Memòria del Curs Acadèmic 1998-1999
|
|
|
|
I.3 Investidura de Doctors Honoris Causa
I.3.3 LUIS ÁNGEL ROJO DUQUE
Foto Juan Manuel Torregrosa
1. Laudatio pronunciada pel professor Carlos Barciela López. 2. Discurs pronunciat per Luis Ángel Rojo Duque.
1. Laudatio pronunciada pel professor Carlos Barciela López.
LAUDATIO DELS EXCEL·LENTÍSSIMS SENYORS GONZALO ANES Y ÁLVAREZ DE CASTRILLÓN, ENRIQUE FUENTES QUINTANA, LUIS ÁNGEL ROJO DUQUE I JUAN VELARDE FUERTES.
Pel professor Carlos Barciela López, catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat d’Alacant Alacant, 5 de novembre de 1998
Excel·lentíssim i Magnífic Rector de la Universitat d’Alacant, digníssimes i altíssimes autoritats, membres del Claustre Universitari, senyores i senyors, Constitueix una tradició arriscada de les universitats la de concedir el doctorat honoris causa a qui ha destacat per l’aportació a les ciències, a les arts, a les lletres o a qualsevol àmbit de la vida social, econòmica o política.
Si bé és cert que el doctorat honoris causa és una elevadíssima distinció per a qui el rep, no és menys cert que la institució que el concedeix es beneficia del prestigi dels investits. En aquest cas aquest benefici es multiplica per quatre, ja que, en efecte, quatre són els professors universitaris que reben avui aquesta distinció. Cadascun d’ells reuneix mèrits més que sobrats, i així ha estat reconegut per altres universitats que també els han nomenat doctors honoris causa.
Vull començar confessant que em trobe acoquinat pel fet paradoxal que un professor, relativament jove encara, tinga l’honor de presentar i exposar els mèrits, tan sobradament coneguts per tota la comunitat universitària i per bona part de la societat espanyola en conjunt, dels professors Gonzalo Anes, Enrique Fuentes Quintana, Luis Ángel Rojo i Juan Velarde. Acoquinat pel pes d’aquesta responsabilitat i, alhora, enormement satisfet i un poc desconcertat. Satisfet perquè he sigut alumne de tots ells i de tots guarde un record inesborrable i desconcertat perquè mai hauria somiat, quan vaig arribar el 1969 a la Facultat d’Econòmiques a Somosaguas, estrenada feia poc, que un dia jo seria testimoni i padrí d’un acte com aquest.
També he de demanar disculpes a l’auditori, als companys i amics i als candidats a doctors honoris causa perquè deixaré caure en les meues paraules alguns comentaris i records personals, amb la qual cosa no pretenc, òbviament, erigir-me de cap manera en protagonista, ni tan sols secundari, d’aquest acte. Però, inevitablement, puc parlar en primera persona i hauré de fer-ho en algun moment de la meua intervenció, perquè, en parlar dels mèrits docents dels nostres doctorands, puc donar testimoni personal de les seues virtuts, ja que he pogut beneficiar-me dels seus consells i ajudes en el camp de la investigació.
No és freqüent la concessió simultània del doctorat honoris causa a quatre professionals del mateix camp científic. Hi ha diverses raons que expliquen aquesta cerimònia singular. La primera és que, per la curta història que té, la Universitat d’Alacant havia de complir al més prompte possible aquest reconeixement obligat. No obstant això, hi ha raons més profundes per a aquest acte conjunt. Són moltes les facetes i els mèrits compartits pels candidats. El més important és que els quatre, en els respectius camps de coneixement, han tingut un protagonisme fonamental i similar a l’hora d’impulsar i renovar els estudis i els coneixements d’història econòmica, hisenda pública, teoria econòmica i economia aplicada, en definitiva, de la ciència econòmica a Espanya. D’igual transcendència han sigut les aportacions i els serveis a la societat espanyola fora de les aules universitàries en llocs i càrrecs de la màxima responsabilitat. A més, l’activitat ha coincidit, en gran mesura, en el temps, especialment la dels professors Juan Velarde i Enrique Fuentes Quintana i la de Gonzalo Anes i Ángel Rojo. He d’afegir, a més, que les trajectòries personals i científiques han sigut originalíssimes i diverses.
