Inici > Documents > Informes toponímics: La Malladeta

La Malladeta com a nom de l'Institut d'ensanyament secundari de la Vila Joiosa (la Marina Baixa)
 
(1) La Malladeta, nom de lloc de la Vila Joiosa (la Marina Baixa), és diminutiu de mallada, terme d'origen ramader que pren el sentit, sobretot, de 'lloc arredossat on s'aturen a reposar cls pastors i els ramats'. Deriva del llatí MACULA 'malla, xarxa', d'on degué generar-se MACULATA ( >mallada), aplicat al 'lloc on fa nit el ramat voltat per xarxes'.

Mallada és vocable ben característic, i encara viu, del País Valencià i, també, del l'ambit del tortosí. El documentem entre nosaltres si més no des del segle XIV; apareix en els clàssics valencians del s. XV: «Casa segura,/ plasent e rica:/ lo bordó hi fica,/ fes-hi mallada, pren-hi posada» (Jaume Roig, Spill, 12791). Ha generat diversos derivats (el col·lectiu malladar, el verb amalladar, la locució fer mallada) i accepcions secundàries.¹

Hi ha formes paral·leles en castellà (majada), on és vocable més antic (s. XII), en portugués (malhada), en gascó (malhade, malhado) i en aragonés (mallata).

(2) Madalla i derivats (malladeta, malladar) són molt freqüents en les comarques valencianes com a topònims. Vegeu-ne ací només una mostra de dins la comarca de la Marina Baixa: la Mallada (l'Alfàs del Pi), la mallada del Rei (Confrides), la cova de les Malladetes i la mallada del Llop (Beniardà), la penya del Malladar (Benimantell), etc. I de fora d'aquesta comarca: el corral de la Mallada (les Coves de Vinromà), la mallada Gran i la Malladeta (la serra d'en Galceran), la Mallada (Alacant); les Mallades (Cervera del Maestrat, Alcoleja, Benidoleig, Gata); la cova de les Malladetes (Gata), les Malladetes (Catadau); el Malladar (Penàguila, Beniarrés), etc.

(3) [malá] i [malaéta]² són les variants de mallada i de malladeta vives en el parlar col·loquial de la major part del País Valencià. Aquestes pronúncies testimonien l'elisió de la /d/ en posició intervocàlica que observem en el llenguatge popular en certs contextos: sobretot, en els mots acabats en -ada, -ades, i, en menor grau, en -ador, -adora. Com és ben sabut, es manifesta de manera variable al llarg de la nostra geografia: és més accentuat en les comarques de l'extrem meridional, on arribem a trobar pronúncies com ara [nál] o [bléa] per Nadal o bleda. Està sotmés, a més, a variació generacional i estilística.

Aquest fenomen comença a fer-se notar en la documentació valenciana des de darreries del s. XVIII i no arriba a generalitzar-se fins al s. XX. Així, per exemple, ens consta que, a la Marina Baixa, a primeries d'aquest segle encara feien sonar la /d/, fins i tot, en mots com ara amargada o teulada.³

Convé observar que aquesta /d/ sí que és pronunciada en altres derivats de la mateixa família lèxica, ja esmentats adés (amalladar, malladar).

(4) Com acabem de suggerir, l'elisió de la d intervocàlica: (a) és un tret relativament recent en el conjunt de la llengua; (b) està sotmés a variació (geogràfica, generacional i contextual), i, (c) sol ser considerat com a propi de l'expressió col·loquial i descurada.⁴

Així doncs, no és gens aconsellable que un tret fonètic d'aqueixes característiques tinga reflex directe en l'escriptura. Això és encara més evident quan es tracta d'un topònim que adquirirà un relleu important en esdevenir el nom, precisarnent, d'un centre educatiu, importat dins la localitat i dins àmbits formals i de prestigi.

BIBLIOGRAFIA CITADA

ALCOVER, Antoni Maria & Francesc de Borja MOLL & Manuel SANCHIS GUARNER 1930-1962 Diccionario Català-Valencià-Balear, 10 volums, Palma de Mallorca.

COLOMINA I CASTANYER, Jordi 1985 L'alacantí. Un estudi sobre la variació linguística, Alacant.

COROMINES, Joan 1983⁴-1991 Diccionari Etimològic Complementari de la Llengua Catalana, 9 volums, Barcelona.

DCVB v. ALCOVER, Antoni Maria & Francesc de Borja MOLL & Manuel SANCHIS GUARNER (1930-1962).

DECat v. COROMINES, Joan (1983⁴-1991).

MARTINES, Josep 1997 El valencià del segle XIX. Estudi linguístic i edició del «Diccionario Valenciano» de Josep Pla i Costa, I-IV, tesi doctoral llegida en la Universitat d'Alacant, 9-IV-1997.

MARTÍNEZ I MARTÍNEZ, Francesc 1912 Folk-lore valenciá. Coses de la meua tèrra (la Marina), València.
 

Alacant, 22 de febrer de 1997

1. Vegeu les recollides, per exemple, el DCVB o el DECat (s.v. malla).

2. Advertim que el signe l correspon a la lateral palatal de llapis o de martell, representada gràficament amb ll.

3. Així ens consta per informació directa de l'alteà Francesc Martínez i Martínez (1912:16); vegem-ho ací literalment: «En les paraules terminades en ada, unes vegades suprimixen [en el parlar de la Marina] la última sílaba, atres no, especialment algunes persones; es cuestió de la costum que pren cada ú. Aixina uns pronuncien, v.gr.: amargada, atres amargá: bategada, bategá; teulada, teulá, et.; he notat que á medida que passen anys aumenta el us de la supresió da. No es fa us may, al contrari de lo que ocurrix en Valencia, de la supresió de la d en les paraules que acaben en ador y adora; aixina sempre pronuncien la paraula completa ó en totes les lletres, v.gr.: mocador, treballadora, etc.; com tampoch en les que la terrninació es de ades, v.gr.: vegades, acabades, etcétera.»

    Vegeu sobre aquesta questió els estudis de Colomina (1985) o de Martines (1997).

4. En aquest darrer sentit, els estudis sobre l'ús lingüístic dels valencians comencen a mostrar la recessió d'aquest tipus de pronúncia entre els parlants més jóvens- La influència dels mitjans de comunicació i, sobretot, del model de llengua de l'ensenyament és determinant en aqueix fet.