EXCELENTÍSSIM  SENYOR RECTOR MAGNÍFIC DE LA UNIVERSITAT  D’ALACANT.EXCEL.LENTÍSSIMES I IL.LUSTRÍSSIMES AUTORITATS. IL.LUSTRES PROFESSORS,  CLAUSTRALS I ALUMNES. SENYORES Y SENYORS.

  La presència entre nosaltres del professor Antoni Maria Badia i Margarit  no és circumstancial ni fortuïta. Des de fa ja alguns anys i en diverses ocasions li hem anat transmetent la necessitat de comptar amb el seu mestratge. El doctor Badia i Margarit  sempre trobava un buit a la seua agenda per a il.lustrar-nos amb les seues lliçons, brillants i magistrals.
   Van ser dies inoblidables d’ensenyament i il.lustració. Hi hem après tots, alumnes i professors. En aquest moment puc donar fe que el doctorand s’ha sentit vinculat efectivament i afectivament a la Universitat d’Alacant, abans que demanem per a ell la màxima prova d’honor que podem oferir-li. La meua proposta actual és senzillament una resposta de vinculació palesa i institucional a aqueixes presències desinteressades del  mestre de la lingüística catalana en anys anteriors. 

1. La filologia catalana va nàixer durant la segona meitat del del segle XIX amb l’esforç en solitari de Manuel Milà i Fontanals. El segle següent, Antoni M. Badia i Margarit la feia rebrotar de les cendres de la passada guerra civil i, durant molts anys, esdevenia una figura sense parió. Hui, a principis del segle XXI, seríem miops si no reconeguérem clarament els professors extraordinaris i il.lustres i les obres més significatives del panorama lingüístic.
   Sense cap dubte, entre ells, el professor Badia i Margarit ha anat conreant un nombre important de camps amb la mateixa autoritat: la lingüística històrica, en gairebé tots el seus aspectes (morfològic, sintàctic, fonològic i semàntic), la dialectologia, i molt especialment la geolingüística (simbolitzada per la immensa tasca de l’Atles lingüístic del domini català, que acaba de veure la llum), l’onomàstica i la toponimia, i, més recentment, la lingüística funcional i la sociolingüística.
   El que cal subratllar, encara que semble ben obvi als especialistes, és que l’obra del doctor Badia i Margarit, amb tota la investigació minuciosa que pressuposa, mai no ha quedat indiferent a les manifestacions essencials de la cultura. Malgrat les exigències de la recerca, sempre ha comprès la necessitat de proporcionar als no iniciats o a la gent més jove les obres de síntesi o de divulgació que els feien falta. En particular, els estudis recollits a Llengua i cultura als Països Catalans (catorzena edició) signifiquen un esforç considerable per a presentar els precedents sociolingüístics a un públic divers sota una forma assequible però alhora seriosa.

