GLOSSARI EEES

Consideració formalitzada per una autoritat competent per a valorar títols en l'escenari europeu, singularment per a l'accés a carreres i estudis universitaris, amb la convalidació prèvia de crèdits sobre la base d'experiències anteriors d'aprenentatge. Implica, doncs, la convalidació i el reconeixement d'equivalència de crèdits.

Davant el problema de taxar les equivalències en la comparació de matèries, el primer punt on es posa l’èmfasi no es basa en la igualtat de continguts sinó en la identitat de valor formatiu, és a dir, en la similitud de crèdits en l'espai europeu (ECTS). Tot això atorga una alta rellevància a aquest sistema a l’hora d’ajustar l'equivalència, l'homologació i la convalidació d'estudis. Té una importància particular tant el reconeixement dels aprenentatges previs (destreses, coneixements i competències) obtingudes en el món laboral com l'experiència de vida i l'aprenentatge no formal.

Hi ha diversos esforços i treballs que s'han dirigit a intentar construir un marc comú de validació i reconeixement dels aprenentatges i capacitats dels alumnes en els diferents sistemes universitaris. Entre aquests convé destacar el Report on a framework for qualification of the European Higher Education Area, l'autoria del qual correspon al grup de treball de Bolonya, en Qualifications frameworks (desembre de 2004). El document proposa la identificació d'un marc nacional de titulacions, com aquella descripció, internacionalment comprensible, segons la qual totes les titulacions, programes d'estudis i altres assoliments d'aprenentatge poden ser identificats i relacionats entre si de forma coherent.

Es recomana que el marc establisca explícitament els propòsits, metes i objectius dels títols, així com una clara descripció de l'articulació de les metes amb els resultats d'aprenentatge que determina el disseny del títol. És important dibuixar els punts d'integració entre els títols, és a dir, les rutes i possibles itineraris en el context del sistema. Amb aquest marc es pretén dissenyar unes titulacions noves i millors, informar l'estudiantat i la ciutadania, millorar l'accés i les oportunitats, facilitar el canvi curricular i l’atractivitat, respectar la diversitat i, per últim, promoure la dinàmica de les estructures curriculars. En suma, el marc ha d'expressar de forma clara els punts de referència sobre què ha de fer i què ha de saber fer aprenent quan concloga els estudis, el resultat de la totalitat de la seua activitat d'aprenentatge. Determinar els resultats d'aprenentatge (learning outcomes) —en el sentit que recomana la Conferència d'Edimburg (juliol de 2004)— com a enunciats d’allò que l'estudiant ha de saber i ha de saber fer en finalitzar els estudis es formula d’una manera més clara i efectiva amb verbs que expressen el domini de les capacitats de coneixement, comprensió, aplicació, anàlisi, síntesi, avaluació i comunicació. Tot el disseny ha de reflectir l'èmfasi en l'estudiant i el seu aprenentatge. En el projecte Tuning i en els Descriptors de Dublín s'ofereixen exemples sobre com efectuar el disseny. Una última recomanació dels documents que hem esmentat més amunt consisteix a recalcar la importància de crear uns marcs efectius que puguen ser ben reconeguts pels ocupadors.

El marc de titulacions ha de reflectir un clar acord nacional amb indicació dels diferents cicles, i els descriptors de cicle poden ser dissenyats genèricament. Com a punts de referència, del tipus dels Descriptors de Dublín convé apuntar que aquests ofereixen informació genèrica d'expectatives d'assoliment i d'habilitats associades amb el títol o certificació que es representa. Els indicadors de resultats sempre aniran referits als ECTS. Les recomanacions insisteixen que es relacionen estàndards acadèmics i sistemes institucionals de qualitat. El disseny del marc sempre considerarà la base dels acords que estableix el procés de Bolonya: cicle curt, 120 ECTS; primer cicle, 180-240 ECTS; segon cicle, 90-120 ECTS, i tercer cicle, en el qual no hi ha associació de crèdits (doctorat) permetrà l'articulació del marc nacional amb el marc europeu. El marc es basarà en els resultats d'aprenentatge en l’àmbit estatal i vinculat a ECTS, cercant la transparència i l'alineació amb l'escenari curricular europeu. Tot el que hem citat fa referència al suplement de diploma. Els marcs nacionals han d'incloure certificacions de reconeixement de les experiències d'aprenentatge formals i informals. És òbvia la necessitat d'utilitzar expressions compartides de valoració i certificació i descriptors pel que fa a qualitat i estàndards. En suma, la transparència dels currículums i nivells és crucial, incloent-hi el fet de garantir l'accés als aprenents no convencionals. Els nous formats poden fundar-se en els resultats d'aprenentatge dels alumnes, les capacitats, competències, destreses, estàndards, indicadors de nivell, descriptors, etc.

La conclusió de la conferència de Berlín (2003) sobre l'estructura de grau assenyalava que: «Els ministres estimularan els estats membres a elaborar un marc de titulacions comparables i compatibles per als sistemes d'Educació Superior, que haurà de descriure les titulacions en termes de càrrega de treball, nivell, resultats d'aprenentatge, competències i perfils». Un document bàsic, en relació amb aquest punt, és l'informe de la conferència de Glasgow (setembre de 2005), Qualifications frameworks in Europe. Learning across boundaries, signat per D. Raffe, membre de la Universitat d'Edimburg. El document naix en el context de l'estratègia de Lisboa, singularment relacionat amb el programa Education and Training 2010 i com a continuació del camí iniciat en les convencions de Bolonya i Copenhaguen, per a construir un meta/marc transnacional, integrat en un únic sistema de transferència i acumulació de crèdits (ATC).

Per últim, el document EQF (juliol de 2005) pretén consensuar un marc comú de validació d'estudis entre països. Una vegada acabada la consulta, les conclusions, encara que generals, permeten avançar en una via de concrecions que fan referència a:

La finalitat del marc comú és facilitar la comparabilitat en el reconeixement de crèdits, també les equivalències dels aprenentatges previs, per a fomentar la mobilitat i la qualitat mitjançant sistemes de transparència en els dissenys dels plans d'estudi i títols.
La necessitat de compartir conceptes en el llenguatge del EQF.
A causa del context de diversitat dels sistemes universitaris, el EQF ha de ser flexible. El propòsit bàsic és coordinar la diversitat, no eliminar-la.
Hi ha consens sobre que el model de EQF es base en una aproximació a la definició de resultats d'aprenentatge (learning outcomes), amb establiment de nivells i descriptors d'aquests resultats.
El procés de convergència requereix temps, consulta i implicació per part dels sistemes universitaris de cada país.
El model ha de ser pragmàtic i s’ha de caracteritzar per l'alineació i coherència entre els països.
L'avaluació de «les coses que u coneix» i «les coses que u pot fer» és complexa, per això han de resoldre’s curosament certs problemes com l’objectivitat dels avaluadors, la validació dels aprenentatges experts, els estàndards de qualitat, etc.