Inici > Documents > Informe sobre el model de llengua utilitzat als caixers de la CAM

Informe sobre el model de llengua utilitzat als caixers de la cam

1. La variació lingüística és un fet universal. Totes les llengües presenten modalitats diverses, que podem classificar en múltiples eixos, per exemple: (a) en l'eix geogràfic (dialectes o varietats geogràfiques, regionals o diatòpiques), (b) en l'eix funcional i social (registres i llenguatges especialitzats) i (c) en l'eix cronològic (dialectes històrics).

a) Són ben conegudes les diferències que hi ha entre el castellà de Buenos Aires, el de Sevilla, el de Madrid o el de Múrcia, entre l'anglés britànic i l'australià, entre l'italià de Nàpols i el de Milà, entre l'alemany de Suïssa i el més general a Alemanya, o entre l'àrab del Marroc i el d'Egipte. Certament, el castellà, l'anglés, l'italià, l'alemany o l'àrab són llengües amb un pes demogràfic i cultural molt important en el món actual; això no lleva que, com diem, presenten un ventall de dialectes, de varietats geogràfiques o regionals, ben ample i diversificat. També la nostra llengua està sotmesa a variacions d'aqueix tipus; hem de reconéixer que aqueixes variacions no són sempre tan marcades com les que podem observar dins alguna de les llengües que acabem d'esmentar.

El castellà, l'anglés, l'italià, l'alemany o l'àrab disposen d'una (o de diverses) modalitats lingüístiques que fan possible la comunicació entre parlants de dialectes diferents. Són l'anomenat estàndard o llengua comuna. L'estàndard actua com a mitjà d'expressió que supera les divergències dialectals. Els parlants mitjans d'aqueixes llengües solen tenir un domini actiu de la seua pròpia varietat dialectal i, alhora, són capaços, si més no, d'entendre l'estàndard i alguna de les altres varietats dialectals. En una societat com l'actual el sistema educatiu i, cada vegada més, els mitjans de comunicació actuen com a mecanismes per a la difusió del model de llengua estàndard.

b) Tota llengua presenta variacions en l'àmbit funcional, social i professional. Trobarem un llenguatge tècnic i formal en contextos com ara una conferència sobre literatura o una classe universitària de física; en canvi, descobrirem un registre més lliure, més informal en una conversa entre amics que parlen sobre qüestions quotidianes i familiars.

Pot ocórrer que una llengua veja restringits els seus àmbits d'ús als contextos més informals i col·loquials; això sol succeir quan hi ha una altra llengua que, per causes de tipus social, polític i econòmic, ha ocupat els espais formals (l'ensenyament, l'administració pública, la justícia, la predicació eclesiàstica, etc). Una situació així provoca l'empobriment progressiu dels recursos expressius de caràcter més elaborat. En gran mesura, nosaltres ens trobem en una situació semblant des de fa temps; com a conseqüència d'açò, molts valencianoparlants dominen només els registres més col·loquials de la seua pròpia llengua. Aquest fet explica que determinades paraules o certes estructures més formals puguen sobtar aqueixos parlants. L'ús de la llengua, restringit a la col·loquialitat, ha dificultat durant molt de temps l'accés de la majoria dels seus usuaris als recursos expressius propis del llenguatge elaborat. El parlant model de qualsevol llengua, en una situació sociolingüística normal, és capaç d'emprar més d'un registre segons les exigències de cada actuació comunicativa.

Les llengües que aspiren a servir de vehicles de comunicació en una societat com l'actual, han de comptar amb tots els recursos expressius adequats per a donar resposta a les necessitats comunicatives dels seus parlants. Han de disposar, per exemple, de materials lèxics que puguen caldre al físic, al matemàtic, a l'economista, a l'advocat, al jutge, al publicista, a l'informàtic, etc. És fonamental, per tant, un cert grau de convergència, d'harmonització en l'elaboració i en la fixació d'aqueixos llenguatges específics: cal que els seus usuaris disposen d'uns materials, sobretot terminològics, comuns o molt pròxims.

c) Les llengües varien també al llarg del temps. El lèxic, la pronúncia, la morfologia i la sintaxi canvia d'una generació a l'altra, sovint sense que els parlants mateixos en tinguen consciència. Aqueixos canvis són més evidents quan comparem períodes molt amplis de la història.