  2. Per la nostra banda, la filiació en la investigació amb el professor Badia i Margarit es va iniciar en els anys setanta, a propòsit de la consulta bibliogràfica sobre la meua tesi doctoral (“Sociolingüística catalana: la parla marinera de Santa Pola”). Mai no oblidarem la gran cordialitat i la summa amabilitat d’aquell  professor essencialment modest, amb  un sentit autèntic de l’honradesa i del deure professional, sempre acompanyat de la seua inseparable Maria, que hui pot compartir amb tots nosaltres aquest honor tan ben merescut.
   A pesar que les anècdotes no han de prodigar-se en aquests actes, hem de fer una petita concessió, a fi que desaparega de l’ocasió que ens aplega ací qualsevol regust de retòrica acadèmica, i s’hi vegen les autèntiques mostres del sorgiment de l’escola sociolingüística d’Alacant. A partir de la meua incorporació al Grup Català de Sociolingüística, a proposta del professor A. M. Badia, les reunions a sa casa (i després a l’Institut  Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona) han estat el germen de la  sociolingüística real i viva (mai llibresca) que han rebut els nostres alumnes de la Universitat d’Alacant, des dels anys huitanta. 
  Conèixer de prop els grans sociolingüistes dedicats al català (com Lluís Vicent Aracil, Francesc Vallverdú, Rafael Lluís Ninyoles, Modest Reixach, Georg Kremnitz, Beatrice Schlieben-Lange, ...) i els grans temes de la sociolingüística catalana (la normalització lingüística, la substitució lingüística, el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, ...)  té avantatges indubtables.
 Tot això s’ha materialitzat en molts projectes conjunts: articles i col.laboracions en Treballs de Sociolingüística Catalana, en Catalan Review, en Caplletra, ressenyes en Límits, Llengua i Literatura, diversos estats de la qüestió sobre sociolingüística catalana, presència al comité organitzador del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, tesis de doctorat, seminaris, etc.
  I n’hem deixat constància per escrit, per exemple a la revista Lingüística de la Asociación de Lingüística y Filología de la América Latina, 7 (1995), on dèiem que els estudis de sociolingüística catalana -anteriors a la sociolingüística practicada a l’Estat espanyol- comencen amb Lluís Vicent Aracil a mitjans dels anys seixanta amb el tema del conflicte lingüístic valencià i la substitució lingüística. En la monografia, citada més amunt, Llengua i cultura als Països Catalans, 1964, es pot entreveure un precedent de la nova sociolingüística entre nosaltres, tal com va ocórrer als Estats Units amb els treballs capdavanters d’Einar Haugen i Uriel Weinreich a principis dels anys cinquanta. 
  El mateix Prof. A. M. Badia ha confessat en una honesta i excel.lent “Autopercepción intelectual de un proceso histórico” (publicada en Anthropos, 81, 1988, pág. 26)  la satisfacció d’haver aportat a la sociolingüística catalana algunes realitats de valor indiscutible, açò és: 1) la creació del Grup Català de Sociolingüística (sota els auspicis del qual apareixen els Treballs de Sociolingüística Catalana), 2) la inclusió de la disciplina de sociolingüística com a ensenyament regular dins dels plans d’estudi de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, de la qual s’encarrega a proposta seua Lluís V. Aracil, i 3) l’impuls de la vessant científica del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986), dedicat al procés de normalització lingüística i els seus condicionaments. Nosaltres hi afegiríem una quarta aportació: la introducció de la sociolingüística a Alacant des de l’any 1985 a la Facultat de Filosofia i Lletres i des de l’any 1992 a la Facultat d’Econòmiques, amb un balanç molt positiu. Un milió de gràcies, benvolgut mestre,  per aquesta aportació, convertida en un deute de tota la Universitat d’Alacant que hui, per fi, podem satisfer.

3. I, sense pretendre-ho, ens hem involucrat ja en els mèrits científics i acadèmics del doctorand. Antoni  M. Badia i Margarit va cursar els seus estudis d’ensenyament primari i batxillerat a la “Mútua Escolar Blanquerna”, dirigida pel pedagog Alexandre Galí, qui va infondre en ell la preocupació pel llenguatge. Els estudis universitaris els va fer a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar en Filosofia i Lletres (secció de Filologia Romànica) el juny de 1943.
 Ajudant de classes pràctiques i professor auxiliar de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, va defensar la tesi doctoral sobre “Los complementos pronominalo-adverbiales derivados de IBI e INDE en la Península Ibérica” a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Madrid, sota la direcció de Dámaso Alonso, el juny de 1945.
 L’any 1948 va ser nomenat Catedràtic de Gramàtica històrica de la  Llengua espanyola de la Universitat de Barcelona, càrrec que va exercir durant quasi trenta anys. Per concurs de trasllat va passar a ocupar la càtedra de Gramàtica històrica catalana de la mateixa universitat el 1977, on va romandre fins la seua jubilació el 1986.
 Ha estat professor visitant en les universitats de Heidelberg, Munic, Georgetown (Washington, D. C.), Wisconsin i de la Sorbona. Precisament va ser a Georgetown on va començar a treballar sobre temes de llengües en contacte, a partir de la modèlica monografia d’Uriel Weinreich (1953). Ha fet cursos i conferències en innombrables centres universitaris.

Badia i Margarit ha estat president de la Société de Linguistique Romane (hui, President d’honor), president de la Secció Filològica de l'Institut de Estudis Catalans, primer president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, primer president del Grup Català de Sociolingüística, president d’honor del II Col.loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes a Amsterdam (1970), de la North American Catalan Society i de la Deutsch Katalanische Gesellschaft, president del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986) i rector de la Universitat de Barcelona (1978-1986). 

