada memòria personal. 
            És cert que bona part de les Regles poden considerar-se concebudes, vistes avui, des d’un angle de visió valencià. Potser no són tantes com una primera lectura  semblaria suggerir-nos-ho. Abans (núm. 12) hem  rebaixat el pes del valencià en el nostre text, perquè molts dels trets que avui considerem, amb justa raó, valencians (o més tost valencians), a la fi del segle XV eren d’ús general, i perquè diversos mots que, en l’òptica d’avui, són etiquetats com a propis del País Valencià o del Principat, aleshores encara no eren susceptibles d’una adscripció geogràfica precisa i es trobaven escampats per tot el domini lingüístic, segons que ho testimonien escriptors de diversos orígens i residències. Em plauria de donar-ne un dia estadístiques i percentatges.
            Passo a una remarca important. No seríem justos si  restringíem el concepte d’entorn lingüístic al camp de la llengua literària. Les Regles insereixen abundoses mostres de la llengua parlada pertot arreu i sobretot en carrers i places de Barcelona, que Carbonell sentia fins i tot sense moure’s de casa i que estimulaven la seva curiositat universal. Així constatem, doncs, que l’entorn lingüístic que ací ens ocupa ha d’ésser referit a totes les modalitats expressives de la llengua. I això fa summament complex el component sociolingüístic de les Regles. És natural que en un intel·lectual com Carbonell hi pesessin en una proporció considerable les dades de la llengua escrita i literària i que, entre aquestes, hi predominessin les d’encuny valencià (amb els matisos diferencials al·ludits). En aquest sentit, si hem de concretar en una persona la identificació amb el clima social de l’ús de la llengua a la fi del segle XV (en la gamma que va del nivell culte llatinitzant al nivell col·loquial i vulgar), Bernat Fenollar és qui millor pot representar-lo. Al capdavall, d’acord amb la tradició, no pas inversemblant (bé que  no prou documentada, cf. núm. 4), ell mateix havia escomès els llauradors de l’Horta per llur parlar incorrecte i  per això s’havia esbatussat amb Jaume Gassull que els defensava. Com a coneixedor de la llengua global, Fenollar no restava lluny del món lingüístic evocat a les Regles, tant si era el dels anònims “hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims trobadors” (R–3) “e altres perfetament pronuntiants lo vulgar català” (R-175), com si era el dels  no menys anònims homes i dones dels carrers i places, que hi són esmentats amb les curioses denominacions de “persones de baixa sort” (R–78), “minyons” (R–276),  “gent baixa” (R–285),  “dona rustical”  (R–305). Es tracta d’un món que unia Carbonell i Fenollar en tant que persones preocupades per la correcció idiomàtica. Res de més natural, doncs, que aquell fes esment d’aquest, in honorem, al llindar de les seves Regles de esquivar vocables. Tot són circumstàncies que justifiquen que Carbonell en fes un “referent d’autoritat” del seu text.

16 – Tercer component: les Regles, des del punt de vista historicocultural. Aquest tercer component és tan indispensable com els altres dos, que acabem de glossar (núms. 14 i 15). El nostre text és un producte de la dèria que els humanistes de les darreries del segle XV sentien per les llengües vernacles i, malgrat el desgavell i la improvisació que el caracteritzen, avui és considerat com la mostra catalana d’un clima que era viscut amb frenesia a la Itàlia del moment. Pensem en aquella Itàlia que, entre la fragmentació dialectal i el pes dels grans autors del Trecento, vivia obsedida per l’admiració de l’antiguitat clàssica i pel desig d’ennoblir la volgar lingua, tot acostant-la a la no menys admirada llengua llatina.
