24 de octubre de 1990
 

Per decisió del Consell del Departament de Filologia Catalana, Estudis Àrabs i Islàmics i Filologia Francesa d'aquesta Universitat, amb la direcció del qual m’honre, em correspon hui l’immerescut honor i la immensa satisfacció personal de, com a padrí, pronunciar la laudatio acadèmica de l’il.lustre filòleg que, al llarg d'aquesta solemne cerimònia, va a ser investit com a doctor honoris causa per la Universitat d'Alacant. Les meues primeres paraules han de ser, doncs, de gratitud al meu Departament per haver-me encomanat aquesta digna missió, a la Facultat de Filosofia i Lletres per haver donat suport a la nostra proposta de doctorat honoris causa, a la Junta de Govern de la Universitat per haver-la aprovada unànimement i, com no, al professor Germà Colón Domènech per haver volgut acceptar aquest reconeixement. 
 

Si bé és cert que la concessió d’questa alta distinció acadèmica ha de significar, sempre i en primer lloc, una forma de reconeixença pública dels mèrits intel.lectuals, científics i personals que concorren en el guardonat, no ho és menys que atorgar un doctorat honoris causa a una personalitat determinada des d'un indret concret i no des d’un altre, en un moment històric precís i no en un altre i a proposta d'un órgan universitari específic i no d'un altre, implica, inexorablement, un munt de sig-nificacions afegides, en absolut gratuïtes o atzaroses, que no poden ser obviades ni menystingudes. És per això que, amb les meues paraules, intentaré, d'una banda, proporcionar-vos una semblança esquemàtica de la personalitat científica de l’insigne mestre que anem a acollir com a membre distin-git de l'acadèmia alacantina, alhora que, d'altra, procuraré esbrinar algunes de les claus simbòliques que, al meu parer, es deriven d'aquest acte concret de reconeixement. 

El professor Germà Colón Domènech és un valencià de Castelló de la Plana que, després de lli-cenciar-se en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona el 1951 i d'obtindre el doctorat corresponent per la de Madrid el 1952, inicià la que, amb el temps, esdevindria una fecunda dedicació acadèmica com a ajudant de Gramàtica Històrica Espanyola en la mateixa Universitat on s'havia lli-cenciat (1951-53). Des de ben aviat, però, amb estades d'estudi a Lovaina (1952) i Zuric (1953), Germà Colón començava a donar proves de la voluntat europea i internacional que el 1954 el duria a establir-se a Basilea, lloc on, des de llavors, ha desenvolupat, de forma ininterrompuda, la seua tasca docent i investigadora tot recorreguent els diversos graus de 1'escalofó acadèmic, des de lector fins a catedrà-tic numerari de Filologia Ibero romànica a partir de 1967. El professor Colón ha estat, així mateix, pro-fessor associat a les Universitats d'Estrasburg (1968-72) i de Barcelona (1973-74). 

No em cap el menor dubte que en aquesta mena d'«exili» físic del seu país és on rau una bona part de la grandesa i de la servitud de la trajectòria personal i intel.lectual del nostre guardonat. Grandesa perquè, allunyat dels condicionaments socials i polítics no sempre favorables que han mar-cat la vida quotidiana i universitària de la seua terra d’origen, ha pogut desplegar la seua obra, sólida i ingent, sense més passió o arrevatament que els que deriven de la mateixa activitat científica, per bé que, de segur, contemplant des de fora el bosc i les turbulències que s'hi donaven -i que, dissortadament, encara hui s'hi donen- amb un inevitable grau de perplexitat quan no d'explicable i lícita irri-tació. Servitud perquè, per aquesta mateixa causa de la llunyania geogràfica, ha hagut d'esperar més del que hauria estat desitjable perquè els seus paisans arribaren a conèixer i, sobretot, a aprofitar i valorar el fruit preciós i precís de les seues esplèndides recerques. 