Ha estat guardonat amb els premis Antonio de Nebrija, Pompeu Fabra i Ciutat de Barcelona. També ha rebut la Encomienda con placa de la Orden de Alfonso X el Sabio i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Així mateix, és membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i corresponent  de diverses acadèmies (Real Academia Española,...). També és membre honorari de l’American Association of Teachers of Spanish and Portuguese.

 És director de la revista Estudis Romànics i pertany a diversos consells editorials de revistes de filologia catalana (Caplletra, Catalan Review, Llengua & Literatura i Treballs de Sociolingüística Catalana). 

 És doctor honoris causa per les universitats de Salzburg, Tolosa de Llenguadoc, la Rovira i Virgili, la Sorbona de París, entre altres.

 La seua obra científica abasta més de sis-cents títols, amb més de cinquanta llibres. Recentement ha merescut el reconeixement dels investigadors de tot el món en els homenatges que li han dedicat l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1984-1988, 8 volums), la revista Anthropos  (1988) i el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (1996, 4 volums).
 

 4. Voler presentar en aquesta breu defensa totes les aportacions científiques del professor Badia a la filologia catalana fóra una tasca impossible, i no tant per l'extensió de la seua obra, que, tot i ser remarcable, sempre es pot resumir, sinó per la seua varietat temàtica. Badia ha treballat, com hem dit, en gairebé tots els camps de la lingüística: fonologia, morfosintaxi, dialectologia, lingüística històrica, sociolingüística, etc. Això no obstant, i segons el nostre parer, a grans trets, la tasca científica de Badia es pot dividir en tres grans vessants: a) la descripció gramatical; b) la lingüística històrica, i c) la sociolingüística.
En tots tres, el nostre homenatjat ha fet aportacions notables, i els especialistes de la nostra llengua en cadascun d'aquests tres camps, per una raó o altra, sempre l'han hagut de tenir en compte, fins i tot quan l'han criticat, perquè poques voltes l'obra de A. M. Badia s'ha vist exempta de polèmica. Amb els seus "coetanis" Emilio Alarcos Llorach i Joan Bastardas va polemitzar llargament, bé sobre els fonaments dels fonemes catalans (Alarcos Llorach), bé sobre el substrat preromà en el català (Bastardas), i, dels més jóvens, com ara Joan Argenter o Antoni Ferrando ha rebut també la crítica, bé sobre els continguts de la sociolingüística catalana (Argenter), bé sobre l'autoria de les Regles d'esquivar vocables... 
En tots tres casos, si A. M. Badia no hagués pres en primer lloc la paraula tot seguint la pauta de conducta de la ciència, que avança a base de l'assaig i l'error, probablement hauríem tardat uns anys més a arribar on som ara. En aquest sentit, hem d'agrair al nostre doctorand honoris causa –i destacar-ho com un dels seus mèrits principals– que haja encetat moltes voltes la recerca en camps de la lingüística que li eren nous i ens els haja passat esbrossats i expedits per als qui hem vingut darrere. En definitiva, hem d'agrair al professor Badia que haja posat ciència  però també passió  en tota la seua activitat científica.

4.1. La contribució de A. M. Badia a la descripció gramatical del català, tot sentint-se deutor del mestre Fabra, es fonamenta en dos pilars bàsics: la fonètica i la fonologia, per una banda, i la morfosintaxi, per una altra. El mètode funcionalista ha estat sempre el canemàs teòric que ha embolcallat aquests estudis. Destaquem tres títols en aquesta línia de treball: la seua Gramática catalana  en castellà, editada per Gredos el 1962; el recull d'articles Sons i fonemes de la llengua catalana, del 1988, i l'exhaustiva Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica, de 1994.