Tres són, al meu parer, els mèrits o les facetes que hem de destacar dels doctorands: la docent i de formació d’equips, la investigadora i de creació d’escoles i l’activitat pública. Tot això, i en els quatre casos, dins el que podríem anomenar autèntics servidors públics. Servidors de la cosa pública. Avui, en uns moments en què algunes paraules, de tant usar-se, i de vegades mal usar-se, han perdut prestigi, podem parlar amb satisfacció i esperança d’autèntics funcionaris públics que, amb esforç i dedicació, han contribuït notablement a millorar el benestar dels seus conciutadans.
He d’advertir que, per raons de temps, faré una síntesi molt breu de l’amplíssim currículum dels homenatjats. Mancaria de sentit intentar, en aquests moments, comentar les desenes de treballs científics que han publicat.
Parlar de la tasca docent d’aquests quatre grans mestres és qüestió senzilla. Milers d’universitaris hem tingut la fortuna de rebre els ensenyaments i qualsevol de nosaltres pot rememorar les seues virtuts coma a ensenyants. Des de les més elementals i exigibles, com l’escrupolosa puntualitat i l’assistència diària a classe, fins a l’excel·lència docent, que només amb unes qualitats i una vocació extraordinàries pot assolir-se.
Recorde, com tots els seus alumnes, les magistrals classes del professor Rojo, sempre a primeríssima hora del matí en el llunyà campus de Somosaguas, ja que havia de simultaniejar la tasca docent amb la direcció del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya. Els alumnes de Teoria Econòmica teníem el privilegi de rebre lliçons del millor catedràtic de la matèria, que era, alhora, el millor expert pràctic des d’un lloc clau en el Banc d’Espanya, on dissenyava la política monetària del país. Recorde perfectament un dia que, després d’explicar-nos els mecanismes teòrics de la devaluació monetària, ens va contar, tan fil per randa com només coneix el protagonista dels fets, com i per què s’havia produït la devaluació de la pesseta a Espanya el 1967. Vam tenir la gran fortuna de rebre en la primera versió en ciclostil l’original de l’excel·lent llibre Renta, precios y balanza de Pagos, que guarde acuradament encara.
Recorde, igualment, que alguns alumnes d’Estructura Econòmica del grup del matí, que rebíem les també magnífiques classes del professor García Delgado, entràvem d’amagat moltes vesprades, com qui anava al cinema, a les sempre atractives, suggerents i divertides classes del professor Velarde, que feia les classes del grup de la vesprada i ens parlava dels problemes de l’economia espanyola, actuals i passats, i dels protagonistes amb un detall i un coneixement sorprenents. Els seus llibres sobre la Política económica de la Dictadura, la Decadencia económica de España, o sobre el Pensamiento económico español ens introduïren, de manera amena en els problemes de l’economia espanyola i van tenir una influència decisiva en la vocació investigadora de molts estudiants.
Amb el professor Fuentes, i amb un dels seus deixebles més brillants, el professor Victorio Valle, vam tenir ocasió de penetrar amb rigor i de manera sistemàtica en el complex món de la hisenda pública. Superar les assignatures del professor Fuentes constituïa una petita revàlida, que era garantia d’una sòlida preparació de l’alumne i comportava una gran satisfacció i, alhora, un indubtable alleujament. Aquesta exigència, a més d’això, es corresponia plenament amb la dedicació i l’esforç que el professor Fuentes dedicava als alumnes. Els seus llibres sobre la Hacienda Pública, repetidament i acuradament actualitzats, eren, en aquell moment, la millor visió dels problemes financers espanyols i constitueixen avui una referència fonamental per a qui vulga conèixer l’evolució històrica del sistema fiscal. La vocació docent del professor Fuentes Quintana es manifesta, d’altra banda, en l’orgull amb què sempre ha exercit la condició de mestre nacional.
En relació amb la tasca docent dels professors Fuentes i Velarde, vull fer referència especial a un llibre que tots els estudiants de batxillerat de l’època vam tenir ocasió de llegir: Política económica. Lamentablement, aquest llibre s’emprava en una assignatura considerada una "maria", en la qual no va resultar possible disposar de bons professors per a poder entendre una obra que encara es pot rellegir amb nostàlgia i satisfacció.
La tasca docent del professor Gonzalo Anes té un component molt especial. En el meu cas, com en el de la gran majoria dels alumnes, les classes d’història Econòmica ens despertaren vertadera passió pel coneixement de l’autèntica Història d’Espanya. El professor Anes ens descobria una realitat històrica molt distinta a la dels vells llibres de text del batxillerat, tan replets de batalles i glòries i tan mancats dels vertaders elements que expliquen l’evolució de les societats. Per primera vegada, se’ns plantejava una història coherent, en la qual els grups socials i l’activitat econòmica feien un paper fonamental. Quina visió tan diferent del segle XVIII la que dúiem del batxillerat de la que el professor Anes ens mostrava en les explicacions i en l’excel·lent i premiat llibre Las crisis agrarias en la España moderna.
D’altra banda, cal recordar que els anys de la dictadura franquista no van ser fàcils per a l’activitat docent. Com tothom sap, la dictadura no és gens procliu a respectar la llibertat d’expressió i de càtedra. Doncs bé, malgrat aquell marc hostil, els universitaris alumnes dels professors Rojo, Fuentes, Velarde i Anes vam rebre sempre ensenyaments rigorosos, objectius i crítics, científics, en definitiva, sobre l’economia i la història d’Espanya, amb una particularitat: de vegades els alumnes tendíem a situar en primer pla el problema polític i l’activitat d’oposició al règim. El consell, sempre encertat, d’aquests mestres era que havíem de perseverar i esforçar-nos en el treball personal i en la formació, malgrat totes les dificultats i les legítimes inquietuds polítiques d’aquells moments. En aquest objectiu de formar el millor possible els alumnes no van escatimar esforços. El seu despatx, i el dels col·laboradors, va estar sempre permanentment obert. Fins i tot, per què no dir-ho, els seus domicilis particulars, més pròxims a nosaltres que el llunyà campus de Somosaguas. La quantitat de seminaris, tutories, conferències, treballs d’investigació que ens proposaven, sense regatejar ni un minut del seu temps, van aconseguir que els seus ensenyaments assoliren cotes de qualitat extraordinàries.
Estic parlant, en suma, de quatre grans mestres de la universitat espanyola, dels quals, n’estic absolutament segur, tots els alumnes conservem un record immillorable.
Aquesta labor docent individual, i destacadíssima, s’ha prolongat en una llarguíssima plèiade de deixebles que continuen els ensenyaments des de totes les universitats espanyoles. Fer referència nominal als deixebles d’aquests grans mestres ocuparia molt més espai del que és aconsellable emprar en aquests moments. Senzillament, assenyalaré que una gran part de les càtedres universitàries de Teoria Econòmica, Economia Aplicada, Hisenda Pública i Història Econòmica estan avui ocupades per deixebles seus. No obstant això, no puc deixar de fer referència a alguns d’ells: els professors Julio Segura, José Luis García Delgado, Victorio Valle, Manuel Jesús González, Rafael Anes i l’estimat rector, el professor Andrés Pedreño. La quantitat i la qualitat d’aquests equips revelen la capacitat i l’entusiasme amb què van dur a terme la tasca docent i el temps sense límit dedicat a donar continuïtat al seu magisteri.
La tasca investigadora en general, i en economia en particular, no va tenir tampoc bones condicions en la postguerra. És veritat que durant el primer terç del segle XX, com ens ha ensenyat el professor Velarde, Espanya va conèixer una generació de bons economistes, entre els quals cal destacar les figures de Germà Bernàcer, Antonio Flores de Lemus i Francisco Bernis. No obstant això, com en altres camps, la Guerra Civil, la repressió i l’exili van truncar, en bona part, aquest incipient desenvolupament. Gràcies a l’esforç d’altres economistes destacats com Sardà, Stackelberg, Zumalacárregui, Castañeda, Carande, Olariaga, Valentín Andrés, Perpinyà i Torres, la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Madrid, creada el 1944, va poder recollir en el seu si el millor d’aquella tradició i va evitar que es convertira en una estèril institució lligada a les pràctiques econòmiques autàrquiques del primer franquisme. Els professors Enrique Fuentes i Juan Velarde, deixebles d’aquests, van dur a terme, entre d’altres, la tasca de recollir aquesta tradició, malgrat totes les dificultats. Els professors Ángel Rojo i Gonzalo Anes, una mica més tard, contribuirien de manera decisiva a impulsar i renovar els estudis de teoria econòmica i d’història econòmica. La seua dedicació va ser decisiva per a aconseguir que, avui en dia, els estudis d’economia a Espanya es troben en un nivell internacionalment homologable.
