Aquestes reflexions s'inclouen dins una conversa més àmplia sostinguda amb Brauli Montoya Abat, la qual va tenir lloc el 5 de julio de 1993 a sa casa de València ciutat.

 
L'escriptor Enric Valor i Vives, que va residir a Alacant durant els anys de la II República, va poder ser testimoni del desús de la llengua tot just quan començava a assolir les barriades populars :

Així és que vaig tenir molta relació amb Alacant: jo he sentit Alacant parlar tota català (...) tota català! (...) tota català! (...) [des del 31]... a Alacant, fins al... quasi al 35 quasi... 34, darrers del 34, que ja vivia ací. Aleshores ja me'n vaig venir ací (...) Això va ser una cosa molt curiosa; era un cas... és quan a Alacant començaven a dir:"Ven a comer!"   –les mares– i els xiquets quasi no tenien llengua perquè no sabien dir més que"ven a comer" ,"no seas malo", "a acostarte".... Les mares no tenien vocabulari però s'entestaven ja a començar... a ensenyar els xiquets... i va ser la iniciativa... que els xiquets... jo deia: "Si no sabran res perquè sa mare li està ensenyant una llengua que ella tampoc la sap, no sap més que quatre coses i tot això" (...) vaig veure com la gent intentava –no tots– (...) gent popular, gent popular, gent popular d'allí que estaven prop de nosaltres, en altres xalets i tot això, però que no era gent rica i tot això (...) ja intentaven, ja intentaven (...) Alacant era tota barriada, era pobríssima tota... i un desastre... una cosa espantosa (...) jo ja m'indignava de sentir eixes persones que, damunt eren pobres, i tot això, intentant... fallaven perquè no sabien parlar ells en castellà pràcticament i ho intentaven amb els xiquets... I jo els ho deia: "Escolte, però què li ensenyarà vostè al xiquet?, però si vostè no sap parlar en castellà!" (...) "No, és que és molt bonico, el castellà" –coses aixina: imbecilitats d'eixes, com si tinguérem ja un tractat de bellesa fonètica... què sabien ells!.

Respecte al centre de la ciutat i la classe social que hi predominava, les seues paraules evidencien que ja tenia molt avançada la substitució del català:

Però tot Alacant, excepte la petita aristocràcia que hi havia, que no n'hi havia molta, i alguna burgesia, el poble mantenia perfectíssimament el llenguatge (...) s'aguantava molt, s'aguantava molt el català a Alacant (...) gent popular (...) la mitjana alta sí que... es veu que estava ja... ja començava a castellanitzar-se (...) pero ja veu, ja veu els periòdics, els 20.000 exemplars de El Tio Cuc  (...) Sí: un trosset, el centre era molt poquet, ara hui és una cosa enorme, entre els immigrats, i de Madrid i el turisme, ha canviat molt (...) Home, no, estos hòmens, sí, no, tots.. Totes les relacions que jo vaig tenir allí, fins i tot amb gent que anava a l'Associació de la Premsa era gent culta d'allí d'Alacant i tot això. Tots parlaven en català.