Continuaré recordant la importància del temps, de la història, en tot allò que sigui viu: en la història de l’individu, en la successió ecològica, que és la història de com es va confegint un ecosistema, i en la història de les diverses estirps que, en part i de manera inexcusable, queden encaixades en unes funcions que gradualment van canviant les constel·lacions de les seves exigències. Aquesta construcció ideal pot tenir pros i contres, però penso que en general pot resultar acceptable. 

 La vida, tal com la coneixem, té un suport químic, però amb qualificacions ben definides. Recordaré solament que la vida a la Terra té el fòsfor com a element químic absolutament necessari, i tot estudiós de la vida aquàtica se’n convenç aviat. Una de les mancances més notables de l’ecologia terrestre és la migradesa de la informació sobre les disponibilitats de fòsfor en els diversos sòls i la circulació del fòsfor en els ecosistemes terrestres, com també el paper dels fongs en el transport d’aquest. L’evolució de la vida, començant per la vegetal, ha anat molt lligada a superar les possibles mancances de fòsfor. Quan s’acaba el fòsfor, la fotosíntesi continua proporcionant poder reductor a la cèl·lula, de la mateixa manera que la dinamo d’un automòbil continua generant corrent ni que la bateria estigui carregada. Si la síntesi de la matèria viva més noble i genuïna no és possible per manca de fòsfor, no s’interromp la síntesi de mucílags, beines, pigments, etc. Això permet a molts organismes senzills fixar-se sobre suports sòlids, prop dels quals, almenys en teoria, es troba sempre una concentració augmentada de materials dissolts, entre els quals, si hi ha sort, hi pot haver compostos de fòsfor —i d’altres elements. Un exemple molt bonic, en la seva complexitat, són els cianòfits del gènere Calothrix i pròxims, que en condicions de mancança d’elements necessaris (sempre fòsfor, generalment) multipliquen els estrats de les beines de mucílag, sovint hi afegeixen pigments, fan que les cèl·lules basalsdels tricomes passin a fer-se acinets durables, i les cèl·lules terminals, descolorides i primes, queden talment convertides en òrgans merament absorbents. 
 

Em sembla evident que l’invent de la fusta, consecutiva a la síntesi dels seus components principals, que d’una manera elemental classifiquem en els grups de les cel·luloses i de les lignines, és una conseqüència de la manca local de fòsfor i de la capacitat del sistema fotosintetitzador, que no deixa de comunicar poder reductor a la cèl·lula mentre rebi llum. És clar que aquesta capacitat de major aparença, que no inactiva altres mecanismes cel·lulars, es pot manifestar també produint materials molt diversos, entre els quals són importants les cadenes d’hidrocarburs, de totes les llargades, simples o ramificades o amb anells (la farigola, el romaní...), amb moltíssimes combinacions possibles, com trobem en la varietat d’essències, de tota mena, terpents i altres materials inflamables, molt efectius en aquelles espècies, com el pi blanc, tan combustible, que es sacrifiquen per a tornar a començar o facilitar l’aventura dels ecosistemes. 

En les plantes vasculars en general i especialment en el cas dels arbres, tota la situació a què s’arriba funciona com un mecanisme que porta a la dominància. Un arbre més elevat, amb arrels que baixin més avall, pot competir amb avantatge amb plantes de menor alçada. Els fa ombra i pot aspirar aigua de major fondària. 
 

Una aproximació evolutiva equivalent, amb resultats evolucionalment comparables (augmentar les probabilitats de sobreviure) es dóna, tanmateix, en organismes aquàtics i notablement en els del plàncton tòxic. Hi ha gran varietat de toxines, segons les espècies, aprofitant que les possibilitats de configuracions moleculars són infinites. És notable que alguns dels consumidors habituals d’aquests organismes, en el curs de l’evolució, s’han mitriaditzat, és a dir, suporten el verí, i no solament el suporten, sinó que el poden usar en benefici propi, en la mesura que es conservar la seva efectivitat toxicant en relació amb els consumidors de mol·luscos i altres filtradors, que reben a través d’aquells els corresponents tòxics, amb el risc que comporten. Aquest és el problema dels musclos i d’altres mol·luscos portadors de verins, que possiblement aprofiten en benefici propi, ja que almenys s’estalvien l’explotació per part dels humans si segueixen feliços menjant dinoflagellats tòxics. 

