|
El topònim Mutxamel
1.- Ortografia del nom
No he trobat formes escrites del topònim anteriors
al segle XVI. A partir de mitjan d’aquest segle es documenta l’ortografia
més antiga, el valencià Muchamel. A inics del segle XVII
trobem en documents redactats en castellà els primers testimonis
de Muchamiel, grafia que només és l’adaptació d’una
foma etimològica popular, fent diftongació en el conegut
mot mel com és usual en castellà ( a tall d’exemple, Oriola
i Campello en la fonètica valenciana front Orihuela i Campiello
en la castellana). A l’apèndix es recullen altres formes trobades
en dcouments antics.
2.- Etimologies popular i pseudo-culta Prenent com a base una etimologia popular a partir del mot “mel”, s’han fet des d’antic dues propostes absolutament inacceptables: una partint del supòsit d’una producció abundant (mucha hi faria referència) de productes dolços, siga sucre o mel; l’altra en identificació del poble amb un topònim antic, Mellaria o Menllaria de Ptolomeu. El primer intent d’explicació, a partir d’un suposat compost “mucha” mel, es troba en el cronista valencià Gaspar Escolano (1610-1611) qui, en parlar del pantà de Tibi (construcció del 1594) i de la sèquia de los enamorados d’Alacant -que considera d’època dels romans-, diu: deuio de durar hasta tiempo de Moros, pues las muchas muelas de piedra que se hallan enterradas por aquel campo, manifiestan que entonces hauia por alli trapiches, o molinos de açucar, y que se criauan cañas dulces con el riego que de aquella acequia tenian. Lo que se dexa mejor entender por vn pueblo de Alicante, recostado a la Marina, llamado Muchamiel, a quien dieron el nombre que tiene las muchas cañas de açucar que en el se criauan, y particip0auan deste riego (Décadas, llibre VI, cp. XI, col. 81-82 § 5 i cp. XII, col. 91 § 4). I aquest mateix cronista va proposar també el segon supòsit puix que, tot parlant de Biar, admet la possibilitat d’identificar Mutxamel amb l’antiga Menlaria o Mellaria (Décadas, Llibre IX, cp. XXXIX. Col. 1310 § 1), encara que altres autors de la mateixa època i de posteriors ho neguen (per exemple Juan Lozano, Bastetania y Contestania del Reino de Murcia, Murcia 1974, Disertación III § IV Apiarium [Múrica 1980, I: 12]).
Som molts els estudiosos que hem demostrat les mentides
i les faules d’aquest cronista Escolano pel que fa a les seues fantasies
sobre l’etimologia dels noms dels pobles valencians (encara que continua
sent font d’inspiració dels afeccionats locals) i llur dolenta transcripció
ortogràfica: a tall d’exemple, Ravalet -topònim tan a prop
del que ací tractem- l’anomena Rafalet; i Montfort -antic Nompot-
és transcrit Nompot o Monforte.
3.- Etimologies proposades pels estudiosos Els darrers últims anys, amb l’anàlisi científica dels investigadors i l’erudició dels estudiosos, se n’han oferit diverses etimologies, gairebé totes basades en la llengua àrab:
Malgrat les propostes a), b), c), d), e) i g), no em pareix que el mot puga ésser d’etimologia àrab encara que totes aquestes han partit de la idea d’un mot morfològicament participi verbal: és a dir amb el prefixe mu-. Pel que fa al suggeriment de c), és també inacceptable perquè mostra absoluta ignorància de la llengua àrab puix que no existeixen els mots aràbics Muya ni Melis i no hi ha cap nom de persona aràbiga compost d’aquesta forma. Estem, però, davant un altre miratge igual que el de la mel o miel. Cap de les propostes d’arabisme és acceptable des del punt de vista de l’evolució i de l’adaptació dels mots aràbics a les llengües romàniques, ni tampoc no en tenen una significació adient. Entre altres raons en contra tenim:
Respecte a la proposició f) –que es basa en
la meua opinió que el topònim no té una etimologia
àrab-, és inversemblant que durant els pocs anys de presència
castellana com a senyors del terme d’Alacant és féra fundació
d’una vila donant-li un nom castellà, sobretot tenint en compte
la poca durada del domini, la inestabilitat social i les guerres del moment.
No hi ha, a més a més, cap document ni fet històric
que la justifique. Que des del segle XVII endavant el topònim aparega
castellanitzat en textos i mapes castellans res no prova sobre la seua
etimologia.
