L’escultor Eduardo Chillida nasqué a Sant Sebastià, Donòstia, l’any 1924. Ell és una de les figures clau de les arts plàstiques espanyoles del segle XX. La seua activitat artística s’ha desenvolupat de forma ininterrompuda i intensa al llarg de prop de cinquanta anys, des del 1947 fins a l’actualitat, anys al llarg dels quals ha estat en contacte amb grans artistes contemporanis seus com ara Miró, Palazuelo, Saura, Sempere o Arcadi Blasco. Les seues obres es troben exposades en els museus d’art modern més importants del món, museus que fan una llarga llista que va des de Tha Art Institut de Chicago i el Guggenheim i el Metropolitan de Nova York a la Tate Gallery de Londres, tot passant pels museus de Zuric, Basilea, berna, Berlín, Colònia, Frankfurt, Roma, Torí, Madrid, Mèxic, Houston, Saint Louis, Washington, etc., etc.

Així mateix, la qualitat plàstica de la seua obra ha recreat alguns dels paisatges urbans i rurals més significatius de ciutats i contrades de l’Estat espanyol i d’arreu del món. Recordem les primerenques portes de la basílica d’Aránzazu, la plaça dels Furs de Vitòria/Gasteiz, l’escultura del passeig de la castellana de Madrid, el parc de la Creueta del Coll de Barcelona o els ferros sobre les roques del Peine de los Vientos de Sant Sebastià.

No és menys important la significació que per a la llibertat, la democràcia i la solidaritat humanes han tingut a l’Estat espanyol en la segona meitat del segle XX la personalitat i l’obra d’Eduardo Chillida. Fins al punt que per a tots els que vam lluitar pel restabliment de les llibertats democràtiques, dir Chillida era una de les formes de dir llibertat.

Ben llarga és, així mateix, la llista de guardons nacionals i internacionals guanyats per l’escultor en la seua trajectòria artística i cívica des d’aquell llunyà diploma d’honor de la Trennal de Milà l’any 1954 fins al premi Llibertat a la contribucio a l’humanisme, la lluita pels drets humans i la llibertat an la república de Bòsnia i Hertzagovina i a Europa atorgat a Sarajevo l’any 1995. Per enmig, el premi de la Biennal de Venècia, el premi Kandinsky de París, el Carnegie Institut de Pitts bourg, el premi del ministeri de cultura japonés per al gravat, el Dino Marina de Milà, el premi internacional de gravats de Ljubljna, la medalla Ildefons Cerdà del Col.legi d’Enginyers de Catalunya, el premi de la fundació Sabino Arana de Bilbao, la medalla d’or de Sant Sebastià, el nomenament de membre de l’Academia Internazionale Medicea de Florència, de la Akademie der Künste de Berlín, de l’American Academy of Art and Sciencies de Cambridge, Massachussets, de l’Academy of Arts and Letters de Nova York i de la Reial Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, així com el nomenament d’Arquitecte Honorari que li atorgà el Consell Superior dels Col.legis d’Arquitectes d’Espanya.
 

 
Escultor guardonat i arquitecte d’honor però, més encara, enginyer de somnis, com l’anomenà Gabriel Celaya, per la potent materialitat de les seues obres en fusta, ferro, alabastre, pedra, formigó o terra, i per la seua relació amb les formes espacials, a més de per la gran força i l’accentuat lirisme de l’expressió gràfica continguda en els seus dibuixos. Enginyer de somnis per a Celaya i arquitecte del buit per a Valente, savi d’allò que no existeix per a Benet i nostàlgic del present per a Fernández Ordóñez. Però també un poeta de la matèri, de l’spai, dels sorolls, de la música i de la paraula. En fi de comptes, una persona que es fa pregntes i intenta trobar en les coses que fa alguna mena de resposta.

¿No será el arte consecuencia de una necesidad, hermosa y difícil, que nos conduce a tratar de hacer lo que no sabemos hacer? es pregunta Chillida.

Però no voldria entretenir-vos massa amb notes a peu de pàgina ni amb citacios erudites que podeu trobar a biblioteques i hemeroteques. Ja que hui tinc l’honor de fer l’elogi i d’apadrinar Eduardo Chillida en aquest acte solemne d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant, crec que serà millor exposar al davant d’aquesta comunitat universitària una certa visió de l’obra d’Eduardo Chillida que m’ha estat suggerida per la reflexió i l’estudi d’aqueixa mateixa obra. Perquè en l’àmbit acadèmic que ens acull , més que tot allò que es puga haver dit sobre una obra, més fins i tot que la mateixa persona que ha fet l’obra, allò que més ens ha d’interessar és la pròpia obra feta, palpable i comprovable com una hipòtesi matemàtica.

