5 de novembre de 1999  
 

Excel.lentíssim i Magnífic Sr. Rector,
Il.lustres autoritats,
Membres de la comunitat universitària,
Senyores i senyors:
 
 

La Universitat d'Alacant m'ha fet l'honor d'encomanar-me la tasca de pronunciar la laudatio en aquest acte d'investidura del doctor Enric Valor. Ho faré, de bon grat, en nom d'aquesta comunitat universitària que hui s'honora d'integrar en el seu claustre una de les figures clau de la història valenciana contemporània: la d'Enric Valor i Vives, valencià de Castalla, novel.lista, recuperador de la nostra rondallística i dels nostres parlars, gramàtic, lexicògraf, enamorat d'una llengua i d'un país als quals ha dedicat totes les seues energies al llarg de més de huitanta-huit anys de vida fecunda.

Tota la seua obra és un esforç constant per fer realitat els consells de Pompeu Fabra als escriptors valencians, als quals recomanava l'any 1930: "continuar sense defalliments l'obra de depuració de la llengua valenciana", "procurant descastellanitzar l'idioma, redreçar-lo i enriquir-lo". Segons Fabra: "Elevant la llengua escrita per damunt dels parlars valencians actuals, recolzant-la en el valencià del segle XV i el d'aquelles contrades on avui es conserva més pur, es produiria un valencià que no fóra pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la nostra modalitat i de la modalitat mallorquina" (Taula de Lletres Valencianes, 33).
 

Tota l'obra de Valor, narrador per vocació i gramàtic i lexicògraf per convicció cívica, per davall de la seua aparent diversitat, té un eix bàsic evidentíssim: el compromís amb el poble valencià a través de la paraula.
 

En tota la seua obra narrativa trobem una doble vessant. D'una banda, la passió de contar, pròpia l'escriptor vocacional, i, d'una altra, la passió d'ensenyar, de difondre el coneixement del país i del paisatge, de divulgar la nostra estimada llengua, sempre emprada en les seues formes més genuïnes i correctes.
 

Gràcies als personatges de les seues contaralles, a Esclafamuntanyes, a l'Albarder de Cocentaina, al Dimoni Fumador, al Gegant del Romaní..., els valencians hem recuperat el nostre imaginari col.lectiu. Amb aquestes contalles --publicades entre 1950 i 1976 amb els títols de Rondalles valencianes i de Meravelles i picardies--, milers de valencians hem començat a llegir i a estimar la nostra llengua.
 

En les seues rondalles, arreplegades majoritàriament en comarques properes a la Universitat d'Alacant (a la Foia de Castalla, a l'Alcoià, a la Vall d'Albaida i a l'Alacantí), aconsegueix una prosa dúctil, popular i genuïna i alhora plenament correcta. Aquest valencià elaborat per Enric Valor s'erigirà en el model lingüístic adoptat per una bona part dels nostres escriptors de les darreres generacions, pels mestres de la nova i esperançadora escola valenciana, i, en darrer terme, pels poderosos mitjans de comunicació audiovisuals.
 

Si les rondalles de Valor són la part de la seua obra narrativa que ha tingut una major difusió, és en les novel.les L'ambició d'Aleix (1960, segona edició de 1982, i tercera de 1995),  La idea de l'emigrant (1982), i especialment en les tres magnífiques peces de l'anomenat "Cicle de Cassana" --Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991)--, on el seu geni creador i forjador d'un cosmos literari arriba a un major abast globalitzador. Al voltant de les terres de l'Aitana i de Cassana (la seua Castalla mítica) ha bastit un univers narratiu propi que fa de la seua obra una fita ineludible i ben significativa de la nostra literatura contemporània.
 

Les seues obres gramaticals --Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1977), La flexió verbal (1983), Temes de correcció lingüística (1983)-- tenen tanta qualitat com les dels mestres Carles Salvador, Josep Giner i Manuel Sanchis Guarner, i és indiscutible que han resultat fonamentals en la formació de bona cosa de valencians en els darrers trenta anys. La major part dels qui a l'hora d'ara ens dediquem a l'ensenyament de la llengua hem perfeccionat els nostres coneixements gràcies als excel.lents manuals del mestre Enric Valor.
 