Pot ocórrer, en una situació de llengües en contacte, que aqueixos canvis no siguen sempre deguts a lleis internes, a tendències pròpies, sinó a la interferència d'una altra llengua. A pesar de la riquesa indubtable del valencià de hui, no costa gens d'observar en el nostre parlar quotidià la presència de pronunciacions, de paraules, de solucions morfològiques o d'estructures sintàctiques que no podem considerar genuïnes; n'hi ha bona cosa que procedeixen del castellà. L'estudi de l'evolució històrica de la nostra llengua és un instrument fonamental per a omplir els buits que puguem descobrir en el parlar actual. Conéixer amb profunditat i segons procediments científics quina evolució ha seguit el nostre lèxic al llarg de la història, serveix al lexicògraf o al terminòleg per a satisfer les nostres necessitats contemporànies; a la llum de la informació històrica, podem determinar quines pronúncies, quines construccions sintàctiques o quins elements de la morfologia són més adequats.

2. El manteniment d'una certa unitat dins aqueixa diversitat natural és imprescindible per a assegurar l'eficàcia comunicativa i, al capdavall, la supervivència de les llengües. La normativa que regula l'ortografia, la pronúncia, el lèxic i la gramàtica d'una llengua ha actuat sempre com a instrument que fa possible la comunicació entre els parlants; permet que les llengües puguen continuar satisfent el seu objectiu primordial: la transmissió i el bescanvi d'informació. Això pren un relleu especial en les societats modernes contemporànies.

Podem observar diverses alternatives a l'hora de fixar aqueixa normativa lingüística. En uns casos la font ha estat la tradició i els usos que s'observaven en determinats àmbits considerats com a prestigiosos: és el cas de l'anglés. En uns altres, s'ha dipositat aquesta tasca en una institució concreta: la Real Academia Española, en el cas de l'espanyol, segons l'exemple del francés. Cal advertir que, en l'esmentada Real Academia Española, el treball de fixació i d'investigació lexicogràfica i terminològica, i de regulació gramatical és cada vegada més ocupació específica dels filòlegs, especialment dels lingüistes.

La nostra particular història lingüística ha fet que el procés de fixació normativa de la llengua s'haja dut a terme més tardanament. Tot i així, els valencians tenim un codi ortogràfic fixat i ben difós en la nostra societat des de fa més de 60 anys. El nostre referent són, fonamentalment, les anomenades Normes Ortogràfiques de 1932, signades a Castelló de la Plana; aquestes normes representen, en essència, una adaptació al valencià de les normes de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquestes, més o menys millorades, són les que, des d'aquell ja llunyà 1932, han seguit la immensa majoria dels nostres escriptors i intel·lectuals, les que han divulgat i han utilitzat les nostres institucions polítiques i tots els nivells de l'ensenyament des dels cursos de primària fins a la Universitat.

L'ortografia de tota llengua sol ser convencional. Tendeix a mantenir un equilibri entre: (a) els usos tradicionals; (b) els orígens etimològics; (c) la coherència interna del mateix sistema ortogràfic; (d) la pronúncia viva que respon a les lleis pròpies de cada llengua; (e) la necessitat de facilitar la lectura i la comunicació escrita entre els usuaris.

L'ortografia d'una llengua ha de servir a tots els seus parlants com a mitjà de comunicació, i no només a un determinat dialecte; si no fos així, caldria recórrer a un codi ortogràfic per a cada parlar o a una escriptura fonètica que reproduís la manera de parlar de cada usuari (!). Això no lleva que una mateixa forma gràfica puga tenir diverses pronúncies. Pensem, posem per cas, que el castellà manté distincions gràfiques que no són practicades actualment en cap dialecte o només es mantenen en algun parlar i en certs registres; recordem les grafies ce i ci, za, zo, zu diferents de sa, se, si, so, su; ll de y; b de v; el manteniment gràfic de la d en paraules acabades en -ado o -ada, o de la -r en posició final, etc.