            Com es podia assolir la desitjada “llatinització” del català? De primer, voldria fer una al·lusió al marc cultural que en preparava el clima adequat. Si la recepció de l’humanisme havia estat primerenca a casa nostra, diversos factors geogràfics, polítics i culturals en refermaren l’assimilació, la pregonesa, l’extensió i l’abundor. Hi passo molt ràpidament. Dins la Península Ibèrica, la  situació del nostre país favorejava els desplaçaments vers Europa i, per tant, també vers la Itàlia efervescent de l’”home nou”, que tant augurava un demà lluny de traves com es delectava en l’evocació de les antigues Roma i Grècia. Els humanistes italians eren cridats de pertot i es dispersaven pertot, com a docents universitaris, preceptors de prínceps, consellers de governants. Viceversa, escriptors i curials dels països europeus, atrets per l’auge del moviment humanístic, s’establien  a la Bolònia de juristes i historiadors, a la  Roma d’eclesiàstics i arqueòlegs, i a d’altres indrets, encara (com Sicília, Nàpols, Venècia, etc.). Aquest comportament general tenia un relleu singular a la Confederació catalanoaragonesa, que ja tenia interessos antics a Itàlia i que veié com aquests s’hi incrementaven notòriament, de resultes de la  campanya bèl·lica menada per Alfons el Magnànim, la qual acabà amb la conquesta de Nàpols (1442). Com és sabut, el rei s’hi instal·là i creà un cenacle literari, on convivien humanistes i poetes, entre d’altres, de les llengües italiana, catalana i castellana i on el llatí era la lingua franca.
            Ara bé, dins aquest marc cultural, i pensant concretament en les Regles, el fautor  més determinant de la concepció del text i de la seva redacció fou el barceloní Jeroni Pau, cosí i mentor de Pere Miquel Carbonell, el qual, durant la belle époque, era considerat “l’altre autor” de les Regles (paral·lelament a Bernat Fenollar) (núms. 6 i 14). Jeroni Pau a) visqué disset anys a Roma, gairebé sempre al servei del cardenal Roderic de Borja (qui el 1492 accedí al papat amb el nom d’Alexandre VI, justament en vigílies que Pau, malalt, abandonés la Ciutat Eterna, de retorn a Barcelona); b) la seva vida a Roma fou molt activa, car intervingué a fons en debats i discussions, treballà amb altres humanistes (sobretot amb Paolo Pompilio), escriví diverses obres i bescanvià epístoles doctes amb força col·legues; aquests fets i circumstàncies en feren un dels més conspicus humanistes catalans; pertanyia al grup dels anomenats “humanistes durs”, que només escrivien en llatí, baldament ell no deixés d’interessar-se per les llengües vernacles i, per tant, pel seu català nadiu;  c) Pau, que així s’arriscava a restar ignorat a la seva terra, mantingué sempre estrets contactes epistolars amb el seu cosí Carbonell, que li feia de portaveu a Barcelona, un portaveu altrament no desinteressat, perquè s’escudava en el prestigi del parent romà per apuntalar opinions i escrits que, sense això, haurien perdut credibilitat; d) gràcies al reconegut mestratge que rebia de Pau, Carbonell assolí de captar el neguit i l’agitació de debats  i  converses que, sobre l’ennobliment del vernacle, distingien la Roma culta. Les llengües vernacles serien  dignificades i enaltides mitjançant una llatinització discreta, l’eliminació de vulgarismes i dialectalismes i l’aposta per les formes socialment més acceptades. Com ocorria a propòsit del component sociolingüístic de les Regles, també en el camp historicocultural Jeroni Pau fa d’aglutinador d’un grup humà homogeni (malgrat les seves diversitats geogràfiques); penso en els humanistes italians (entre els quals Flavio Biondo, Leon Battista Alberti, Niccoló de Luna, els Mèdici i molt especialment Paolo Pompilio, que Carbonell coneixia a través del seu cosí Pau) i en els humanistes catalans (com Ferran Valentí i el seu fill Teseu Benet, o Guillem de Copons, Francesc Alegre i Joan Vilar, tots esmentats a R, pp. 401-402), que així mateix queden compresos en els “hòmens diserts catalans e valentians e prestantíssims trobadors” (R-3) “e altres perfetament pronuntiants lo vulgar català” (R–175). També ara es tracta d’un món que unia Carbonell i Pau, en tant que persones preocupades per la correcció idiomàtica.
             Jeroni Pau fou l’inspirador de la filosofia de les Regles de esquivar vocables i Pere Miquel Carbonell, el seu sortós beneficiari, qui els donà forma escrita. Si el text n’hagués estat difós a la fi del segle XV, hauria fornit el primer solo d’una polifonia imaginària, la qual, quan es tornà concert efectiu, resultà mancada d’aquella primera veu, que havia emmudit, malalta d’afonia (cf. R, pp. 451-453). No descarto que alguna regla concreta pogués ésser atribuïda a Pau; malgrat això, no hi crec gaire (per no dir gens), atès el ductus de tota una obra que, per les raons dites, veig com un torrent impetuós i imparable de formes de llenguatge d’espontània redacció unipersonal, a càrrec de Carbonell. En suma: res de més natural, ara com abans (cf. la fi del núm. 15), que Carbonell, en cloure la primera part de la seva obra, n’iniciés la segona (R-175) tot retent homenatge al seu mentor Jeroni Pau, ni que això el menés a estendre’n la menció a totes dues parts (manipulant-ne la versió original i tot, R, pp. 166-168). Carbonell se sentia així mateix obligat a reconèixer-lo com a “referent d’autoritat” del seu text. 

17 – Recapitulació i conclusió. Ara potser caldria esbrinar per què les Regles  han tornat a provocar unes dissensions que, fins a un cert punt, confirmen que a casa nostra la defensa de la llengua acurada mai no ha pogut sostreure’s a generar opinions controvertides. Fos el que fos la vella polèmica entre Bernat Fenollar i Jaume Gassull, en el darrer terç del segle XV (i no en preciso l’any, per tal com la datació ja donà lloc a les primeres discrepàncies entre els erudits moderns), la cosa certa és que, tant al segle XV com al segle XX (i, segons que sembla, també al segle XXI, que tot just encetem), tan bon punt és posada la “qüestió de la llengua” referida als  humanistes del quatre-cents, sempre (aleshores i encara avui) sorgeixen posicions encontrades. Àdhuc cenyint-nos al terreny exclusivament filològic, que diríeu que es presta més a l’objectivitat per la natura de les dades que s’hi fan servir,  Ramon Miquel i Planas i Martí de Riquer (que no pogueren asseure’s a discutir, per raons òbvies d’època i d’edat), tampoc no coincidiren en la interpretació d’unes mateixes fonts (l’un, sense conèixer les Regles, l’altre, havent-ne promogut l’edició). No cal dir que, havent-ne  publicat jo el text el 1950, es desfermaren les diferents o oposades opinions dels especialistes sobre les interpretacions possibles, com ho recordàvem sota l’epígraf evocador de la belle époque (núm. 6). Els canvis de parer completaven el quadre. Algun d’ells ben espectacular, com el meu, car vaig passar de creure en la doble autoria de Bernat Fenollar i Jeroni Pau  (la canònica, segons el manuscrit), a defensar-ne una altra, la de Pere Miquel Carbonell, si lògica i provada per a mi (i vull creure que també per a la majoria de lectors), inoportuna i escandalosa per a alguns filòlegs, els quals semblen repetir escenes passades amb eines del present. A mi se’m pot reprotxar, doncs, que el paper de trànsfuga, al qual ja estem bastant acostumats en  política, es vagi estenent al camp de la recerca. Amb tot, si puc fiar-me del seny del poble (que fa: “de sabios es mudar de parecer”), confesso que n’estic satisfet, perquè així aconsegueixo una categoria que per a mi fins avui només era una quimera. Suara deia que em plauria d’esbrinar el perquè de totes aquestes controvèrsies. La resposta és fàcil: atès que els qui s’han ficat (o ens hem ficat) al tema de les Regles de esquivar vocables n’hem restat fascinats i ens l’hem fet una mica nostre, considero natural que tots hàgim reaccionat amb un immens desig d’arribar a la meta que tots compartim: aclarir la pila de qüestions que han suscitat, de 1950 ençà, la publicació del text i, per acabar-ho d’adobar, el meu estudi de 1999.
            Avui ens trobem immersos, doncs, en el nou debat de torn, que gira al voltant de la meva proposta sobre Carbonell com a autor del text (feta el 1999) Després de reflexionar-hi a fons, penso que el debat actual s’explica per tres causes. – a) La primera és la manca d’una anàlisi pregona del manuscrit de Girona. Allò que sembla indispensable i fonamental quan es tracta d’un text del passat (com les Regles) ha estat menystingut per persones que s’han llançat alegrement a opinar partint només del text publicat (i han fet cas omís de l’edició facsímil). Estic convençut que el manuscrit forneix informació suficient  (sobre lletra, manera d’escriure, disposició material, espais, etc.), per a fer confluir autor i transcriptor del text en una sola i única persona, sobretot si es combina amb el capítol del llibre dedicat a l’autoria del text (R, pp. 135-154). – b) La segona causa és el malentès que el lector pot haver sofert en confondre l’objectiu declarat de les Regles (la “llengua acurada”) amb un altre objectiu no declarat, quan aquell ja no podia ésser expressat per l’autor d’una manera més clara  ni més inequívoca: “mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar  la lengua catalana” (R-3) i “additió per bé parlar la lengua catalana” (R-175). El mot clau hi és l’adverbi bé:  “parlar bé”. Per què algú ho ha entès en un sentit geogràfic o dialectal (concretament de valencià)? Perquè l’autor parteix de la llengua comuna de l’època, la qual ateny el nivell més alt per obra dels creadors valencians, i naturalment ell els ha presos  en consideració. Però el seu objectiu és la llengua correcta, sense accepció de parlars concrets. – c) La tercera causa és l’oblit de la raó profunda que mobilitza l’autor a escriure les Regles, que no és sinó d’assolir una llengua, tant d’alt nivell, per mitjà d’una llatinització discreta (basada en el recurs a l’etimologia i en les maneres expressives dels bons autors de pertot)  com de formulació  unitària, per mitjà d’una selecció de mots i formes gramaticals (basada en el model que assenyalaven els escriptors cultes de Barcelona i València, al dessota del qual apareixien diferències, sovint ja identificades secundàriament com a dialectals). Tot aquest mecanisme ennoblidor i correctiu era empès pels humanistes italians, que un dia farien el plantejament formal de la questione della lingua, en el qual les Regles haurien pogut representar un paper principal que, però, restà malaguanyat.
 Ara em demano: no podríem interpretar aquestes tres causes negatives de tal faisó que, si els corresponents elements positius (atenció al manuscrit, la llengua comuna culta com a objectiu, els humanistes i l’ennobliment de les llengües vulgars) haguessin estat més ben exposats per mi mateix el 1999, hauríem pogut evitar el debat que ara ens capfica? Deixo la pregunta sense resposta, perquè és evident que no sempre es pot endevinar què succeirà com a conseqüència d’un fet que nosaltres provoquem. No em sabria greu de dir que potser sí, que el debat s’hauria pogut evitar. Però cuito a afegir a) que, atès que la recerca sempre és per se feble i insegura, el debat també s’hauria encès per un altre costat, també imprevisible, i b) que el debat que duem a terme és granment enriquidor, tant per a les persones que hi intervenim com per a la matèria que n’és l’objecte. Goso afirmar que les consideracions precedents eixamplen l’esperit. Tancat a la tardor de 2002, el balanç de la polèmica sobre l’autoria de les Regles de esquivar vocables (1999-2002) és, a parer meu, altament positiu, i tot permet d’esperar que se’ns hi obriran vastes perspectives. En tot cas, ja en tornarem a parlar.