Com a filòleg, en les dues facetes de gramàtic i de lexicògraf, mostra a tothora la seua passió d'ensenyar. A base d'una gran capacitat didàctica, combinada amb una formació lingüística respectable, ha anat fornint una obra ben consistent. Als seus manuals combina el rigor i la precisió amb la claredat de l'exposició. L'afany de precisió el porta a establir distincions subtils, a donar clarícia en els aspectes més complexos. Com ha assenyalat Vicent Pitarch, els seus manuals gramaticals són treballs seriosos però alhora senzills, en els quals el rigor no enterboleix gens ni miqueta l'eficàcia i l'operativitat de l'ensenyança de la llengua (Simposi "Enric Valor").
 

En la seua obra, aconsegueix un equilibri perfecte entre l'adhesió disciplinada a la normativa unitària i la defensa de les peculiaritats de la nostra bella modalitat, peculiaritats ben legítimes perquè es remunten als segles gloriosos d'esplendor medieval. Podem afirmar que en tota la seua producció, gramatical o narrativa, sap trobar el punt dolç entre la parla real, viva i espontània del poble valencià, i el model de llengua convergent amb la resta de varietats del nostre idioma.
 

La seua obra gramatical es mou sempre dins la més estricta ortodòxia fabriana, car ell és un disciplinat, un purista, un fabrista enèrgic: d'ací prové la seua reconeguda autoritat. En la seua recerca d'una normativa comuna s'esforça per orientar els valencians cap a les formes unitàries, però no desaprofita gens les ocasions d'aconsellar als parlants de la varietat oriental que s'acosten a les formes valencianes. I per això no defuig de considerar incorrecta la grafia darrera de l'adverbi darrere, ni d'afirmar que la pèrdua de l'adverbi ací en el barceloní és deguda probablement a influència castellana, o de qualificar la paraula tarda com a castellanisme del segle XVI.
 

Entre la seua producció gramatical, l'obra més brillant i més original és sense dubtes Millorem el llenguatge (1971), un llibre extraordinari i modèlic, on seguint el mestratge de les Converses filològiques de Fabra, tracta de depurar i d'enriquir l'idioma, a partir de l'ús poc contaminat dels pobles valencians. Com ha assenyalat Joan Solà, en aquesta obra "el lector trobarà una gran riquesa de llenguatge, una sòlida i segura informació, un gran tacte (molta delicadesa, prudència i pedagogia)" (Del català incorrecte al català correcte).
 

Enric Valor és, sense cap mena de dubte, la persona que més ha contribuït en els darrers anys a la recuperació del lèxic genuí valencià. La seua tasca lexicogràfica comença amb el Vocabulari castellut de 1948, obra valuosíssima formada per una relació de les variants de Castalla que mancaven en el diccionari de Pompeu Fabra. Aquest vocabulari, amb comentaris de Josep Giner, ha estat àmpliament aprofitat per Joan Coromines en el seu monumental diccionari etimològic. Més de la meitat de Millorem el llenguatge s'ocupa de qüestions de lèxic; a les gramàtiques trobem excel.lents vocabularis temàtics; i la darrera edició de les seues Rondalles valencianes (1984-1988) incorpora uns utilíssims Glossaris lèxics i fraseològics sens dubte obra del mateix Valor. 
 

El Vocabulari Fonamental (1988) escrit amb la col.laboració del seu fill, Enric Valor i Hernàndez, és "especialment dedicat als jóvens valencians" i té el mèrit d'introduir mots i locucions vius en les nostres comarques i que no es trobaven en els diccionaris generals, com ara desduir-se, dessonillar-se, donyet, joguet, reballar o tendur. També considerem un encert d'aquest vocabulari --i de la seua obra narrativa-- l'adopció de grafies divergents de les fabrianes, però ben coherents amb la nostra fonètica històrica, en mots com ara bàlsem, Bàrbera, estòmec, màsquera, nàufreg i pèleg.
 

Valor escrivia fa ja quasi trenta anys: "els valencians tenim grans reserves de vocabulari, que en altres indrets només coneixen a través de la lectura dels clàssics; posseïm un tresor d'expressions magnífiques; conservem girs sintàctics d'una gran puresa... I el nostre deure és preservar-ho, fer-ho valdre i, en una paraula, aportar-ho a la llengua general" (Gorg, 15). Aquesta és la tasca que Valor ha aconseguit dur a terme combinant una gran fidelitat a la norma fabriana amb una admirable tasca de recuperació de la llengua de la terra.
 