4. Conclusió Quant a l’ètim de nom de lloc, res no en puc dir de segur al respecte. Pense que potser és un nom anterior a l’arribada dels àrabs qui, en adaptar-lo a llur fonètica, el van desfigurar com ocorre molt sovint. L’etimologia no es pot triar tampoc en una base llatina, cosa que Sanchis Guarner i Coromines haurien fet si hagueren trobat una via factible. Tal vegada és anterior als romans: així l’antiga Mentesa ibèrica passà a l’àrab sota la forma Mantixa, que els cristians adaptaren com a Montesa; i també Mantarnix, l’ètim del qual és desconegut passà com a Montornés (Barceló 1983). Mutxamel és també el nom d’altres dos llocs valencians, com ho assenyala l’OnCat: una valleta i una font del terme de Moixent i una partida del terme de Montserrat d’Alcalà. Fet i fet, mentre no apareguen altres testimonis documentals més antics del nom de la nostra vila i mentrestant es desenvolupen més els estudis filològics, l’etimologia d’aquest nom de lloc continuarà –al meu parer- entre les d’origen desconegut. Únicament hem de respectar l’ortografia del nom d’acord amb les normes de transcripció de la pronúncia actual. Respecte a la possibilitat d’admetre com a oficial la forma castellana Muchamiel, qui subscriu això pensa que no és gens encertada. Es tracta d’una traducció del topònim valencià a la fonètica castellana, feta en l’Edat Moderna (vegeu Apèndix), que res té a veure amb l’ètim d’aquest nom de lloc; a més que no ha estat mai una forma arrelada en la parla viva de la població, ni tan sols al pobles del voltant.
València, 6 de juliol del 1998
APÈNDIX ESMENTAT Als documents en valencià conservats a la vila –que testimonien la forma ortogràfica Muchamel- es poden afegir els que segueixen: 1564 Muchamel (Martin de Viciana, Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, [València 1976], III: 343 i 356).
1645 Muchamel (Guia Marín, Ll. Cortes de Felipe IV. II.
Cortes Valencianas [1645], València, 1984: 370, 393, 394 i 395).
L’ortografia del topònim als documents redactats en castellà –sense ànim exhaustiu- és la següent: 1609 Muchamiel (Reglà, J. Estudios sobre los moriscos, València 1971: 112). 1611 Muchamiel (Escolano, G. Década primera de la historia de Valencia [València 1972], llibre IV, cp. V, col. 34; cp. X, col. 71 & 5; cap XI, cols. 82 i 91). 1692 Muchamiel (García Martínez, S. Valencia bajo Carlos II, València 1974, II: 207). 1784 Muchamiel (Espinalt y García, B. Atlante español, Madrid [València 1988] I: 343-344). S. XVIII Muchamiel (Mateu Ivars, J i M. D. “Índice alfabético de los pueblos que había en el Reino de Valencia y a quienes pertenecían (Ms. 18654, núm. 8 de la Biblioteca Nacional de Madrid. Siglo XVIII)”, X Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica, València 1986: 527).
1804 Muchamiel (Sanchis, et alii, “Repertori de llocs e despoblats
valencians en el segle XVIII” [tret de Vicente Ignacio Franco], X Col·loqui
General de la Societat d’Onomàstica, València 1986: 549).
TREBALLS ESMENTATS Barceló, C. (1983) Toponímia aràbiga del País Valencià. Alqueries i castells. València, Xàtiva. Cabanes M. D. & Ferrer, R. & Herrero, A. (1981) Documentos y datos para un estudio toponímico de la región valenciana, València. Coromines, J. [1985] DCLlC = Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Barcelona, 9 vols. Coromines, J. [1996] OnCat = Onomasticon Cataloniae, dirigit per Joan Coromines. Barcelona, 7 vols. Apareguts. Epalza, M. De (1980) “El nombre àrabe de Muchamiel”, diari Información (Alacant, dia 5 de febrer) pàg. 2. Epalza, M. De (1984) “Mutxamel/Muchamiel (Alacant): origen aràbig d’aquest topònim” Societat d’Onomàstica. Butlletí Interior XVI (juny), pp. 15-17. Sanchis Guarner DCVB [1977] = Diccionari Català-Valencià-Balear, obra iniciada per Mn. Antoni Maria Alcover i continuada per Francesc de Borja Moll i Manuel Sanchis Guarner. Palma de Mallorca, 10 vols.
Soler, J. (1991) “Muchamiel-Mutxamel”, diari Información (Alacant,
dia 9 de setembre) pàg. 24.
|