Al llarg dels vora dos-cents títols que constitueixen la bibliografia del professor Colón i que abracen aspectes varis i decisius tant de la filologia catalana com de l’espanyola, la francesa o 1'occita-na, hi és present sempre l'empremta d’una ferma metodologia positivista sàviament desenvolupada a partir del rnestratge de Mateu i Llopis, Casacuberta, Riquer, Badia i Margarit o von Wartburg. Els cinc llibres a què tot seguit em referiré, de manera sumària i selectiva, en són una mostra força fefaent i paradigmática. 

En El lèxico catalán en la Romania (Madrid, 1976), el professor Colón, basant-se en la pràctica de l'anàlisi lèxica contrastiva, arriba a resoldre, amb un rigor i una eficàcia impecables, la vella polèmica de la subagrupació romànica de la llengua catalana, concloent que aquesta és, lèxicament, de filiació gàl.lica i no pas ibèrica, tot i reconeixent la progressiva hispanització de què s'impregnà a partir, sobretot, del segle XV. Per la seua banda, en La llengua catalana en els seus textos (Barcelona 1978), ens ofereix una sèrie d’estudis sobre diverses materies lingüístiques que van des del tema sempre rellis-cós de la unitat sublatent sota la diversitat onomàstica de l’idioma català fins a qüestions de morfo-sintaxi històrica, tot passant per la resolució de problemes de lexicografia i lexicologia -un dels cen-tres d’atenció constants del professor Colón-, de crítica textual o d’antroponomàstica, com ara la fixació de la pronúncia correcta del nom del màxim poeta valencià clàssic, que des de llavors deixà de ser Ausias per esdevenir Ausiàs March. Una tercera obra, el Panorama de la lexicografia catalana (Barcelona 1986), realitzada col.laborativament amb Amadeu J. Soberanas, constitueix, al seu torn, una eina de treball utilíssima i imprescindible on se sintetitzen, amb didactisme exemplar, els resul-tats de múltiples recerques parcials aprofundides relacionades amb aquest important apartat de la ciència lingüística. En un quart llibre, Problemes de la llengua a Valèncía i als seus voltants (València, 1987), s'apleguen diversos treballs, la major part publicats prèviament com a articles, agrupats en dues seccions: una primera, el denominador comú de la qual és la temàtica específicament valencia-na, on trobem estudis sobre múltiples qüestions plantejades per diversos textos medievals (la Crònica de Muntaner, el Curial e Güelfa, el Tirant lo Blanc, la Balada de la garsa i l'esmerla de Roís de Corella, etc.), i una segona, de temàtica catalana general i hispànica, on, una vegada més, ocupen un lloc relle-vant les recerques de tipus lexicològic i lexicogràfic. Finalment, en El español y el catalán, juntos y en contraste (Barcelona, 1989), Germà Colón s'ocupa de les relacions d'afinitat i diferència entre ambdues llengües -que estableix, de bell nou, mitjanqant l'anàlisi contrastiva de caràcter fonamentalment lèxic-, així com de la problemàtica sòciocultural del català i de la peculiaríssima posició d’aquest al País Valencià, complementant tot això per un suggerent assaig de caire sociològic sobre l'aragonés i la seua trajectòria involutiva des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat. 

Fóra injust, en aquest repàs sumari de l’aportació científica més representativa del professor Colón, ometre una de les vessants més reeixides de la seua recerca: la d'acurat editor de textos antics, tasca en la qual s'inicià ben jove sota el mestratge de Josep Maria de Casacuberta, l’alma mater de la prestigiosa col.lecció "Els Nostres Clàssics" de I'Editorial Barcino. En aquest capítol hem de destacar les imprescindibles edicions crítiques de textos jurídico-legals del nostre passat históric, com els Furs de València (començats a publicar l’any 1970) o el Llibre de Consolat de Mar (edició acabada el 1987), totes dues dutes a terme amb la col.laboració del prestigiós jurista valencià Arcadi Garcia. En un camp anàleg hem de fer esment de la publicació de les edicions facsímil, precedides d’estudis ben documentats i valuosos, d'obres lexicogràfiques hispanes dels inicis de l’Edat Moderna, com ara el Diccionari latino-español d'Elio Antonio de Nebrija (1979) o el Diccionario latín-catalán y catalán-latin del mateix Nebrija i Gabriel Busa (1987) -ambdues edicions en col.laboració amb Amadeu J. Soberanas-, o, més recentment, el Liber Elegantiarum de Joan Esteve (1988). 

