18 de mayo de 1999 

És per a mi un gran honor i una gran satisfacció participar en aquest acte en què la Universitat d’Alacant rendeix homenatge al professor Ramon Margalef. No ho és pas tant pel seus rituals, als quals no sóc gaire aficionat, com pel fet que una institució hi vulgui reconèixer públicament i col·lectiva els mèrits d’un gran investigador. 
 
 

No faré tot seguit un inventari exhaustiu de les raons que em porten a tenir afecte a la figura del professor Margalef i a admirar-lo. Em pertoca, i és difícil, resumir-los en molt poc temps i en termes objectius els mèrits de tota una vida dedicada a l’estudi de la natura. Però per no defraudar-lo, a ell que es declara partidari de les obres en què la visió, i fins i tot la passió personal, es pot percebre entre línies, em permetran que després de glossar el que hom considera la seva trajectòria professional, doni algun breu punt de vista molt més subjectiu sobre aquest home tan particular. 
 

Ramon Margalef va nàixer a Barcelona el 1919. Estudià a l’Escola Oficial de Comerç. Molt aviat començà les seves activitats d’estudi de la natura i tingué ja relacions amb la Societat Catalana d’Història Natural. Als 19 anys es va haver d’incorporar a l’exèrcit republicà. En acabar la guerra civil i sense haver finalitzat els estudis de comerç, va començar a treballar en una empresa d’assegurances. Quan tenia 22 anys l’exèrcit guanyador va reclamar també el seu estimable servei durant dos anys. A la fi d’aquesta segona “mili” va obtenir una beca de l’Institut de Biologia Aplicada que dirigia aleshores el Dr. García del Cid, i va fer el batxillerat en dos anys i la carrera de Ciències Naturals, en quatre.  

Es va llicenciar amb premi extraordinari el 1949 i aleshores ja tenia escrits una pila de treballs inèdits i més de quaranta publicacions especialment sobre el plàncton i altres organismes d’aigua dolça, entre les quals hi havia una “Limnosociologia” en la línia de la sociologia vegetal que havia encetat feia uns anys el professor Braun-Blanquet. Aquell mateix any va ser nomenat director del laboratori que l’Institut d’Investigacions Pesqueres tenia a Blanes. Així començava la relació amb aquesta institució que va ser testimoni de l’activitat desenvolupada pel Dr. Margalef al llarg de més de vint-i-cinc anys, i que va donar com a fruit un alt nivell de prestigi per a tots dos.  
 

Amb una capacitat de treball gens comuna publica el 1950, juntament amb Miquel Massutí, el llibre Introducción al estudio del plancton marino. El 1951 llig a Madrid la seva tesi doctoral sobre Temperatura y morfología de los seres vivos, un tema que l’ha continuat interessant al llarg de la seva existència. Entre 1949 i 1957 publica una sèrie de vuitanta treballs, entre articles i llibres, que cobreixen un espectre temàtic que no està a l’abast dels naturalistes més especialitzats: algues i crustacis d’aigua dolça, fitoplàncton i zooplàncton marí, larves de mosquits, biocenosis, sobretot planctòniques i la seva distribució en l’espai i en el temps, aplicació de les sèries logarítmiques i la diversitat d’espècies, tema aquest últim que esdevé una de les seves passions conceptuals. Alguns dels treballs tracten temes de metodologies aleshores molt innovadores, com ara tècniques per a l’extracció i la mesura de clorofil·les i altres pigments, o sistemes per al cultiu d’algues, entre d’altres. D’aquest període són també dos bons llibres que han obert el camí als limnòlegs del nostre país: Los crustáceos de las aguas continentales ibéricas i Los organismos indicadores en la limnología. Geogràficament els treballs corresponen especialment a Catalunya i les Illes Balears i, en el cas del plàncton marí, també a Castelló i a la ria de Vigo. 

