Laudatio pronunciada per Josep Bernabeu Mestre, amb motiu de la investidura com a doctor honoris causa per la Universitat d'Alacante de José María Bengoa Lecanda
 

José María Bengoa, la trajectòria d’un compromís

Excm. i Mgfc. Sr. Rector de la Universitat d’Alacant, Excm. i Mgfc. Sr. Rector Honorari, digníssimes i altíssimes autoritats, membres del Claustre universitari, senyores i senyors.

Constitueix per a mi un gran honor i una gran sort poder presentar-los, en nom del Departament de Salut Pública i de l’Escola Universitària d’Infermeria, els mèrits del professor Sr. José María Bengoa com a candidat a doctor honoris causa.

La seua personalitat fa difícil poder deslligar els seus mèrits acadèmics, científics i professionals de les seues qualitats humanes. Al mateix temps que ha fet una important aportació, tant conceptual com metodològica, al desenvolupament de la nutrició comunitària, la seua condició de científic social i d’intel·lectual compromès amb la realitat més immediata l’ha dut a dedicar més de 65 anys a lluitar contra la fam, la injustícia i la pobresa. La seua inquietud pels problemes de caràcter medicosocial i la seua solidaritat amb les classes i els sectors més desfavorits de la societat han estat una constant al llarg de la seua vida. Així resumia, el 1940, en el pròleg d’una de les seues primeres publicacions, el que havia de ser el seu lema de treball: «Inquietud de lucha, de saber i de servir.» (Bengoa, 1940: 37). 

Després de passar la infància i l’adolescència al seu Bilbao natal, al juny de 1936 acabava els estudis de Medicina a Valladolid. Tan sols algunes setmanes després d’obtenir la llicenciatura li tocava viure el colp d’estat i l’esclat de la Guerra Civil espanyola. Es va sumar a la lluita del poble basc per la llibertat, una lluita desigual que el va portar a haver d’abandonar la seua terra, la seua gent i el seu poble i optar per l’exili a Veneçuela, incorporant-se al destí forçós dels perdedors.

Va entrar a formar part d’aquella Espanya peregrina que tantes vegades s’ha volgut esborrar i oblidar, d’aquell poble que va haver de passar les fronteres amb la convicció de la justícia de la seua lluita i de la raó de les seues creences (Mancebo, 1993: 31).

Com és conegut (Barona, 2003), les conseqüències de l’exili científic que va provocar la Guerra Civil van ser importants per al desenvolupament de la nostra ciència. Quan ens acostem al perfil biogràfic, científic i professional de personalitats com la de José María Bengoa, no podem deixar de pensar en aquella Espanya que pogué ser i no fou. Espere que aquest acte i aquest reconeixement servisquen, també, per a contribuir a recuperar una memòria que és necessari rescatar, i l’oblit de la qual no té més justificació que la del silenci imposat pel vencedor. Com ha recordat més d’un autor (Guerra, 2002: 13), la llibertat de recordar és un element fonamental de la convivència, perquè no es construeix una societat justa i pacífica sobre l’oblit. 

El col·lectiu de sanitaris espanyols que es va exiliar a Veneçuela va ser important, sobretot per la qualitat dels seus components. Molts, com ens recordava Bengoa mateix, van arribar amb l’alforja plena d’experiència i coneixement, com va ocórrer amb Santiago Ruesta, inspector general de Sanitat Interior durant la Segona República espanyola, el qual va orientar els primers passos del nostre candidat pel camp de la medicina social. Altres sanitaris, com era el seu cas, acabaven de llicenciar-se o tenien menys experiència. Però tots van contribuir extraordinàriament al desenvolupament de la salut pública veneçolana.

Quan José María Bengoa va arribar a Veneçuela, les seues primeres activitats professionals van estar dedicades a la medicina social, i particularment a la problemàtica sanitària del món rural veneçolà de Sanare, a l’estat Lara. El resultat d’aquella primera experiència va aparèixer publicat en el conegut treball seu sobre Medicina social en el medio rural venezolano (Bengoa, 1940), que tant d’impacte va tenir en la salut pública d’Amèrica Llatina. 