Si només aquesta petita mostra de l’aportació filol`0gica del professor Colón -he de deixar de banda les riquíssimes contribucions a l’estudi de l’etimologia francesa, dels occitanismes i catalanis-mes de l’espanyol. o dels arabismes del català, entre d'altres- acredita a bastament la vàlua científica d'aquest filòleg, no podem oblidar un altre aspecte de la seua dedicació universitària que, al meu entendre, assoleix un enorme relleu i transcendència. Em referesc al fet que, de Süissa estant, haja sabut contagiar la seua il.lusió per la recerca filològica, així com els seus mètodes segurs de treball, a una extensa nòmina de deixebles estrangers que, pas a pas i sense solució de continuïtat, han anat engruixant el munt d'especialistes internacionals dedicats a la romanística, a l’hispanisme o, més en concret, a la catalanística. Bastarà esmentar, a tall de mera mostra il.lustrativa, noms com el de Pere Ramírez -estudiós d'Ausiàs March-, Curt Wittlin -destacat especialista en Francesc Eiximenis i en altres temes medievals-, Michael Metzeltin -a qui devem significatives aportacions lul.lianes-, Gret Schib -distingida estudiosa i editora de sant Vicent Ferrer- o Beatrice Schmid -autora d'estudis lin-güístics ben interessants sobre textos de Ramon Llull-. I aixó, és clar, sense comptar la decisiva influència del mestratge de Colón en col.legues molt més pròxims a nosaltres com Antoni Ferrando, Emili Casanova o Lluís B. Polanco, tots tres de la germana Universitat de València, que, respectivament, han desenvolupat amb èxit alguns dels objectius de recerca suggerits pel mestre de Basilea, com ara l’autoria del Curial e Güelfa, el lèxic de fra Antoni Canals o l’obra lexicogràfica de Joan Esteve. 

Una trajectòria intel.letual com la que he intentat descriure torpement explica i justifica que la personalitat d'aquest il.lustre estudiós de les filologies romàniques haja estat objecte de nombroses distincions per part de prestigioses institucions i entitas científiques d'arreu del món. Així doncs, el professor Colón és membre corresponent de la Reial Acadèmia des Bones Lletres de Barcelona des del 1963, de l’Institut d'Estudis Catalans des del 1966 i de la Real Academia Española des del 1986, així com membre de diversos consells assessors editorials. Ha estat, a més a més, president de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes des del 1976 fins al 1985 i membre del Bureau de la Societé de Linguistique Romane des del 1980 fins al 1986. Així mateix, des del 1987 és membre de la Junta Permanent de Historia de la Lengua Española. El 1979 obtingué el Premi Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans; la Universitat de València li concedí el doctorat honoris causa el 1984; la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi el 1985; dos anys després rebia el Premi Sanchis Guarner de la Fundació Jaume I i el Premi de Literatura de la Generalitat de Catalunya. Diguem, per cloure, que, en els temps mes recents -any 1989-, ha rebut el Premi de les Lletres Valencianes de la nostra Generalitat i ha estat nomenat pel govern autònom valencià membre del Consell Valencià de Cultura. Es per tot això que el fet que la Universitat d'Alacant se sume hui a la nòmina d'institucions que han guardonat el professor Colón amb tota mena d'honors i distincions no és més que un acte d'estricta justícia que no requereix de més explicacions. 

Però, com ja he insinuat en iniciar aquest parlament, l'acte de concessió d'un doctorat honoris causa implica, al marge del reconeixement públic i institucional d'uns mèrits objectius i indiscutibles, l'existència d'una sèrie de motivacions més circumstancials, per bé que no exemptes d'importància, que, si cap, encara ajuden a entendre millor i a dotar de sentit ple la tria de la personalitat objecte del guardó. 