El 1957 veu la llum, en les memòries de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, el seu discurs d’ingrés, que té per títol “La teoría de la información en ecología”, una excel·lent aportació per a la interpretació termodinàmica de la diversitat d’espècies, que va ser publicada després en la revista General Systems. 

El 1952 el Dr. Margalef deixa el laboratori de Blanes i passa a treballar a la seu de l’Institut d’Investigacions Pesqueres a la Barceloneta, del qual arriba a ser director entre 1965 i 1967. En consonància, durant aquest període de 1957 a 1967 en la seva obra científica predominen els temes oceanogràfics. Hi publica més de cent treballs, entre els quals abunden els dedicats al plàncton marí, a l’estructura de les seves poblacions i al procés de la successió de comunitats planctòniques, per a intentar trobar regularitats que puguin permetre fer prediccions. 
 

Després d’una estada a Puerto Rico, l’Institut de Biologia Marina publica el seu primer llibre de text, Comunidades naturales. Recordo en ell un fina observació molt aclaridora, parlant de la tipificació de les comunitats d’organismes i de les escoles sorgides en els diferents països, deia quelcom així: “La classificació és una necessitat de la ment humana, llevat, probablement, de l’anglosaxona...”. 

El 1963 surt en la prestigiosa revista de biologia teòrica American Naturalist un article seu sobre el principis unificadors en ecologia, que va tenir un gran ressò a tot arreu. Tot seguit d’haver fet un curs a la Universitat de Chicago, es publica el llibret Perspectives in Ecological Theory, que va produir un gran impacte en els ecòlegs de l’època i que, com a anècdota tradicional que no pot faltar, va ser traduït al japonès abans que al castellà. Ara que els cienciòmetres són tan aficionats a mesurar la qualitat de les publicacions pels índexs de citacions, puc aportar una modesta i aproximada estimació pertinent: en els anys finals dels seixanta i principi dels setanta entre un 4 i un 8 % dels articles publicats en Ecology, la revista de la Societat Americana d’Ecologia, feia referència a algun treball del Dr. Margalef.  

El 1967 guanya la primera càtedra d’Ecologia d’Espanya en la Universitat de Barcelona, encara que anys abans ja s’havia fet càrrec d’aquesta assignatura, que s’impartia en l’Institut d’Investigacions Pesqueres. 
 

  
Dos anys després publica un treball sobre grups d’espècies en el fitoplàncton del Carib, l’únic que té en col·laboració amb el Prof. González Bernáldez, mort fa pocs anys, que va ser el segon catedràtic d’Ecologia dels país, i amb el qual tenia una gran amistat. Herència d’aquesta bona relació és el respecte mutu entre els deixebles de les dues escoles, que facilita que els concursos de places en l’àrea d’Ecologia no siguin encara la  mena de torneigs medievals que són en altres disciplines. 

Fins al 1974 el Dr. Margalef feia compatible el treball en la Universitat i en l’Institut d’Investigacions Pesqueres, que depenia del CSIC. Per diverses raons va haver de deixar la seva plaça en el CSIC. Coincidint  amb la seva incorporació plena a la Universitat apareix l’extens llibre  d´ “Ecologia” que ha tingut una gran influència en tots els professors de llengua hispana, com també l’ha tinguda per als estudiosos de les aigües continentals l’aparició posterior de la també extensa “Limnologia”. A més a més, des de finals del seixanta fins ara la producció científica del Dr. Margalef arriba ben bé als dos-cents treballs. El funcionament de les comunitats planctòniques i de les zones d’afloraments, després de l’exhaustiva exploració de l’àrea de la costa del Sàhara són temes dominats en aquest període. També cal destacar que, després de dur a terme un ambiciós projecte sobre els embassaments amb finançament del MOPU, s’arriba a la publicació, juntament amb una colla de col·laboradors de la  Limnología de los embalses españoles i es desperta en ell un especial interès per les formes biològiques de les algues planctòniques. 

