Va estar vinculat prompte a l'Institut Juan Sebastián Elcano de Geografia, va exercir-hi la secretaria i després, en jubilar-se el professor Teran, la direcció entre 1978 i 1986, any en què va passar a fer-se càrrec d'Estudios Geográficos, la revista espanyola més antiga i prestigiosa de l'especialitat.  

Ha cultivat les diverses branques de la geografia amb la profunditat i el rigor que caracteritzen totalment la seua obra, si bé les seues publicacions, amb vuit llibres bàsics i més d'un centenar d'articles, mostren una preferència ben clara per la climatologia, geografia de les terres valencianes, la geografia de la Meseta i la geografia històrica. En aquestes quatre línies d'investigació la seua producció científica té interès i transcendència rellevants. Va ser difusor entre els geògrafs espanyols dels progressos experimentats per la climatologia després del segon conflicte mundial, autor d'estudis ja clàssics sobre els regadius de les zones del País Valencià i Múrcia i la història hidràulica espanyola i cal ressaltar-ne l'aportació impar a l'estudi de l'espai valencià, que marca una fita decisiva en el coneixement geogràfic d'aquest àmbit.