 Ara bé, si més no per cloure la recapitulació encetada, mirem de lligar caps entre idees i fets adduïts fins ací. Per un costat, constatem dues coincidències de tres elements. – a) Primera. Les tres causes que, a parer meu, expliquen el debat que tenim en curs en el present any 2002  (i que acabo de presentar) corresponen als tres grans components de les Regles de esquivar vocables: filològic, sociolingüístic i historicocultural (cf. núms. 13 a 16). O sia que aquelles causes afecten el veritable nucli positiu de la recerca. – b) Segona. Aquest nucli, on conflueixen els tres components, es presenta als investigadors amb una responsabilitat tripartida, a càrrec de les úniques tres persones que fan acte de presència al manuscrit de Girona en ús metalingüístic: Pere Miquel Carbonell, Bernat Fenollar i Jeroni Pau (cf. núm. 7, e). Per l’altre costat,  ambdues coincidències ens fan veure com es relacionen aquests  tres protagonistes del text: a) el que, a parer meu, n’és el veritable autor, no per declaració explícita del manuscrit, sinó per l’anàlisi de les seves particularitats  (Pere Miquel Carbonell); b) el que, per afinitat amb el tema i per experiència personal, hi representa un bon nombre de correccions, no de valencià, sinó de la llengua acurada (per més que semblin de valencià) (Bernat Fenollar), i c) el que, català amb un llarg sojorn a Roma, fa el pont entre els humanistes dignificadors de la llengua i qui els representa a Barcelona i  suggereix el to i les línies que ha de tenir el romanç si ha d’ésser ben considerat en els cercles renaixentistes (Jeroni Pau). Totes aquestes causes, coincidències i relacions, veritablement nuclears, arrodoneixen la recapitulació del tema exposat.
 Ara que ja hem entrat a la darrera escena de la comèdia, què direm de les sofertes Regles de esquivar vocables? Els espectadors que m’han acompanyat durant tota la representació s’alegraran  que n’arrodoneixi  el tema amb un repàs de les vicissituds que els tocà de viure, baldament la labor de síntesi no m’estalviï d’insistir en certs detalls que ja he explicat. 
 Ab initio les Regles sabien a) que existien per raó d’un mòbil profund (la preocupació dels humanistes per ennoblir les llengües vernacles i b) que s’identificaven amb la realitat social i cultural de la llengua catalana, però també veien molt clar que, com sempre, c) era una sola persona la que havia concebut i redactat el text. Tenien  consciència que la conjuminació d’aquests elements posada per escrit damunt paper era obra de Pere Miquel Carbonell, a qui devien, doncs, fonamentalment l’existència, però que llur idiosincràsia no havia estat plasmada sense la col·laboració íntima d’altres persones. Qui no deu allò que és, ultra al pare biològic, a d’altres persones o circumstàncies que contribueixen decisivament a afaiçonar la seva personalitat? Fins ací, pel que fa a allò que un filòsof anomenaria  l’essència o la substància de les Regles.
 Tanmateix, convé que no oblidem l’aventura singular de les Regles en els darrers cinquanta anys. Com sabem (núm. 5), qui les publicà el 1950, pressentint que l’autoria del text no seria fàcil de resoldre i exigiria una atenció que aleshores no podia dedicar-hi, s’estimà més d’eludir-ne el plantejament, sobretot per no retardar l’edició del text, que tenia per necessària i urgent. La seva decisió no plagué a les Regles, que haurien preferit de no haver de passar per filles de pare desconegut o, pitjor encara, que les endossessin a qui no els esqueia. Tret d’aquest punt, n’estaven contentes i agraïdes: hom les havia redimides d’una desconeixença forçosa que les angoixava. En suma, bé que mal anomenades,  compartien la joia de tota la comunitat científica. 
 Així s’iniciava la belle époque en aquesta història (núm. 6), la qual anà de la satisfacció general per l’edició del text (1950) a la sorpresa davant la proposta que Pere Miquel Carbonell en fos l’autor (1999). Com és natural, qui l’havia exhumat de l’arxiu de Girona s’havia sentit irremeiablement atret a esgotar el tema. I, després de gratar a fons tots els terrenys que podien fornir-li informacions, exposà, d’una manera que li semblà prou raonable, és a dir: no amb divagacions vagues, sinó amb arguments sòlids, la seva conclusió. Segons ell, Pere Miquel Carbonell era l’autor de les Regles de esquivar vocables. Bernat Fenollar i Jeroni Pau, que quedaven així rellevats d’aquesta comesa, n’assumien dues de noves (l’entorn lletrat i social de l’obra, i la seva filosofia i el seu objectiu, respectivament), ambdues essencials i indispensables perquè les Regles fossin allò que eren. Per això hom els reconeixia l’honorífica categoria de referents d’autoritat del text.