A una ciència com l’ecologia, qualificada de feble per alguns crítics, li vénen molt bé les aportacions més teòriques que Ramon Margalef fa en els darrers temps. Llibres com La biosfera: entre la termodinámica y el juego, Teoría de los sistemas ecológicos i el mes recent Our Biosphere són el màxim exponent de l’esforç del seu autor per entendre el funcionament de la natura en termes de ciències més exactes com la física i la matemàtica, però sense perdre de vista la inacabable i sovint poc explicable acció, creadora i exterminadora alhora, dels mecanismes responsables de l’evolució. 

Per a resumir el reconeixement mundial que ja ha rebut el professor Margalef, faré una breu enumeració del premis i les distincions de que ha sigut mereixedor : 
-Medalla Príncep Albert de l’Institut Oceanogràfic (França, 1972) 
-Premi A. G. Huntsmann d’Oceanografia biològica (Canadà, 1980) 
-Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya (1983) 
-Premi Santiago Ramón y Cajal del Ministeri d’Educació i Ciència (Espanya, 1984) 
-Foreing member of the National Academy of Science (Estats Units, 1984) 
-Premi Italgas de Ciències Ambientals (Itàlia, 1989) 
-Medalla Naumann-Thienemann de la Societat Internacional de Limnologia (1989) 
-Premi Fundació Catalana per a la Recerca (Catalunya, 1990) 
-Premi Humbolt (Alemanya, 1990) 
-Ecology Institute Prize (Alemanya, 1995) 
-Comanador de l’orde d’Alfons X el Savi (Espanya) 
-Doctor honoris causa de les universitats de Laval, Aix-Marseille i de l’Institut Químic de Sarrià.  

De Margalef ha dit el professor Trevor Platt: “Ha estat un dels principals arquitectes de l’estructura intel·lectual amb què nosaltres organitzem actualment les nostres observacions, conclusions i especulacions. Ens ha animat a plantejar millor les qüestions i ens ha ajudat a treure molt més sentit dels resultats [...] ha aconseguit una alta reputació com a font de noves idees i d’intuïcions originals, de vegades provocadores, sovint controvertides, sempre dignes d’atenció [...]. Molts opinen que Margalef és l’ecòleg més distingit i influent del món, i tal volta el més citat”. 
 

Ja he anunciat que, per no defraudar-lo totalment amb massa objectivitat, em reservo una molt breu opinió subjectiva sobre el nou doctor. Per què admiro jo tant el professor Margalef? Donaré dues raons principals. En primer lloc, perquè té una insòlita combinació d’alts nivells de genialitat i senzillesa que no he trobat mai en cap altra persona. En segon terme, perquè està en possessió d’un envejable esperit, sempre obert, que devora i assimila nova informació sense defensar-se amb “dogmes” de la que li pugui ser pertorbadora. 

Com que he de fer un gran esforç per mantenir un to de serietat absoluta, em permetran que faci una breu referència al fi sentit de l’humor del nou doctor en una anècdota seva que explico sovint i que resumeix molt bé alguns dels mals que afecten les nostres universitats. Es refereix al comentari que li va fer un col·lega: «Mira Ramón, jo sempre ho he dit,  això de ser catedràtic d’universitat esta molt bé, si no fos per aquesta horeta de classe...!».  

No vull acabar aquest elogi sense fer una referència a na Maria Mir, l’esposa del Dr. Margalef, llicenciada en Ciències Naturals com ell, que és en bona part responsable dels èxits professionals del seu marit, amb qui ha sabut establir, dit en termes ecològics, unes bones relacions de mutualisme que no pas de competència. I és que és  ben veritat allò que diu que darrere d’una gran dona hi ha sempre un gran home... 

Pertoca ara tornar al món dels formalismes. Així, doncs, considerats i exposats tots aquests fets, digníssimes autoritats i claustrals, sol·licito amb tota consideració que s’atorgue i es conferesca a l’Excm. Sr. Ramon Margalef el suprem grau de doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant.