Memòria del Curs Acadèmic 1998-1999
|
|
|
|
I.3 Investidura de Doctors Honoris Causa
I.3.5 ELÍAS J. COREY
Foto Juan Manuel Torregrosa
1. Laudatio pronunciada pel professor Miguel Ángel Yus Astiz. 2. Discurs pronunciat per Elías J. Corey.
1. Laudatio pronunciada pel professor Miguel Ángel Yus Astiz.
LAUDATIO PRONUNCIADA PEL PROFESSOR MIGUEL ÁNGEL YUS ASTIZ AMB MOTIU DE LA INVESTIDURA COM A DOCTOR HONORIS CAUSA PER LA UNIVERSITAT D’ALACANT D’ELIAS J. COREY 28 de gener de 1999
Excel·lentíssim i Magnífic Rector de la Universitat d’Alacant, digníssimes autoritats, Benvolguts companys i alumnes, senyores i senyors, Tinc avui el grandíssim honor de presentar els mèrits d’Elias J. Corey, professor de la Universitat de Harvard, com a candidat a doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant. Aquesta és una labor que em resulta, alhora, difícil i fàcil. Difícil, ja que és difícil estar a l’altura de les circumstàncies, si hom té en compte a més que, en ser un home de ciència, no és l’erudició una de les meues característiques principals. D’altra banda, la categoria científica del candidat fa senzill posar de manifest l’extraordinària alçada d’aquest, amb l’únic problema de la limitació de temps que té aquest acte.
Foto Juan Manuel Torregrosa
Per fer un obligat apunt biogràfic, Corey naix a Methuen, un petit poble al nord de Boston (Massachusetts, EUA) el 1928 i ingressa als 16 anys en el Massachusetts Institut of Technology, el famós MIT, amb la intenció d’estudiar Matemàtiques i Enginyeria Elèctrica. No obstant això, influït pels excel·lents professors de la institució, prompte decideix estudiar Química, per la posició central en la ciència i l’atracció que li produeix la resolució de problemes pràctics en el laboratori. Especialment fascinant li va resultar la química orgànica, que li va ser ensenyada per un elenc d’extraordinaris mestros, com Arthur C. Cope, John C. Sheehan, John D. Roberts i Charles Garner Swain. Després de tres anys, es va graduar i, per suggeriment del professor Sheehan, va continuar en el MIT fent en el seu grup un treball pioner en la síntesi de penicilines, que li va permetre en només dos anys acabar la seua tesi doctoral. Als 22 anys es trasllada com a doctor instructor a la Universitat d’Illinois a Urbana-Champaign, sota els auspicis dels famosos químics Roger Adams i Carl S. Marvel.
Sent ja Assistant Professor a Illinois i amb un petit grup de tres estudiants de doctorat va desenvolupar destacades investigacions en síntesi de productes naturals, per la qual cosa el 1956, a l’edat de només 27, anys va ser nomenat professor de química, l’equivalent al catedràtic en el nostre país. Com a conseqüència d’això, el grup va créixer i també ho van fer els temes que calia estudiar: síntesis enantioselectives, ús de complexos metàl·lics i química amb enzimes.
L’any 1957 es produeix un fet important en la vida de Corey: rep una beca Guggenheim per a disposar d’un període sabàtic i decideix dividir-lo entre Harvard i Europa, concretament Zuric, Londres i Lund; en aquest últim lloc contacta amb el professor Bergström, premi Nobel de Fisiologia i Medicina el 1982, i amb el món de les prostaglandines, per les quals es va interessar enormement. A Harvard té l’ocasió de discutir amb Woodward sobre les idees de l’aplicació lògica de la retroanàlisi al disseny de la síntesi orgànica, unes idees que entusiasmen el professor de Harvard.
Foto Juan Manuel Torregrosa
No és extrany que a la primavera de 1957 (amb només 29 anys) reba una oferta per a ocupar una càtedra en la prestigiosa Universitat de Harvard, que accepta sense dubtar. L’impressionant cartell d’aquesta Universitat en el camp de la química estava compost, entre d’altres, per Paul Bartlett, Konrad Bloch, Luis i Mary Fieser, Frank Westheimer i Robert B. Woodward, tots ells primeres figures a escala mundial.
Des d’aquells moments el grup de Corey va créixer en importància i qualitat i va emprendre nous projectes, des de la síntesi total de molècules complexes fins a estudis sobre mecanismes de reacció i química teòrica, com també química bioorgànica i organometàl·lica i l’ús d’ordinadors per a la resolució de problemes sintètics.
El 1961 es casa amb Claire, amb qui té tres fills: David, bioquímic, John, músic, i Susan, antropòloga.
L’any 1990 rep en solitari el premi Nobel de Química, en paraules de l’Acadèmia Sueca de Ciències, "pel desenvolupament de teories i metodologies en síntesi orgànica".
Al llarg de la història dels premis Nobel, els noms de Fischer (1902), von Baeyer (1905), Wallach (1910), Grignard (1912), Diels i Alder (1950), Woodward (1965), i Brown i Wittig (1974) poden considerar-se, segons el parer de l’Acadèmia Sueca de Ciències, dins el club selecte de condecorats amb clares connotacions sintètiques. Al meu parer, destaquen de manera notable els noms de Woodward i Corey com a màxims exponents de la síntesi orgànica moderna.
Es podria definir la síntesi orgànica com la preparació de compostos orgànics d’estructura complexa amb materials de partida senzills i barats. A l’hora de sintetitzar una molècula orgànica complexa apareixen elements d’autèntica creació artística, com s’esdevé, per exemple, amb l’arquitectura. En el passat, moltes síntesis es feien de forma intuitiva, per la qual cosa era complicat percebre-hi un pla premeditadament elaborat. Era com preguntar a Picasso per què pintava de la manera que ho feia. Un pla de síntesi s’ha comparat amb un joc d’escacs en tres dimensions, en el qual s’usen 40 peces a cada banda, la qual cosa dóna una idea de la complexitat. Cal tindre en compte que en la bibliografia científica hi ha descrits uns 40.000 mètodes de síntesi susceptibles de ser emprats, cadascun amb limitacions i possibilitats. Doncs bé, malgrat això, en cada nova síntesi es desenvolupen metodologies desconegudes que poden modificar l’estratègia inicial.
Foto Juan Manuel Torregrosa
A començament dels anys seixanta, Corey encunya el terme i desenvolupa el concepte d’anàlisi retrosintàtica. Considerant la molècula objectiu, va establir les regles que permeten dividir-la en fragments més petits i indicar quins enllaços han de ser trencats: d’aquesta manera poden obtenir-se components més petits i manejables, que, més tard, en unir-los, donen lloc a la síntesi planificada. Va ser important en aquesta època, la dels seixanta, la visió de futur de Corey, en demostrar que aquesta anàlisi de lògica retrosintètica podia ser inclosa en un programa d’ordinador: avui en dia tots els laboratoris de química orgànica poden accedir a algun dels múltiples programes comercials que ajuden enormement a la planificació d’una síntesi orgànica.
Als laboratoris de Corey s’ha fet en les últimes quatre dècades la síntesi total de més d’un centenar de molècules molt complexes, moltes d’aquetes amb una important activitat biològica, amb atenció, en tots els casos, als principis lògics simples. La major part d’aquestes síntesis apareixen recollides al llibre The Logic of Chemical Synthesis publicat el 1989 i considerat avui en dia com la Bíblia de la síntesi orgànica.
Dins l’immens conjunt de molècules bioactives amb aplicació en medicina destaquen les famílies d’eicosanoides, prostaglandines, prostaciclines, tromboxans i leucotriens, compostos molt inestables i que en la natura apareixen en quantitats extremadament petites, encara que fan un paper decisiu en fenòmens com la reproducció, la coagulació de la sang, la regulació del sistema immune, etc. Gràcies a les investigacions de Corey, molts d’aquests fàrmacs són avui en dia comercialment accessibles. Una prova de la importància d’aquests descobriments va ser la concessió del premi Nobel de Fisologia i Medicina a Bergströn, Samuelson i Vane, els dos primers col·laboradors de Corey i, en concret, el segon a través d’una estada amb Corey a Harvard.
Per al desenvolupament de les diverses síntesis, Corey ha posat al punt tot un arsenal de més de mig centenar de mètodes, incloent-hi tant reactius com reaccions enterament noves, que reflexen sovint la senzillesa del geni, i que són d’ús habitual en qualsevol laboratori de química orgànica del món. Això converteix Corey, probablement, en el químic que més metodologia ha desenvolupat al llarg de la història. El domini que té de l’estratègia de síntesi l’ha dut a moure’s amb comoditat en camps frontera dins la química, com és l’ús dels compostos organometàl·lics en química orgànica o l’estudi de rutes biogenètiques. Recentment, ha desenvolupat l’ús de catalitzadors d’una activitat similar a la dels enzims, capaços de produir un únic enantiòmer amb quantitats molt petites i, malgrat això, recuperables del catalitzador, d’altra banda fàcilment accessible i d’estructura senzilla. És el que ell anomena robots moleculars.
Seria impossible fer un comentari ni tan sols global de la ingent quantitat de mèrits de Corey pel que fa a publicacions científiques, conferències plenàries, doctorats honoraris o premis rebuts. Ja que n’està particularment orgullós, paga la pena comentar breument què és l’anomenada família Corey. Aquest grup, al qual tinc l’honor de pertànyer, està constituït per uns 500 membres entre doctorands, postdoctorands i professors visitants, que han treballat i treballen sota la supervisió de Corey. Entre ells es troben no menys de 150 catedràtics d’universitat de tot el món. En paraules de Corey, "els descobriments i els èxits dels membres de la meua família química en els nostres laboratoris han sigut font de gran satisfacció personal, i són una part de la meua vida extraordinàriament important. Molts dels mèrits que se m’atribueixen pertanyen a la meua família professional".
Finalment, em permetran la llicència de dirigir-me breuement al professor Corey en la seua llengua: Professor Corey, I would like to express my personal gratitude to you for accepting to become Doctor Honoris Causa of the University of Alicante: our Senate is very proud to count you amongst the Doctors of this Institution. I hope that you will keep your chemical activity fresh, as always, for a long time: the scientific world will always be grateful.
Foto Juan Manuel Torregrosa
2. Discurs pronunciat per Elías J. Corey.
DISCURS PRONUNCIAT PER ELIAS J. COREY AMB MOTIU DE LA SEUA INVESTIDURA COM A DOCTOR HONORIS CAUSA PER LA UNIVERSITAT D’ALACANT 28 de gener de 1999 (Traducció al castellà: John D. Sanderson.)
Magnífic i Excel·lentíssim Rector de la Universitat d’Alacant, Il·lustríssim Secretari General, Senyor Degà de la Facultat de Ciències, Benvolguts membres de la Facultat de Ciències de la Universitat d’Alacant, Benvolgut padrí, doctor Miguel Yus, Benvolguts amics, bon dia: Per favor, accepten l’agraïment més sincer per aquesta excepcional distinció acadèmica que em concedeixen per la meua contribució a la investigació i a la docència científiques. No estic segur de meréixer-la, però em sent molt feliç per quedar vinculat a aquesta gran Universitat d’Alacant. Fa més de 500 anys, Cristòfol Colom va salpar des d’Espanya per a descobrir un món nou i millorar les condicions de vida de la humanitat. Igualment, la jove Universitat d’Alacant navega cap al futur amb la mateixa missió, descobrir nous mons i millorar la vida humana. És un privilegi estar vinculat a aquesta universitat tan jove, i els agraesc aquest esdeveniment de tanta significació per a mi. Una universitat jove és com una persona jove que ha completat l’educació general i mira cap avant, cap a un futur de grans èxits, i avança amb la intenció de cooperar amb una nova manera de pensar. Aquest jove és molt flexible, adaptable, ambiciós i també creatiu, i espere que la Universitat d’Alacant avance cap al futur amb una visió nova, una dedicació nova, una tenacitat nova per a fer descboriments que milloren la docència, el país i el món.
Foto Juan Manuel Torregrosa
També em complau que el meu camp d’estudi, la síntesi química de molècules complexes, reba el reconeixement amb aquest acte. L’àrea d’investigació de la síntesi orgànica m’arriba al cor; el meu cor hi està implicat. Aquesta àrea ha fet molt per la humanitat, i es troba ara en una posició immillorable per a continuar progressant en el futur. Els últims cinquanta anys, la síntesi orgànica s’ha desenvolupat de manera totalment imprevisible i ha augmentat la força i la capacitat científiques a un nivell extraordinari. Tenim ara una lògica de disseny racional de processos sintètics que pot produir substàncies moleculars molt complexes, inventar reactius nous i recursos nous per a fer síntesis, i descobrir nous tipus de compostos que seran molt útils en aplicar-los a la medicina i a la ciència material.
Al llarg d’aquests anys, he dedicat la meua investigació a explorar les fronteres de tots els aspectes de la ciència de la síntesi, incloent-hi, com ja ha esmentat el doctor Miguel Yus, la teoria, la metodologia i la realització de la síntesi química. A més d’això, hem investigat la conversió química de materials químics comercials econòmics en molécules biològicament útils amb valor terapèutic per a l’aplicació mèdica. Aquest és un camp d’actuació de gran valor, no només químic, sinó també humà. La química sintètica constitueix un poderós motor per a l’avanç de la medicina.
Com ja saben vostés, gran part dels fonaments de la ciència es poden trobar en la literatura clàssica. Per exemple, en la poesia. Hi ha un famós llibre de poemes japonès de fa 800 anys, escrit per una dona, en què es troba un poema que ens donava, i ens continua donant, lliçons sobre la vida. És un dels meus poemes favorits; ens recorda que la vida sempre comporta un final, la mortalitat:
Herbes de la planúria, brollant i morint. A totes passa igual. És el destí de les coses, esperar la tardor.
Però, encara que acceptem el nostre inevitable destí, el que a tots ens ha d’arribar el final, l’home modern s’aferra a l’esperança que la malaltia, la mort prematura, el sofrimient i el dolor no hagen de formar sempre part de l’existència humana. La ciència i la medicina modernes derivan d’una filosofia optimista que manté que, gràcies a la investigació, el descobriment i la correcta aplicació dels nous coneixements, la vida humana pot ser beneïda amb una bona salut que dure fins quasi el final del cicle vital habitual. Molts científics de gran talent que treballen en l’àrea de la química sintètica s’entesten a aconseguir que, a llarg termini, s’acomplesca aquest desig. Els seus esforços, combinats amb la investigació feta per especialistes en àrees com la bioquímica, la biologia molecular, la biologia cel·lular, la fisiologia, la farmacologia i la medicina clínica, són els mitjans interdisciplinars pels quals s’abastarà una comprensió més profunda de la malaltia i la salut humanes i s’aconseguirà una teràpia molt més efectiva. La recerca d’aquest enteniment, fins arribar al nivell molecular més fonamental, és una immensa tasca que requereix una gran tenacitat, un gran esforç i una gran persistència.
Foto Juan Manuel Torregrosa
Històricament, la química orgànica ha estat relacionada amb el descobriment i la producció de noves medicines. Els primers èxits, com l’aspirina per al dolor, la morfina per al dolor agut o la quinina per a la malària, eren tots resultat de la investigació en l’àrea de la química orgànica. L’onada següent de medicines noves, que es componien tant de productes naturals com de compostos sintètics, es va materialitzar únicament després d’un esforç major i més sofisticat. Són la insulina, la penicil·lina, les hormones esteroides, les vitamines i moltes medicines d’és freqüent avui en dia. Finalment, des de mitjan segle, una investigació al més alt nivell de diversos extractes de microorganismes, plantes i compostos sintètics ha conduït a un devessall sense precedents de noves medicines molt útils. No sols els antibiòtics i els agents antifúngics, sinó també agents anticancerígens i medicines per al cor, per a previndre malalties, per a curar infeccions víriques, per a tractar malalties del sistema nerviós central i, fins i tot, malalties cerebrals. Aquesta tendència vers les medicines sintètiques s’accelerarà a mesura que augmente la capacitat de la síntesi moderna i continue creixent el coneixement sobre el genoma humà, els productes, la bioquímica i el funcionament d’aquest geneoma. En tres o quatre anys coneixerem el cicle complet del genoma humà i tindrem informació sobre més de cent mil proteïnes que sustenten la vida dels essers humans.
Com saben, la indústria farmacèutica i biotecnològica és ara un dels sectors més dinàmics de l’economia mundial, amb uns ingressos mundials de 200 bilions de dòlars aproximadament. Aquesta indústria continuarà creixent econòmicament durant els pròxims 50 anys i els beneficis per a la humanitat seran extraordinaris, fins i tot inimaginables. Seria meravellós que ens poguérem trobar tots de nou aquí d’ací a cinquanta anys per a revisar els esdeveniments que tinguen lloc des d’ara fins aleshores. Seria una trobada fascinant. Alguns de vostés, joves doctors, tindran el plaer de revisar els primers cinquanta anys del pròxim segle amb gran satisfacció.
Em sent molt agraït a la Universitat d’Alacant per la distinció que m’atorga. No obstant això, reconec humilment que, en el món actual, hi ha molts científics excepcionals que mereixen els millors premis. Per tant, per a mi, aquest esdeveniment em produeix un plaer no sols personal, sinó representatiu de la tasca dels meus col·legues, investigadors científics d’arreu del món. Gràcies al seu treball ardu i al seu estudi, optimisme i idealisme, la ciència avançarà, i el camp d’investigació que jo represente, la química sintètica, continuarà sent no sols l’àrea central de la química, sinó el llenguatge bàsic de la vida. Quan arribem a entendre plenament la vida, la gramàtica i el lèxic pertanyeran a la química orgànica.
Espere sincerament que la Universitat d’Alacant puga excel·lir en totes les àrees d’investigació i, especialment, en la meua. He de dir que aquesta Universitat ja ha començat amb molt bon peu. Li desitge el millor, com també a tots vostés. Moltes gràcies.
Elias J. Corey va nàixer a Methuen (Massachusetts, EUA) el 1928, està casat amb Claire i té tres fills (David, John i Susan). Va estudiar química en el Massachusetts Institute of Technology (1948), centre on es doctoraria el 1951, sota la supervisió del professor J. C. Sheehan, sobre síntesis de penicilines. Després, es va traslladar a la Universitat d’Illinois, on va ser nomenat successivament instructor (1951), professor assistent (1953) i, finalment, professor (1956) quan tenia només 28 anys. Després de tres anys (1959) li va ser oferida una càtedra en la prestigiosa Universitat de Harvard, on el 1965 va ser nomenat Sheldon Emery Professor, càrrec que encara exerceix en la mateixa institució.
El professor Corey ha rebut diversos doctorats honoris causa i prop de cinquanta premis des del 1960, entre els qual destaca el premi Nobel de Química que li va ser concedit en solitari el 1990 per haver desenvolupat la teoria i la metodologia de la síntesi orgànica. Segons paraules de la Reial Acadèmia Sueca de Ciències, "és probable que cap altre químic haja desenvolupat tanta varietat de mètodes, els quals sovint mostren la simplicitat del geni que arriba a tenir un lloc comú en qualsevol laboratori de síntesi". Ha impartit unes 150 conferències en diversos països i té més de 600 publicacions científiques en revistes de prestigi internacional.
A l’anomenada família Corey, que integra tots els col·laboradors (doctorands i postdoctorands) que han treballat sota la supervisió del professor Corey, pertanyen prop de 500 persones, de les quals unes 100 són professors prestigiosos en diverses universitats del món; entre ells es troba el profesor B.I. Samuelson, premi Nobel de Fisiologia i Medicina el 1982.
La tasca investigadora del professor Corey, centrada en la síntesi de molècules orgániques, és tan gran que resulta impossible condensar-la en poques línies. Després de sintetitzar penicilines, en la seua tesi doctoral es va dedicar a l’estudi de mecanismes de reacció i esteroquímica de productes naturals, especialment esteroides triterpènics, durant la seua estada a Illinois. Quan torna a Harvard comença la seua etapa sintètica més prolífica, durant la qual prepara diversos terpens i aminoàcids, com també la posda al punt de noves metodologies que involucren diversos metalls i compostos organometàl·lics.
En els anys seixanta Corey desenvolupa l’anàlisi retrosintètica i l’ús d’ordinadors per al disseny de la síntesi d’una determinada molècula orgànica. Al final dels setanta, es descobreix una nova família de substàncies d’una gran importància per les propietats biològiques: les prostaglandines. Corey emprén la síntesi d’aquesta substància amb un èxit ben notable. Fins ara, en el Laboratori E. J. Corey de la Universitat de Harvard s’han sintetitzat més d’un centenar de molècules orgàniques d’origen natural d’una gran complexitat i en molts casos se n’ha estudiat el comportament químic i bioquímic. Entre aquestes s’inclouen macrocilas (antibiòtics, antitumorals, antivirals), estructures heterocícliques (coenzims, antitumorals, vitamines), sesquiterpenoides (hormones, toxines, antibiòtics), isoprenoides (antivirals, fungicides, toxines, antiinflamatoris, antiasmàtics) i eicosanoides (antiinflamatoris, reguladors funcionals) o d’altres amb una acció fisiològica i farmacològica marcada.
Com a conseqüència de la vasta tasca sintètica, Corey ha desenvolupat una sèrie de metodologies que són d’ús obligat a l’hora de preparar qualsevol molècula orgànica. Ara per ara és inimaginable la síntesi en diversos passos, que no incloga en algun alguna reacció posada al punt en el laboratori Corey.
Cal concloure que ens trobem davant d’un científic, el professor Corey, d’una vàlua extraordinària, considerat el químic sintètic viu de més categoria arreu del món. Segons paraules de Corey, "hi ha gent que opina que els últims 50 anys han sigut uns anys daurats per a la química. Jo crec que el futur és encara més excitant i es demostrarà la gran capacitat de la síntesi química com a centre del desenvolupament dels nous agents terapèutics del futur".
Foto Juan Manuel Torregrosa
Foto Juan Manuel Torregrosa
Foto Juan Manuel Torregrosa
Foto Juan Manuel Torregrosa
Foto Juan Manuel Torregrosa
Foto Juan Manuel Torregrosa
I.3 Investidura de Doctors Honoris Causa |
