Si Carles Salvador fou el precursor de la difusió del fabrisme gramatical al País Valencià, aquest s’hi consolida amb l’obra d’Enric Valor. Així, Valor es va imposar com a deure l’àrida i no sempre agraïda tasca de resoldre els problemes, grans i petits, que es plantegen a diari els valencianoparlants preocupats per la qualitat de la llengua. En les seus obres Millorem el llenguatge (1971, 1979) i Temes de correcció lingüística (1983, 1989) explica de manera clara i entenedora tot allò que cal fer per evitar les incorreccions lingüístiques que no sempre expliquen les gramàtiques. No obstant això i conscient de la necessitat d’oferir uns manuals utilíssims als valencians, Enric Valor va ser autor del Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano (1973 i, en versió catalana, 1977, 1979 i revisada el 1984) i La flexió verbal (1983, 1984, 1985 i dues edicions, 1986), dos punts de referència encara obligats en l’estudi i l’aprenentatge del valencià. Desplegada en la línia del policentrisme convergent, amb què Sanchis Guarner solia batejar la doctrina normativitzadora de Fabra, l’obra gramatical de Valor, pel seu volum i la seua solvència, ha de ser considerada altament meritòria, sobretot si tenim em compte la seua formació autodidacta.

La vocació literària d’Enric Valor es materialitzà en la literaturització de les rondalles valencianes. En efecte, Valor transcendeix la mera funció compiladora i crea un món literari fascinant amb el triple objectiu de dotar les rondalles de contingut valencià, posar en joc un llenguatge altament expressiu i convertir-les en vertaderes peces literàries.

El Valor novel·lista de L’ambició d’Aleix (1960), Sense la terra promesa (1980), La idea de l’emigrant (1982), Temps de batuda (1982) i Enllà de l’horitzó (1991), suggereix moltes similituds amb la narrativa de Llorenç Villalonga i de Mercè Rodoreda. Tots tres participen d’una sensibilitat exquisida en l’art de la descripció, des de móns no gaire allunyats. En l’univers valorià subjau específicament la convicció krausista de la humanització de l’home a través de la cultura, però la influència de Zola hi és determinant. Valor hi aboca les seues vivències jovenívoles sobre el capteniment i la destrucció d’una classe social, la dels terratinents rurals del Migjorn valencià, dins la més estricta fidelitat al realisme narratiu i amb una actitud de nostàlgia per la pèrdua d’un món i d’un paisatge incontaminats, indestriablement units al monolingüisme català.

Per aquests motius, Enric Valor comptà amb una sèrie de reconeixements institucionals i acadèmics. Va ser nomenat doctor honoris causa per les universitats de València (1993), les Illes Balears (1998), la Universitat Jaume I de Castelló (1999), la d'Alacant (1999) i la Politècnica de València (1999). La Generalitat de Catalunya li va atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi (1993). Prèviament, havia obtingut el Premi Sanchis Guarner (1983) de la Diputació de València i el Premi de les Lletres Valencianes (1985) de la Generalitat Valenciana. Entre altres homenatges a la figura del doctorand, destaquem la institucionalització del Premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant a la millor novel·la en valencià i la publicació del monogràfic Enric Valor, 86 anys, exemplar número 37/38 de la revista Canelobre de l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació d’Alacant. Aquest exemplar compta amb unes quaranta col·laboracions d’intel·lectuals i artistes valencians. Enric Valor fou proposat per diverses institucions per al Premi Nobel de Literatura.