Intentaré exposar-vos la meua visió de l’obra de Chillida en aquesta intervenció que vaig conformar fa uns dies, en un capvespre al parc de la Creueta del Coll, a Barcelona, al davant de l’escultura que hi ha instal.lada, Elogi de l’aigua, una de les seuses obres més justament conegudes i famoses y que acabava ahir, entre el Museu de l’Assegurada i un sopar memorable amb el mateix escultor.

Entre Barcelona i Alacant, entre el sorollo dels brolladors i el tragí del museu ocupat per una excursió d’estudiants de batxillerat, he anat fent memòria de les obres vistes i conegudes per mi a través dels llibres o les ciutats visitades. Al parc de la Creueta del Coll, quan una nova primavera s’insinuava pels jardins de Barcelona com una bruma verda i boirosa que s’enramava per les capçades dels arbres encara sense fulles, vaig sentir com era de grat, a poqueta nit, el plaer de la mirada sobre el jardí i l’escultura.

Una de les coses que se’m van acudir era que l’obra de Chillida està plena de contradiccions, potser pel seu caràcter de recerca o d’interrogant, contradiccions, però, que es resolen en la mateixa escultura: en aquelles peces pesants i ingràvides hi ha subtilitat i potència alhora, són formes minerals i orgàniques, indestructibles i  inestables com observà J.A. Fernández Ordóñez. Però, sobretot, són un camp de suggeriments on la resposta als interrogants vitals que acompanyen les persones humanes des de l’origen del temps s’insinuen en el dibuix i en l’escultura.

Gairebé totes le sobres són objectes pesants, grandiosos, al marge de la seua major o menor dimensió, des del gegantí Lloc de trobada del passeig de la Castellana  fins al diminut homenatge a Alberto Giacometti. Són obres que volen fondre’s amb el paisatge, que aspiren a formar parte del paisatge, del lloc, a ser la part més significativa i extraordinària d’un paisatge més que natural domesticat per l’acció de l’home, arranjat i constrüit per la mà de l’home. Com arquitectures fetes per gegants folls, com restes de cornises, motlures o basaments de ciutats ignotes.

Són obres que conserven quelcom del passat i del futur. Així, conserven restes de la matèria primera amb què es van fer, el mineral, la mina, la pedrera, la gravera, els dipòsits de ciment. Conserven quelcom del bloc de pedra sense tallar ni desbastar encara, acabat de traure de la serra. Però també avancen el seu propi futur: el seu envelliment i la seua destrucció es coven en els clivells i en les oxidacions de les escletxes i les superfícies.

Són obres que contenen la seua pròpia destrucció o, almenys, la seua lenta degradació com a part intrínseca de l’obra. És una idea que assenyalà l’enginyer Fernández Ordóñez: el concepte d’entropia és assumit d’una forma natural des del bell començament de la obra.

Així, sobre la pedra, la fusta o el metall poden créixer les fisures, els líquens i el rovell. I açò fa que siguen lentament canviants amb el temps les textures dels materials, com la pell de les persones; que es facen lentamen vells i nobles i siga més grat el tacte d’aquelles superfícies massisses i dures que s’han de tocar, acaronar, palpar per tal d’arribar a la comprensió sencera de la peça. Unes superfícies d’on es van esborrant el rastre de les ferramentes i dels motles, el pas de la mà i les eines del Chillida ferrer, Chillida fuster, Chillida ferralla, Chillida estructurista, Chillida formigoner, Chillida ceramista, la petjada de la persona que qüestiona léstabilitat dels angles i les arestes i fins tot la resistència dels materials. Perquè, de nou Fernández Ordóñez dixit, amb Chillida aprenem que les lleis i propietats del formigó i del ferro són més complexes del que pressuposen les normes i els promptuaris de resistència i càlcul de materials. Peró més encara: les suaus separacions de les parts, les lleugeres inclinacions de la vertical i l’horitzontal suggereixen ja la inestabilitat i la rüina.

Però, quins són els resultats? Fa uns dies, a la Creueta del Coll, hi havia al fons del paisatge que contemplava una urpa de quatre dits, com un ocell gris, com unes estenalles acabades d’eixir de l’enclusa que penjaven de un racó de l’antiga pedrera abandonada,  un paisatge grandiós i solemne. L’escultura es trobava suspesa per quatre cables tesats fixats en la roca, com d’altres que havia vist estaven nugades als pilarse dels ponts o cargolades sobre les roques.

Una barca amb esquelet de ferro encallada mar endins o una àguila poderosa que es disposa a agafar la presa però que es queda amb les urpes ran de l'aigua, com qui acarona les petites ones que a l'estany fan els animals i les fulles o branques que hi cauen. Elogi de l'aigua. Un objecte poderós, primitiu i obscur que atrau l'emoció de la mirada.