Pel que fa als altres components de la llengua (el lèxic, la morfologia i la sintaxi), la nostra normativa és certament flexible, si la comparem amb la d'altres llengües veïnes. Els nostres diccionaris admeten com a perfectament vàlids vocables valencians com ara arena, espill, granera, roig o xiquet, tots a la vora d'altres sinònims com ara sorra, mirall, escombra, vermell o noi, al·lot o minyó, més freqüents en altres parlars germans. Cada dia són més les paraules característiques dels valencians que són incorporades al diccionari normatiu general.
  Ocorre semblantment en l'àmbit de la morfologia. Pensem que, d'acord amb l'ús tradicional i viu, són admeses les formes verbals jo cante i jo canto, jo cantara i jo cantàs (o cantés), i produïx i produeix, etc.; meua i meva, en els possessius; o, este, esta i aquest,aquesta, en els demostratius; em i me, us i vos, ens i nos, en les formes dels pronoms febles.

El valencià ha estat ben escoltat alhora d'elaborar la sintaxi normativa general. Així, per exemple, la distinció entre per i per a, que no practiquen altres dialectes, reprodueix els usos dels grans clàssics valencians; el sistema de combinacions de pronoms febles («li la dóna», «li'n dóna», «els els dóna», etc) ha estat acceptat i recomanat com a solució preferent davant les formes d'altres parlars.

La codificació d'una llengua és un procés dinàmic i obert; ha de mostrar-se sempre atent als canvis que s'observen en el parlar viu, producte de les necessitats comunicatives noves que genera una societat en canvi constant.

3. La ciència lingüística considera el valencià com una varietat més del conjunt que configura la llengua catalana. El terme dialecte ha estat banalitzat i utilitzat més d'una vegada de impròpiament amb un sentit pejoratiu; és, però, un terme lingüístic que designa la modalitat que adopta una determinada llengua en un àmbit geogràfic concret. En aquest sentit, se sol dir que el valencià és un dialecte més del diasistema que forma la llengua catalana. Com és sabut, la caracterització interna del valencià no coincideix exactament amb els límits polítics de l'actual Comunitat Valenciana. El nostre parlar fa continuïtat amb allò que la dialectologia sol anomenar català occidental.

Per identificar una llengua sovint al·ludim al seu origen territorial històric; per això es diu espanyol o castellà, francés, anglés o àrab les llengües parlades a part de Sudamèrica, al Quebeck, a Austràlia o al Marroc. Segons això, el terme català aplicat científicament a la llengua que parlen baleàrics, valencians o algueresos no té cap connotació política: s'explica pel fet que aqueixa llengua va partir de Catalunya i es va estendre des d'allà a les Illes Balears, al Regne de València i a l'Alguer (Sardenya).

El terme valencià, tan viu i tradicional entre nosaltres, és perfectament compatible amb la denominació científica de català.

Segons aqueix mateix plantejament, podem incloure Joanot Martorell, Ausiàs March o Teodor Llorent dins la literatura catalana: de la literatura feta en llengua catalana. No oblidem que García Márquez i Miguel Delibes pertanyen a la literatura espanyola: l'un és colombià i l'altre, castellà, però tots els dos s'expressen en llengua espanyola; igualment, Shakespeare o Faulkner eren l'un anglés i l'altre, nordamericà, però tots els dos escrivien en anglés.

4. És insostenible, des d'una perspectiva científica, que el valencià pogués existir com a llengua derivada directament del llatí en el territori de les actuals comarques valencianes durant el període musulmà. Ni els romanistes ni els arabistes de cap universitat del món fan costat a una tal possibilitat.

5. Finalment, la Real Academia de Cultura Valenciana és una entitat privada que no ha estat reconeguda per les nostres institucions polítiques ni acadèmiques. No consta tampoc que els seus components tinguen un perfil científic mínim per a desplegar les funcions que reclamen.

Alacant, 28 d'abril de 1998