4.2. Però si l’aportació de A. M. Badia a la descripció sincrònica de la nostra llengua ha estat important, considerem que la que ha fet a la història i a la gramàtica històrica del català mereix ocupar un lloc d'honor al si de la filologia catalana. Al nostre filòleg devem la primera edició de les Regles d'esquivar vocables o mots grossers o pagesívols (1950-1953), Appendix probi de la llengua catalana i punt de referència inexcusable per a la història social d'aquesta mateixa llengua. Recentment, A. M. Badia s'hi ha esplaiat amb una proposta polèmica: els autors d'aquestes regles no van ser Bernat Fenollar i Jeroni Pau sinó el qui en crèiem simple copista: Pere Miquel Carbonell. Així ho podem llegir al seu voluminós llibre Les Regles de esquivar vocables i "la qüestió de la llengua" (1999). La visió social de la història de la nostra llengua és també present en La formació de la llengua catalana (1981), on A. M. Badia mostra que el català, com totes les llengües romàniques, no és més que un llatí mal après i estrafet per les civilitzacions preromanes sobre les quals acaba imposant-se. No ens pot sorprendre que aquest fet, que la sociolingüística actual ens ha ensenyat a descobrir en el món de hui, comporte un català naixent bicèfal. 
Encara dins el capítol diacrònic, cal destacar el recull d'altres aportacions disperses de A. M. Badia sobre la història del català, que s'apleguen a La llengua catalana: un procés multisecular (1988), i a la seua Gramàtica històrica catalana  (1951), escrita primerament en castellà i reeditada en traducció catalana anys després (1984).

4.3. Hem deixat per al final l'aportació de Badia que més ha influït en la nostra especialització: la sociolingüística. Destaquem entre els seus treballs "El bilingüisme català-castellà" (1961), on introduïx la distinció teòrica entre dos tipus de bilingüisme, el natural de les persones que s'han criat al si de parelles lingüísticament mixtes, i l'ambiental, el d'aquells que, a pesar d'haver nascut en famílies d'una sola llengua, han conegut una segona llengua en l'ambient social on han pujat. 
La segona gran obra de A. M. Badia presenta un caire ben diferent. Es tracta de La llengua dels barcelonins (1969), basada en una macroenquesta a la població de Barcelona sobre el coneixement, l'ús i les actituds al voltant del català, els resultats de la qual, segons el sociolingüista Francesc Vallverdú (1994), encara no han estat aprofitats totalment. També fa ací, com en el treball citat anteriorment, alguna aportació teòrica: ara és el concepte de llengua habitual.
Els treballs sociolingüístics posteriors de A. M. Badia són reculls d'articles, com ara  La llengua catalana ahir i avui  (1973), on Badia continua amb el tema de l'estandardització del català, però també hi aporta novetats com la que suposa el capítol "Condicionaments del català dels nostres dies", on establix una distribució entre els catalanòfons i els catalanògrafs. Els següents llibres ja contenen títols més expressius respecte als seus continguts sociolingüístics. Són Llengua i societat (1982) i Llengua i poder  (1985), els quals tenen en comú la presència de treballs que resumixen la història de la llengua catalana des del punt de vista sociolingüístic. Això significa que Badia hi inclou una visió social de la història de la llengua.
A part d'aquest tema, A. M. Badia s'ocupa de la problemàtica de l'assimilació lingüística dels immigrats de llengua castellana (1982) i, des de la dialectologia social, en el volum de 1985 analitza la difusió de les novetats lingüístiques. Cal destacar els mèrits intrínsecs d'aquesta darrera aportació, que ja havia estat publicada per primera volta l'any 1976 a la Revista Española de Lingüística, amb el títol «Nivelación geolingüística y lenguas en contacto», i que residixen, d'una banda, en el concepte d'estat dialectal rebut, i, d'una altra, en haver-se avançat als estudis de la sociolingüística de la variació, que no s'iniciarien, pel que fa al català, fins el decenni següent.

5. Per tot això,  el Departament de Filologia Catalana, la Càtedra de Lingüística històrica espanyola i tota la Facultat de Filosofia i Lletres ens congratulem perquè la Universitat d’Alacant celebra hui la investidura d’aquest gran mestre de la Lingüística catalana i espanyola, i en integrar-lo com un dels seus membres som conscients que amb aquesta decisió prestigiem i honrem la nostra universitat. Així expressem la nostra gratitud per la seua vida fecunda i per la seua contribució a l’enriquiment científic i cultural.
  El seu mateix amor, dedicació i fe en la universitat justifiquen sobradamente que li atorguem el títol de Mestre d’Humanitats i Lingüística catalana i espanyola, i que el posem com a exemple per a tota la nostra comunitat universitària.
 Així doncs, considerats i exposats tots aquests fets, digníssimes autoritats i claustrals, sol.licitem amb tota consideració, i preguem encaridament, que s’atorgue i conferisca a l’Excel.lentíssim Senyor Antoni M. Badia i Margarit el grau suprem de Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant.

Moltíssimes gràcies.