I l'aigua, l'aigua sobre el formigó o el ferro, ja siga l'aigua dels brolladors dels jardins, domesticada i fina, ja siga l'aigua de la mar Cantàbrica, imprevisible i salvatge, ja siga l'aigua de la tinta o l'aiguada sobre el paper ferm i rugós que acull els traços decidits, delicats i febles que van forman peces d'un trencaclosques. Dibuixos, aiguaforts i gravats que contenen camins, rastres del paper en blanc encara i rastres del pinzell, de la ploma o de la planxa xopats en tinta o en aigua. Laberints del pensament. L'aigua mansa que cau i l'aigua que s'estavella.

Car entre tota la seua obra, abundant i exquisida, un especial interés ténen per ami els dibuixos de Chillida i les obres pensades i fetes per a ocupar espais públics, rurals o urbans, obres que, en la meua condició d'arquitecte, preferesc sobre les peces que s'han quedat tancades als museus p'ublics o a les col.leccions particulars, allà on no es poden tocar i, de vegades, ni tan sols es poden veure. Les obres a l'aire lliure tenen el valor afegit de configurar de bell nou el lloc on han estat instal.lades. El lloc exacte, tan important per a Eduardo Chillida i tan buscat per ell.

Es tracta d'un lloc quegairebé sempre és un lloc de trobada, tal com apareix en el títol d'algunes escultures. Lloc i trobada que poden ser el teatre grec, però sobretot el f`rum romà: un buit enmig del desconegut, un buit enmig de la massa, un forat, un espai on trobar-se, l'inici de la civilitat.

Sàviament ho advertia Ortega en referir-se al moment en el qual l'home grecoromà decidí separar-se del camp:

"¿Cómo es esto posible? ¿Cómo puede el hombre retraerse del campo? ¡Dónde irá, si el campo es toda la tierra, si es lo ilimitado! Muy sencillo: limitando un trozo de campo mediante unos muros que opongan el espacio incluso y finito al espacio amorfo y sin fin. He aquí la plaza. No es, como la casa, un interior cerrado por arriba, igual que las cuevas que existen en el campo, sino que es pura y simplemente la negación del campo. La plaza, merced a los muros que la acotan, es un pedazo de campo que se vuelve de espaldas al resto, que prescinde del resto y se opone a él."

Vet aquí la definició dels buits de les obres de Chillida, oposades al buit sense límits de l'univers. Vet aquí el concepte de límit tan benvolgut per l'esculptor.

Però on millor es veu açò és en les obres emplaçades a l'aire lliure, als paisatges, als jardins o a les ciutats més que a les dels museus, perquè les obres de Chillida volen espai, aire i llum. L'aire i la llum que cal per a envellir dignament, per a poder mostrar amb orgull els senyals dels temps i de la vida sobre la pell, per a poder rebre la carícia d'una mà, del vent, de la pluja, del sol i de la primavera, per a poder respirar i poder ser lliures a l'aire, lliures com lliure volgué ser el seu autor en temps foscos on no hi havia llibertat per a dir, ni publicar ni treballar, ni per a fer-se escoltar ni poder oir ni poder atendre la veu humana, la veu dels altres. No ho oblidem: dir Chillida ha estat una forma de dir llibertat.

I lliures són aquelles peces de formes primitives retallades sobre els blaus del cel i el mar, grisos o verds, del camp o les muntanyes. Ferros forjats, xapes de ferro, ferros corten, ferros rovellats, formigons picats, formigons abuixardats, formigons acolorits, formigons desbastats... Material tots ells, però, sense estridències. Obres fetes com qui fa una cosa sense apropiar-se de res i sense esperar res a canvi. Monuments que tenen alhora la força i la suavitat de la pluja o de la nostàlgia. Com un ocell, com un arbre. Formes animals, ossos, esquelets, vèrtebres. Ferros com braços o com cames que es corben i agafen i es crispen i criden o dancen o ballen.

Però també formes com les bigues o com els pilars o com els blocs de formigó amb els quals els enginyers fan els molls i els dics dels ports, o com l'acer dels vaixells i les torres de la llum que entusiasmaven els arquitectes del primer moviment modern. Formes com les dels millors edificis de l'arquitectura del segle XX. Formes que, com aquells edificis, busquen els seus límits exactes, la seua exacta definició.

Certament, com diu el mateix Chillida, amb una línia el món es pot unir i amb una línia  el món es pot separar. Vet aquí la bellesa i el tremend poder de l'acte de dibuixar.

Així, doncs, considerats i exposats tots aquests fets, digníssimes autoritats i claustrals, sol.licite amb tota consideració i encaridament pregue que se li atorgue i conferesca a l'escultor Eduardo Chillida Juantegui, en reconeixement als seus mèrits, el suprem grau de Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant.

Elx  per al Raspeig, 22 de març de 1996

Gaspar Jaén i Urban,
Doctor arquitecte,
Catedràtic de dibuix arquitectònic
de l'Escola Politècnica Superior de la Universitat d'Alacant