És en aquest segon ordre de coses que cal assenyalar que ens trobem davant del primer docto-rat d'aquesta naturalesa que concedeix la Universitat d'Alacant a proposta del Departament de Filologia Catalana, Estudis Àrabs i Islàmics i Filologia Francesa, un Departament jove que, a més d'haver-se desenvolupat de forma extraordinària en poc temps, tant des d'un punt de vista quantita-tiu com qualitatiu, sintetitza i sincretitza simbòlicament tota una sèrie de referents de plena vigència en el concert vertiginosament dinàmic del món actual; penseu, si no, en l’auge -malgrat els entre-bancs- de les cultures autòctones minoritàries i minoritzades dins i fora d'Espanya -i ací entra la Filologia Catalana;- penseu en l’estudi d'una llengua i cultura de prestigiosa tradició europea, com ho és la francesa, inexorablement cridada a invertir el procés descendent que ha sofert els darrers temps; o, encara més, penseu en la dimensió universalista que implica la recerca d’un dels tres macrouniversos religioso-culturals -juntament amb el cristià i el jueu- que tant adés com ara –mai dit amb major propitat- ha incidit de forma determinant en la dinàmica mundial: el mon aràbigo- islàmic, que al seu torn, tant ha tingut a veure amb la peculiar configuració de la nostra realitat histò-rica, social i cultural més pròxima. El professor Germà Colón, com a romanista estudiós del català, del francés i de l’occcità -també de l’italià, tot i que encara no ho havia dit-, que, a més a més, ha fet incursions freqüents en el terreny de la influència lingüística àrab en les llengües romàniques, esdevé així una mena d'emblema excel.lent del nostre Departament per haver desenvolupat unes línies de recerca tan directament relacionades amb les tres àrees de coneixement que aquest reuneix, àrees que, si bé a primera vista poden resultar dispars, en últim terme estan lligades per aquell preciós vincle comú del Mediterrani, el mar de la saviesa que déia Américo Castro. 

Per una altra banda, investir com a doctor honoris causa a aquest digníssim exponent renovellat de l'humanisme més genuí, és a dir, el filològic, suposa un desitjable i necessari contrapunt al culte obsessiu i idolàtric de les noves tecnologies que sembla presidir, aclaparadorament, el tomb de la societat actual, tot fomentant sovint el fals plantejament segons el qual allò que només és un instru-ment -bé que meravellós- per a aproparnos a les veritables metes de felicitat humana esdevé objec-tiu i fi per si mateix amb la inevitable seqüela de fustracions i insatisfaccions íntimes que se’n deri-ven. 

Finalment, amb la concessió de la distinció objecte d'aquesta cerimònia al professor Colón, aconseguim tenir més prop de nosaltres un estímul valuós per a la nostra activitat quotidiana al ser-vei de la transmissió i de l'increment del saber científic -en aquest cas filològic-, no sols per la vàlua exemplar de la seua obra docent i investigadora, sinó també, i molt especialment, per aquell tarannà personal modèlic, presidit per l'equilibri i la sensatesa, amb què l'ha duta a terme. Germà Colón ha aconseguit, en efecte, trobar el desitjable i difícil punt intermedi entre la fermesa i la contundència de les asseveracions basades en sòlids arguments científics i una permanent professió de fe en valors com la tolerància integradora, la discrepància dialogant i el possibilisme intel.ligent; uns valors, al capdavall, que haurien d'inspirar en tot moment no sols la vida universitària i el discurs científic sinó, sobretot, la.societat que, en darrera instància els dóna suport i sentit. 

Grácies, professor Colón, una altra vegada, per haver volgut integrar-vos en aquesta jove Universitat tan plena d’expectatives positives. Amb el vostre concurs, amb la vostra aportació científi-ca, amb el vostre mestratge i amb el vostre saber fer estem segurs que ens sentirem més ferms, mes sòlids i amb més alé per a superar els diversos entrebancs que ens depara dia a dia una realitat domi-nant no sempre lògica, ni científica, ni comprensiva, per a, així, poder afrontar el nostre compromís social des de criteris de veritat, de rigor, de tolerància -mai no de submissió servil-, de modernitat i de voluntat a la fi, europea i internacional, sense perjudici, és clar, de la irrenunciable fidelitat a la terra i a la llengua que tant decisivament i digna heu contribüit a projectar mes enllà de les nostres fronteres. 

He dit.