Ajudant i professor adjunt en la Universitat de Madrid, va guanyar la càtedra de Geografia de la Universitat de Valladolid el 1958; la incorporació a aquest lloc va implicar, immediatament, la vigorosa reactivació dels ensenyaments  i les investigacions geogràfiques en el Departament corresponent. La intel·ligent tasca desenvolupada es va traduir, juntament amb altres èxits, en la creació d'una escola científica qualificada pel rigor i l'alt nivell d'exigència intel·lectual. Prompte, la investigació i la docència geogràfica en la Universitat de Valladolid van assolir, gràcies a l'excepcional vàlua i la gran dedicació del professor García Fernández, del major prestigi interior i internacional, fins a l'extrem de transformar-se aquella en un punt de referència bàsic per al quefer geogràfic a Espanya. 

Les seues publicacions mostren l'amplitud i la profunditat dels coneixements; vuit llibres sense parió i més de cent articles concedeixen a l'obra un sòlid i eminent lloc en la història de la geografia espanyola, a les diverses branques de la qual ha fet una contribució de primer ordre, especialment destacada en l'àmbit de Castella la Vella, els paisatges rurals, la geomorfologia estructural, els espais muntanyosos, els moviments migratoris i la geografia urbana. 

Des del 1983 el professor García Fernández presta una valuosíssima col·laboració a l'Institut Universitari de Geografia de la Universitat d'Alacant en l'organització de seminaris, cicles de conferències i, sobretot, treballs de camp sobre la morfologia de l'entorn muntayós d'Alacant, seguits assíduament i fructíferament pels professors, els postgraduats i els alumnes de l'especialitat de Geografia.

Per l'extraordinària i exemplar trajectòria acadèmica, i també pels mèrits contrets amb la Universitat d'Alacant, la Junta de Govern va resoldre nomenar-lo doctor honoris causa.