La tasca investigadora del professor Luis Ángel Rojo es podria sintetitzar afirmant que va ser l’introductor de la macroeconomia moderna a Espanya. Així, la penetració del keynesianisme en el nostre país està indissolublement lligada a la persona del professor Luis Ángel Rojo. No obstant això, el professor Rojo no ha sigut mai un doctrinari. Sempre va ser conscient de la importància i de les limitacions de les idees keynesianes, com ho és de les altres teories competidores del keynesianisme, siga del monetarisme, que va ressorgir a començament dels anys setanta, siga de la nova macroeconomia clàssica, tal com pot apreciar-se en el seu magnífic llibre Keynes, su tiempo y el nuestro. La concessió del I Premi d’Economia Rey Juan Carlos, amb l’aplaudiment unànime de tota la professió, va ser el reconeixement a aquesta destacadíssima tasca investigadora.
No és cap exageració afirmar que el professor Fuentes Quintana és, sense discussió, el millor expert espanyol en temes financers. Ha estudiat la hisenda tant des del punt de vista teòric com des de la realitat del sistema fiscal espanyol i, a més a més, i açò és especialment important per a qui fa aquesta presentació, de la història del sistema tributari espanyol. Aquesta indiscutible autoritat en matèria d’hisenda ha enfosquit, injustament, les incursions del professor Fuentes en el camp de la història econòmica i en l’estudi dels economistes espanyols. De la seua extensíssima bibliografia destacaré, de manera molt personal, l’edició d’alguns dels seus treballs feta pel professor Francisco Comín, amb el títol de Las reformas tributarias en la historia de España.
El camp de l’activitat investigadora i de la curiositat intel·lectual del professor Velarde és impossible d’acotar. Abans he afirmat que moltes vegades acudíem a les seues classes, sense ser alumnes del seu grup, com qui anava al cinema. Els escrits del professor Velarde s’ocupen de l’economia en el més ampli sentit que puga donar-se’n, des dels treballs d’història econòmica i sobre els pensadors i els economistes espanyols del passat, a les anàlisis sobre la més recent actualitat econòmica en qualsevol lloc del món. Més d’una vegada, i ho confesse sense rubor ja que no tinc la capacitat intel·lectual del professor Juan Velarde, m’ha sorprès amb referències a algun autor o alguna obra del meu camp científic l’existència dels quals jo ignorava per complet. Si volen passar una estona agradable i de gran profit i conèixer la personalitat del professor Velarde els recomane la lectura del treball titulat Mis queridos acreedores preferentes, en què, a més de l’anàlisi dels problemes de l’economia espanyola o de l’obra d’algun economista, trobaran amb les més intel·ligents i encertades observacions literàries o cinematogràfiques.
El professor Anes recull i sintetitza de manera brillant diverses tradicions. La dels economistes clàssics espanyols amb el seu paisà Jovellanos al capdavant, la dels mestres economistes i historiadors espanyols com els professors Valdeavellano i Carande i la dels mestres francesos els professors Vilar i Labrousse. La tasca investigadora del professor Anes es pot resumir, fins i tot a costa de deixar de banda aspectes importants, assenyalant que és el millor coneixedor de l’Espanya moderna. La concessió del Premi Nacional d’Història a la seua obra La España de los Borbones va comportar el reconeixement d’aquest magisteri. Els seus treballs sobre diversos aspectes de l’economia i la societat de l’Antic Règim constitueixen, en conjunt, una magna obra científica. Impressiona i constitueix un exemple per a tots els historiadors la llarga i minuciosa tasca duta a terme pel professor Anes en les biblioteques i els arxius de tot Espanya, com també de França i els Estats Units.