 I... ja s’acaba la funció. Qui ha compost la present  “farsa pirandel·liana” s’havia proposat d’identificar l’autor de les 325 regles que el cercaven. No sap si ho ha aconseguit. Si més no, però, haurà contribuït a aprofundir-ne l’estudi. És possible que, com ocorria amb diverses obres clàssiques (que suscitaven segones parts o rèpliques), també aquesta farsa animi continuadors i replicaires a ficar-hi cullerada. Serà un nou acte de la comèdia? Sigui el que sigui, la meva reacció amb vista a demà ja no podrà ésser, per raons òbvies, un altre volum de cinc-centes pàgines. Dit sota l’enfocament teatral que avui ens cobricela, no passarà de petits entremesos o altres peces curtes.
 En el més pur estil de Pere Miquel Carbonell, que sempre posava fi a les seves obres amb el significatiu vocable grec télos (ço és: `acabament´), us comunico que, per la meva part, ja podrem abaixar el teló, a) no sense una amable excusa a tots vosaltres, “respectable públic”, per si no us han fet gràcia les meves extravagàncies, b) ni sense una indissimulada esperança que, malgrat elles, hàgiu sabut copsar la part seriosa del meu missatge. En tot cas, puc garantir que no he preparat cap claca que us faci aplaudir si no en teniu ganes. 
 Atenció, tramoistes: abaixeu el teló!
 
 
 

*Notes prèvies. – 1) No cal dir que aquesta dissertació recolza d’un cap a l’altre en el meu llibre Les Regles de esquivar vocables i la “qüestió de la llengua”, Barcelona 1999, Institut d’Estudis Catalans, “Biblioteca Filològica”, XXXVIII, 506 pàgs. M’hi referiré amb la indicació R + el nombre de la pàgina, introduït per l’abreviatura p. (per exemple: R, p.18). En canvi, les citacions de les regles concretes es faran amb la inicial R -, seguida del núm. de la regla en qüestió (per exemple: R–18). – 2) En rigor, el present treball hauria de dur el subtítol de ”Segon comentari sobre les Regles de esquivar vocables”, tal com vaig anunciar-ho a Badia 2001, pp. 84-85. 
 
 

ABREVIATURES BIBLIOGRÀFIQUES

Badia 2001 = “Entorn de Pere Miquel Carbonell”, dins els Estudis de Llengua i Literatura Catalanes / XLIII (= “Miscel·lània Giuseppe Tavani, 2”), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001, pp. 83-95. 
Colón 2001 =  Germà Colón Domènech: Les Regles d’esquivar vocables. Autoria i entorn lingüístic, Barcelona 2001, “Treballs de la Societat Catalana de llengua i Literatura”, 3, 112  p.
DIEC = Institut d’Estudis Catalans: Diccionari de la Llengua Catalana, Barcelona / Palma de Mallorca / València, 1995.
Ferrando 1999 = Antoni Ferrando: “El paper dels primers editors (1473-1523) en la fixació del català modern”, dins Caplletra 27, [València], Tardor 1999, pp. 109-136.
R  = [Abreviatura desenvolupada a la primera de les notes prèvies que figuren al començ del present text].
Saragossà  =  Abelard Saragossà: “Sobre l’autoria de les Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols”, dins Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XXIV (1992) [“Miscel·lània Jordi Carbonell”, 3], pp. 81-112.
 

NOTES  [figuraran a peu de pàgina]

1 - Ferrando 1999.
2 – Colon 2001.
3 – Són les següents: R – 15, 16, 17, 26, 27, 28, 29, 31, 34, 35 (amb 242), 36, 39, 41, 46 (amb 50), 47, 51, 52, 53, 54, 62, 66, 70, 75, 87, 100, 102, 110, 112 (amb 312), 113, 114, 118, 119, 122, 142, 143, 145, 150, 153, 156, 157, 162, 177, 178, 183, 187, 188, 191, 192, 193, 196, 201, 203, 204, 211 i 212, 218, 224, 225, 228, 232, 234, 243, 244, 245, 247, 249, 253, 255, 256, 257, 258, 262, 295, 296, 298, 305, 306, 309, 313, 318 i 321.