En la seua experiència com a metge rural, va saber captar la importància que tenien una alimentació i nutrició deficients en el desenvolupament de les malalties i problemes de salut que afectaven la població de Sanare. Amb una visió interdisciplinària, va saber conjuminar les perspectives que oferien la salut pública, la ciència de la nutrició i les ciències socials per a resoldre les deficiències en matèria de nutrició. A ell devem la iniciativa de crear els centres de recuperació nutricional, avui estesos per tot el món (Bengoa, 1976). Com sosté en la seua obra, Hambre cuando hay pan para todos (Bengoa, 2000: 18): «El hambre social es un fenómeno tan complejo que solamente un enfoque ecológico puede permitir comprender el conjunto de factores involucrados en su aparición en la sociedad. Por este motivo el número de disciplinas que están interesadas en este campo ha ido aumentando progresivamente.»

Després de deixar la medicatura rural de Sanare al desembre de 1940, va ser reclamat pel Ministeri de Sanitat i Assistència Social de Veneçuela per a col·laborar amb la Secció de Nutrició acabada de crear. Iniciava així una llarga i fructífera carrera com a expert en nutrició i salut pública. Durant aquesta etapa, entre altres activitats, va contribuir a la creació, el 1949, de l’Institut Nacional de Nutrició o a la posada en marxa, el 1950, de l’Escola de Nutricionistes i Dietistes de Caracas, la primera d’Amèrica Llatina que va introduir el concepte de nutricionista de salut pública. Va ser fundador, així mateix, de la revista Archivos Venezolanos de Nutrición, una publicació que es transformaria alguns anys més tard en els prestigiosos Archivos Latinoamericanos de Nutrición.

El 1954 va ser nomenat membre del Comitè d’Experts de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), i tot just uns pocs mesos després, assessor interregional de nutrició en aquesta mateixa organització. Durant els 19 anys que va estar al capdavant de la Secció de Nutrició dels Organismes Internacionals de Salut, va participar en el desenvolupament dels programes d’intervenció en matèria de nutrició comunitària portats a terme amb la col·laboració d’altres organismes i institucions de l’Organització de Nacions Unides i diverses agències nacionals i internacionals. Des de les seues altes responsabilitats va ajudar a superar el divorci que hi havia entre nutrició i activitats de salut pública. 

Entre els nombrosos treballs i publicacions que va portar a terme durant aquesta etapa, podem destacar la monografia, publicada el 1976, que va preparar amb la col·laboració del professor George Beaton de la Universitat de Toronto, Nutrition in preventive medicine. Un text que pot ser considerat un clàssic en el camp de la nutrició i la salut pública.

Després de la jubilació forçosa com a funcionari de l’OMS, va abraçar la possibilitat de traslladar-se a Bilbao i posar fi al seu exili. No obstant això, les circumstàncies polítiques adverses que continuaven predominant a Espanya i, sobretot, el desig de continuar treballant en els problemes socials originats per la pobresa, el van dur a tornar a Veneçuela.

A més, José Maria Bengoa sentia per Veneçuela, la terra que l’havia acollit quan més ho necessitava, un sentiment de gratitud, i al contrari del que havia ocorregut el 1938, aquesta ocasió tornava amb l’alforja plena d’una experiència que volia oferir a la seua terra d’acollida. 

Després de superar alguns problemes d’adaptació, va col·laborar amb el Consell Veneçolà d’Investigacions Científiques i Tecnològiques, a través del desenvolupament d’un programa sobre Salut i Nutrició, al mateix temps que participava en activitats patrocinades per la FAO i UNICEF.

Però José María Bengoa no va oblidar mai el País Basc. Com ell mateix ha manifestat (2000: 135): «Durante su estancia en Venezuela y sus andanzas por medio mundo, siempre añoró los primeros veinticuatro años de su vida que transcurrieron en su Euskadi natal.» Seues podrien ser les paraules que sobre la llunyania i el País Basc escrivia el 1903 el poeta euskaldun Gongorio Renteria (Ibaizabal, 24 de maig del 1903): «Un sabio me dijo en cierta ocasión que con la distancia el amor se pierde muy pronto. Últimamente yo estoy lejos del País Vasco, pero si antes le amaba mucho, ahora todavía le quiero más» (Llunyania).

El 1979 va tenir l’oportunitat de tornar a Euskadi, retrobar-se amb el seu poble i amb la seua terra i aportar tota la seua experiència i saber professional com a assessor de la Conselleria de Sanitat del Govern presidit pel lehendakari Carlos Garaikoetxea. 