Aquests i altres tòxics, la fusta i altres suports, tots fruits de la capacitat reductora del sistema fotosintetitzador, tenen analogies innegables amb productes que utilitza la civilització humana, més enllà de la utilització que fa, al seu torn, de la fusta dels arbres i de les conquilles de mol·luscos. La fabricació de morter i, encara més, de ciment, entraria en el mateix esquema, com també l’extracció de metalls de les seves menes oxidades. Recordem també el fang i altres materials sense fòsfor emprats pels insectes socials o les vespes solitàries. Com n’és de gran l’estímul creador d’allò que ens semblen limitacions! Evidentment, els humans excel·lim en aquesta estratègia, i la sabem aplicar amb tant d’èxit que s’ha convertit en un factor molt important de competició fins i tot dintre mateix de l’espècie humana. En aquest cas les engrunes de solidaritat intraspecífica que ens quedin ho poden veure com a cosa indesitjable, que vol dir superable, i en aquesta tasca hauríem de treballar més. Pensem que la nostra civilització funciona gràcies al poder reductor emmagatzemat en combustibles fòssils, en un procés complementari al de la formació d’una atmosfera oxigenada i oxidant, propietats que avui s’estenen a la major massa dels oceans. 
 

Voldria concloure remarcant que existeix una diferència essencial entre el meu punt de vista, que m’agradaria estendre més en la pràctica de l’ecologia, i la pràctica actual, que es limita a aplicar a l’engròs a tot el que es presenti, una estadística de fonament no bayesià. Jo crec que hom no ha de limitar-se a descriure una trajectòria, sinó que també cal cercar en aquesta la realització d’alguna funció que s’ha d’optimar o, en parla corrent, d’una tendència. Seria el vis at ergo —com qui fa embotit— que es pot percebre en la successió ecològica, en la seva significació en relació amb les respectives probabilitats de diverses tendències en evolució. Tot això és molt coherent amb el model de Volterra i, per tant, amb un principi de mínima acció i amb l’”entropia del camí” de Feynman. Considero aquestes convergències com a garantia que podríem anar per bon camí. 

Tota la dificultat i la gràcia estaria en el fet d’atènyer una visió extratemporal que ens permetés escriure, abreujant i sense massa remordiment: “els esdeveniments passen com si tinguessin un pressentiment que els obliga a doblegar-se dintre d’un sistema còsmic que no sabem prou bé com va, però de la naturalesa del qual podria donar alguna anticipació l’èxit de la relativitat, en ajudar-nos a entendre el món físic”. Penso que la biologia hauria de cercar una major aproximació a la cosmologia. És allò que hom pregunta sovint: Per què, si les lleis són tan senzilles, l’Univers resulta tan complicat? Dir que l’existència del cosmos implica acabar mirant-nos el propi melic no em sembla una solució satisfactòria, i encara ho és menys la beneïda ecologia que es practica en aquests temps. La ciència és o ha de ser com la bona música, en part anticipable, en part sorpresa, encara que reconec que, tanmateix, ajudant a recollir la brossa es pot tenir, de tant en tant, alguna sorpresa agradosa. 
 

Acabo, no sense recomanar als biòlegs que, sense oblidar mai el nivell molecular, vagin, de tant en tant, a donar cops amb el front al tronc d’un arbre i li demanin que els inspiri per a entendre millor el que passa en el món. Això són reflexions que m’he fet des de fa força temps, i encara ara no estic prou segur de saber si corresponen a “allò que queda de jove en mi”, com volia suposar al principi, o bé si són símptomes d’un inevitable repapieig.