Una de les normes de l’exordi, segons disposa la vella retórica, és la captatio benevolentiae. És, però, un procediment sovint poc sincer, que ací no seguiré. Si els claustrals de la Universitat d'Alacant, que són gent il.lustrada, han volgut atorgar-me aquest envejable títol de doctor honoris causa, és segur que deuen haver tingut unes raons. El que m'intriga és conèixer-les. Perquè quan em pose a examinar la meua consciència i em demane desapassionadament per què en el meu país sóc una excepció a la coneguda regla del profeta, jo amb tota franquesa trobe que no he fet res d'extraordinari per merèixer honra tan gran. Només he procurat complir la meua tasca d'investigador i de docent, com tants altres, i aixó no és prou. 

Potser que l’edat hi tindra també alguna cosa a veure. El temps inexorable que se’n duu per davant els millors, ha fet que siga el més vell estudiós de la filologia valenciana; gosaria suposar que heu recompensat una llarga fidelitat a la cultura, a les tradicions i a la llengua pròpia. I és veritat que aquesta dedicació és l’única cosa de la qual em puc vanar. 
 

La magnanimitat d'Alacant és extraordinària i m'arriba al cor. Perquè de temes alacantins específics m’he anat ocupant, sí, però menys del que jo hauria desitjat. Quan vaig acabar la carrera universitària i me n'anava a Zuric a ampliar estudis, el meu objectiu era realitzar la traducció de la tesi de Pere Bamils sobre Die Mundart von Alacant. Era un Ilibre en el qual de primer només podia contemplar uns exemples dialectològics que m'atreien, però no comprenia l'alemany en què estava redactat. Després altres urgències em desviaren del projecte. Tampoc no vaig arribar a estudiar sistemàticament els elements aràbics del valencià meridional, que era una altra fita que m’havia fixat de bona hora. L’acollida que la jove Universitat em fa voldria interpretar-la com un acte encara més generós, puix que em premia, malgrat aquestes llagunes, entre altres, que porte meu si. 

A l'extrem sud del domini, on la llengua -el nom acadèmic de la qual no es pot dir ('e pur si muove")- semblaria més amenaçada, hem tingut la sort que uns valents investigadors creassen una escola de projecció internacional, que ens omple de satisfacció, d'esperança. Ací, amb força jovenívola la investigació abasta tots els camps de la nostra disciplina: els arabistes d'Alacant són dels més actius i les recerques de les relacions romànico-semitiques són tractades amb rigor. El meu padrí, Rafael Alemany, s’ha especialitzat en les lletres catalanes modernes i medievals, peró un laudatori juí meu ara podria tenir una aparença menys espontània després dels elogis amicalment excessius que m’ha adreçat. 

Esment particular mereix l’esplet de sociolingüistes de primera fila que observa la realitat alacantina. Potser hi ha pocs indrets on el camp d'observació siga més adequat. Aixó no és d'avui. Ja el nostre Ramon Muntaner, quan s’ocupa d'aquestes cobejades terres contigües a la Corona de Castella i que tanmateix «parlen del bell catalanesch del món», al.ludeix a un problema sociolingüístic que, a mesura que han passat els segles, ha esdevingut prioritari. Moltes vegades, en els Furs de València he topat amb disposicions sobre els territoris «dellà Sexona» i sempre he pensat en els problemes lingüístics que amaguen: contacte de llengües, situació d'Oriola, influència de l'aragonès, discutibles romanalles mossàrabs. Hi ha tota una xarxa de fets a investigar, que es presta feliçment a la curiositat, a l’entusiasme dels estudiosos d'Alacant. 

Precisament m'he referit a l’actualitat de les qüestions sociolingüístiques i, escrivint aquestes paraules d'agraïment, un dimoniet m'ha fet usar el mot xarxa, que com sabeu és vitand. No acostume a emprar xarxa, puix que conec el que és una eixárcia en el meu mariner Castelló. Peró, ja que ha eixit el tema, permeteu-me per acabar que en faça una petita reflexió. Ací no sera ociosa, espere. Obligar als locutors valencians a dir la ret és una invenció que científicament parlant no pot ésser defensada. Els nostres pescadors llançaven als peixos el filat (penseu en el frances filet), i així un prosista valencià tan excels com Joan Roís de Corella escriu en Lo primer del Cartoxà (1500): 

«fon (sc. la Verge Maria) la stella de iacob la qual miram los que nauegam y perillam naufraig en aquesta mar amarga hi perillosa. Fon prefigurada per lo tabernacle de Moysès hi temple de Salamó, en los quals moltes gràcies specialment nostre senyor Déu acabaua. Fon encara prefigurada la verge, senyora nostra, per aquella taula de or, que recita lo mestre de les histories, que peixcadors amb los filats tragueren, hi los gentils als sol la consecraren hi en la arena a la riba de la mar li fabricaren gran temple, que.1 temple del sol se nomenaua» (fol. 12rº). 

Quan els mariners des de vora mar se serveixen d'una aïna més amanosa, aleshores en diuen rall, procedent del llati RETIACULUM, sobre el qual vaig escriure fa trenta anys un dels meus primers treballs: tirar el rall. Es un barbarisme la ret, i si hom vol imposar-lo hauria almenys de fer el substantiu masculí, com ocorre en els escadussers exemples medievals que ens en l'han tramès: lo ret. Peró el que hom ha realitzat és un pobre calc lingüístic del castellà, llengua que expressa amb la red el terme tècnic de l'ofici de pesca i el metàforic. Si haguérem viscut a França hauria calgut calcar filet i réseau... Les jerarquies que amb els poderosos mass media volen preservar la nostra personalitat haurien tanmateix de prendre unes mesures de prudència abans de fugir de la tradició. Altrament amb tals instruments ens duen a la degradació intel.lectual i a la pèrdua del que és més íntimament nostre: la llengua. 

Però l'hora ací és massa solemne i feliç per discutir aqueix modern Apeendix Probi. El temps i el seny decantaran les idees. 

L’essencial d'aquesta endreça és l’expressió de la meua gratitud envers el Departament de Filologia Catalana, Estudis Àrabs i Islàmics i Filologia Francesa i envers tota la Universitat d'Alacant. És l’expressió de l’estima pregona, duradora, cap als col.legues que han decidit distingir-me amb un tan preuat doctorat honoris causa. M'és grata també, molt grata, la companyia dels qui de lluny o de menys lluny, amics i familiars, han vingut a compartir la meua alegria.