Després del parèntesi basc, el 1983 va tornar a Veneçuela per fer-se càrrec de la direcció de la Fundació Cavendes, una institució dedicada a abordar els problemes de la nutrició i la fam al món, i particularment al subcontinent llatinoamericà. 

La seua activitat al capdavant de la Fundació fins a la fi de la dècada dels 90 va ser intensa. Conscient del fre que comportaven els problemes de nutrició per a un desenvolupament integral, va plantejar la millora de l’alimentació i la nutrició no com una meta, sinó com el camí per a poder arribar a aquell desenvolupament. 

En deixar la direcció de la Fundació Cavendes, els seus col·laboradors i deixebles van pensar que el millor homenatge era crear la Fundació Bengoa per a l’Alimentació i la Nutrició.

Amb motiu del número d’homenatge que va dedicar la Revista Española de Nutrición Comunitaria al nostre candidat el passat any 2003, el president de la Fundació, el professor Virgilio Bosch, a més de destacar la seua intensa activitat investigadora en el camp de l’alimentació i la nutrició humanes, deia del professor Bengoa el següent: «El esfuerzo por combatir y entender esa compleja interacción hambre-enfermedad lo convirtió en el primer doctor en nutrición de América Latina graduado en la Universidad de la Vida de Sanare.» I afegia que aquest era el millor títol que podia pensar-se per a aquest gegant.

El 14 de febrer del 2002, amb motiu de les activitats commemoratives del centenari de l’Organització Panamericana de Salut, el nostre candidat rebia el títol d’Heroi de la Salut Pública per «haber trabajado incansablemente durante muchos años para desarrollar la saluden favor de la población de Venezuela, las Américas y el mundo» (Gutiérrez Trucios, 2002).Aquest homenatge se sumava a una llarga llista de distincions i reconeixements. 

José María Bengoa ha desenvolupat una fructífera i completa tasca com a professional de la medicina social, com a docent i com a investigador. Autor d’un extens conjunt de publicacions i treballs, a més de les altes responsabilitats que va haver d’assumir en l’àmbit de la salut internacional, ha col·laborat amb diversos centres veneçolans relacionats amb la salut pública i la nutrició. Ha estat professor visitant de diverses institucions d’educació superior i, encara avui, amb més de 90 anys, continua publicant, participant en reunions científiques, impartint conferències, assessorant en matèria de nutrició comunitària i aprofundint en aspectes clau d’aquesta disciplina com ocorre amb el tema de les transicions alimentàries. Tot això, sense deixar de mantenir viva la inquietud per lluitar, per saber i per servir que ha caracteritzat tota la seua vida.

No semblaria just acabar aquesta laudatio, sense esmentar la família Bengoa-Renteria, i especialment Amaya Renteria, la seua esposa. Ella i els seus fills han sabut compartir el sacrifici que implica una opció de vida com la que ha portat a terme el nostre candidat a doctor honoris causa. A tots ells, moltes gràcies. 

Són molts els mèrits acadèmics del professor Bengoa per a poder accedir a la màxima distinció d’aquesta Universitat. Però la sol·licitud que acabe d’exposar quedaria incompleta si no fera referència a les seues qualitats humanes. La sensibilitat, la seua sensibilitat envers el dolor aliè provocat per la fam, la misèria, la malaltia, la injustícia o la falta de solidaritat ha estat, sens dubte, la força que ha generat la seua capacitat de resposta davant d’aquests fets. Al costat d’aquesta sensibilitat, cal destacar la generositat amb la qual s’ha lliurat per a poder arribar als seus objectius i la humilitat amb la qual ha practicat la seua idea de servei. José María Bengoa forma part d’aquell col·lectiu selecte d’homes i dones que, amb petites batalles, ha contribuït a establir les bases que ens puguen permetre algun dia guanyar una de les pitjors guerres a escala mundial: la provocada per la fam.

Així doncs, considerats i exposats aquests fets, digníssimes autoritats i claustrals, sol·licite amb tota consideració i encaridament demane, que s’atorgue i conferisca a l’Excm. Sr. José María Bengoa el suprem grau de doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant. Moltes gràcies.

Josep Bernabeu Mestre
Catedràtic d'Història de la Ciència