En la seua obra literària trobarem un lèxic fresc, genuí, arreplegat directament de la boca del poble, tant en les comarques meridionals on va nàixer ell i els seus pares, com de les centrals on ha viscut la major part de la seua vida. Perquè cal dir que Enric Valor és el millor coneixedor dels nostres parlars. Coneix tan a fons el valencià meridional --de l'Alacantí, de l'Alcoià, de la Marina, de la Vall d'Albaida--, com el valencià central. Per això Josep Giner ha pogut dir d'ell que "és l'escriptor valencià que posseeix naturalment més llengua viva nadiua, usual, popular, instintivament ben usada, natural, espontània" (Pròleg a Millorem el llenguatge). 
 

S'esforça per aconseguir un model de llengua que, construït a partir de materials valencians, siga entenedor per tots els membres de la nostra comunitat lingüística. Encara que siga més fàcil descobrir en la seua prosa mots meridionals, Valor mira de combinar-los amb els comuns del centre i del nord valencià. Així, al costat de formes meridionals com ara copa, ferrament, reballar o taulell, usa les corresponents als parlars del centre i del nord, com braser, ferramenta, refilar o post.
 

Com no podia ser d'una altra manera, no es limita a usar paraules pròpies dels parlars valencians. Quan ho creu oportú, recorre a mots de les altres regions de l'idioma, com ara cofoi, noi o rai. De vegades, empra en un mateix text les formes particulars al costat de les més generals, com ara servici a la vora de servei, ara cuquello i més avant cucut. I, per tal de facilitar la comprensió interdialectal, arriba a emprar en una mateixa frase els dos geosinònims. Així, ens descriu "boscos atapeïts d'alzines o carrasques", o ens descriu ones que redolen "damunt l'arena i la sorra rogenques".
 

Ell ha volgut seguir, per convicció i amb rigor, el consell de Pompeu Fabra als nostres escriptors: "no desitjaríem altra cosa sinó que tractàreu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d'enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals". En la prosa valoriana trobarem mots perfectament clàssics, com ara hedra, esmenugar, unflar, quemenjar o trellat, que, malgrat la seua antiguitat venerable, eren absents del diccionari de Pompeu Fabra. 
 

Especialment rica és l'aportació valoriana al vocabulari referent al món natural. En les seues narracions es troben ben a sovint termes ornitonímics, fruit de la seua coneguda afició cinegètica, com ara búfols, esmirles o txènnes, o termes propis de la nostra flora, com ara cospins, gírgoles o sajolida. Especialment valuoses són les referències meteorològiques, conseqüència de la seua passió per l'observació del cel i de l'oratge. Així, ens parla de núvols com els cells o els torrellons, i de vents com el morisc o la provença.
 

No agrairem mai prou al mestre Enric Valor el seu enorme esforç per arreplegar pacientment el nostre tresor lèxic i fraseològic, i oferir-nos-el contextualitzat en una obra amena, coherent i d'una gran bellesa. 
 

La Universitat d'Alacant tenia un deute amb Enric Valor. La seua obra extraordinària, basada i elaborada amb materials de les comarques  properes a Alacant, exigia el nostre reconeixement i la nostra gratitud. Amb aquest acte de hui, li fem justícia i ens afegim a les universitats germanes de València, de les Illes Balears i Jaume I de Castelló, que ja li havien concedit anteriorment el seu màxim guardó.
 

Les meues paraules han volgut fer, davant aquesta comunitat universitària i en el seu nom, un elogi ponderat de l'escriptor i filòleg que hui convidem a seure entre nosaltres i a continuar ensenyant-nos, com ho ha fet ja, a través dels llibres, al llarg de la seua fecunda vida intel.lectual.
 

Així, doncs, després d'haver considerat i exposat tots aquests fets, digníssims claustrals, sol.licite amb tota consideració, i demane encaridament, que s'atorgue i es conferisca a l'Excel.lentíssim Sr. Enric Valor i Vives el suprem grau de doctor honoris causa per la Universitat d'Alacant. He dit.