Però, a més de la personal obra investigadora, es tracta de quatre mestres que han creat escola. Contràriament al que s’ha assenyalat tantes vegades com a tret típicament espanyol, l’individualisme, genial potser, però sense continuïtat, els professors Velarde, Rojo, Fuentes i Anes han creat les corresponents escoles, en les quals ens situem avui una part molt destacada dels equips investigadors en economia que hi ha a Espanya.
L’activitat pública dels quatre doctorands constitueix, igualment, un aspecte molt rellevant. No ha de forçar-se, com ja he assenyalat abans, cap tipus de paral·lelisme, encara que sempre hi ha un denominador comú: el treball constant, seriós i rigorós i la generosa disposició a participar en l’activitat pública amb l’aplicació de valuosos coneixements a diversos àmbits de l’administració, que contribueixen a millorar el benestar col·lectiu amb un important cost d’oportunitat personal. Quant hauria pogut guanyar qualsevol d’ells, prestant serveis, legítimament, a l’empresa privada? L’activitat pública del professor Fuentes Quintana està en la ment i el record de tots: vicepresident del Govern i inspirador dels pactes de La Moncloa, amb un paper també destacadíssim en el canvi de la política econòmica el 1959 i en l’actual procés d’integració d’Espanya en la Unió Europea. El professor Luis Ángel Rojo, director del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya, subgovernador i finalment governador d’aquesta crucial institució, clau també en el procés de modernització de l’economia espanyola. El professor Joan Velarde, amb una dilatadíssima trajectòria en el Ministeri de Treball i membre del Tribunal de Comptes. El professor Gonzalo Anes des de la Reial Acadèmia de la Història i la presidència del Patronat del Museu del Prado.
No obstant això, aquesta activitat no s’ha limitat a l’acompliment d’importants funcions. Els seus magisteris han tingut també un component divulgatiu important. L’activitat com a conferenciants i com a col·laboradors en la premsa periòdica, amb veu sempre crítica i independent, ha contribuït, decisivament, a elevar el nivell cultural econòmic general dels espanyols.
He parlat del passat i del present, de l’exemplar trajectòria d’aquests grans economistes. No obstant això, afortunadament per a Espanya i per al nostre futur, encara són molts els beneficis que continuarem obtenint del seu treball i la seua generositat. En uns casos, com el dels professors Rojo i Anes perquè encara estan en actiu. En d’altres, com el dels professors Fuentes i Velarde, legalment jubilats, perquè la vitalitat, la capacitat de treball i la il·lusió ens provoquen admiració i enveja als que només amb el document nacional d’identitat podem demostrar que som més joves que ells.
Així, doncs, considerats i exposats tots aquests fets, digníssimes autoritats i claustrals, sol·licite, amb tota consideració i encaridament demane, que s’atorgue i es conferesca als excel·lentíssims senyors Gonzalo Anes Álvarez de Castrillón, Enrique Fuentes Quintana, Luis Ángel Rojo Duque i Juan Velarde Fuertes el suprem grau de doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant. Moltes gràcies.
Foto Juan Manuel Torregrosa 2. Discurs pronunciat per Luis Ángel Rojo Duque.
DISCURS PRONUNCIAT PER DON LUIS ÁNGEL ROJO DUQUE AMB MOTIU DE LA SEUA INVESTIDURA COM A DOCTOR HONORIS CAUSA PER LA UNIVERSITAT D'ALACANT 5 de novembre de 1998
Excel·lentíssim i Magnífic Rector de la Universitat d’Alacant, Excel·lentíssim Secretari d’Estat d’Universitats i Investigació, Senyor conseller, Senyors rectors, Autoritats, Companys claustrals, Professors i alumnes, Considere un honor i un privilegi que la Universitat d’Alacant haja acordat concedir-me el grau de doctor honoris causa. És una generositat que només es pot explicar per l’afecte d’un grup d’amics que van ser alumnes meus, nostres, en la Universitat Complutense i que són avui professors d’aquesta facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials. Hi ha proves d’afecte que un ha de rebre sense la menor pretensió de merèixer-les i aquesta de avui n’és una.
És, a més a més, molt grat rebre aquesta investidura juntament amb un grup de companys il·lustres i admirats, amb els quals, dins i fora de la universitat, he fet en comú llargs trajectes de la vida, amb un sentiment d’amistat profunda i creixent envers ells.
Pertanc a una generació que va viure plenament les conseqüències del règim de Franco, que, en el significat més profund, va representar un tall de la continuïtat, una aturada de la història d’Espanya. Per consegüent, precedits pels nostres germans immediatament majors, dels quals pot ser exemple en el meu cas el professor Fuentes Quintana o el professor Velarde, la nostra generació va haver de dedicar-se a restablir ponts, a restablir continuïtats amb el passat. Vam tractar d’obrir aquest país políticament, econòmicament i intel·lectualment; també des del punt de vista universitari.
Tots els que avui rebem aquesta investidura, vam treballar fort i de valent durant molts anys en la universitat, en la nostra, en la Complutense, i no hi ha cap raó de modèstia que em duga avui a oblidar-ho, ja que n’estic molt orgullós. Naturalment, però, en l’esforç vam tenir també el premi, ja que vam trobar, tal com passa sempre que un es lliura a la universitat, un grup extraordinari d’alumnes que van ser capaços de respondre amb escreix als nostres esforços. Allunyat de l’ensenyament per l’aplicació d’uns criteris burocràtics que no vaig arribar a entendre mai, la meua vida ha estat desviada des d’aleshores per uns camins que jo mai no hauria pretès. Però res d’açò no ha aconseguit esborrar la meua inclinació universitària. Més aviat puc dir que la meua vida universitària es compon de vint-i-vuit anys de docència i de dotze de nostàlgia.
Aquesta nostàlgia em duu el record d’activitats en aquelles aules que van acollir, entre d’altres, els professors que són responsables generosos d’aquest acte. I aquests records revifen amb la trobada amb antics alumnes que rememoren amb simpatia cursos i seminaris ja llunyans, i aquest és el major premi que pot rebre un professor universitari.
Aquesta nostàlgia, però, també m’ha impulsat ha bastir ponts des de les possibilitats, inevitablement limitades, que proporciona el Banc d’Espanya a la Universitat, amb el desig de millorar l’ensenyament superior en el nostre país. L’impuls donat al Servei d’Estudis del Banc, fins a convertir-lo en un centre important d’investigació i de difusió d’informació sobre economia, a la convocatòria anual de beques d’estudis de postgrau en l’estranger, que ja ha permès completar els estudis en les millors universitats estrangeres a més de dues-centes persones, les beques per a fer tesis doctorals, la publicació contínua de treballs procedents de l’àmbit universitari, o la creació del Centre d’Estudis Monetaris i Financers com a institució d’estudis de postgrau, de molt alta qualitat, s’han vist tots, sens dubte, parcialment impulsats per la meua nostàlgia universitària.
Tot açò no és suficient, sense cap mena de dubte, per a justificar la meua presència en aquest acte, però potser em permet assenyalar que el gran honor que em confereix la Universitat d’Alacant recau, en el meu cas, sobre una persona que almenys no ha vist mai afeblir-se els vincles universitaris que té i que sempre ha sigut conscient que tot el que feia en altres àmbits al servei del país ho feia des dels fonaments universitaris. I, per cert, només podia fer-ho gràcies a la col·laboració d’un conjunt de persones també procedents majorment del professorat universitari, amb els quals el país té un deute important.
Les avingudes, els carrers i, de vegades, les tortuositats, que té la política monetària al nostre país, han arribat a accedir a la difícil construcció de la unió monetària i tenen bases més universitàries que no burocràtiques.
Podria evocar ací les relacions perllongades amb aquells joves estudiants que van ser alumnes meus i que avui són professors destacats d’aquesta Universitat. Les relacions, però, entre professors i alumnes són relacions subtils, peculiars, que floreixen, si s’escau, misteriosament amb el pes dels anys i paga la pena no tocar-les.
Per tant, em limitaré a agrair profundament a aquells que han tingut la idea de proposar-me per a aquest doctorat, sense cap altre motiu que l’afecte, i expressaré a la Universitat d’Alacant la gratitud pel gran honor que em confereix i al qual sé que no podré correspondre mai. Moltes gràcies.
Foto Juan Manuel Torregrosa
I.3 Investidura de Doctors Honoris Causa |
