Un rector bilbaí en terres d'Alacant: RAMÓN MARTÍN MATEO.

Hi ha com una vibració d'estiu en aquest paisatge càlid, d'un blau intens, més intens a mesura que ens apropem a l'horta de Sant Vicent del Raspeig, on un dia va viure Valèry Larbaud, i on avui s'alça el campus de la Universitat d'Alacant. Els ametlers són fins i s'alcen sobre les ribes blanques. «En ninguna parte de España», ha escrit Azorín, «hay almendros bañados como estos por una luz tan viva». La mateixa llum crua que il·lumina els quadres de Sorolla o de Pinazo.

Jo tinc una estima especial per aquest camp llevantí, que té una història rica i molt variats escenaris: Benidorm, entre llevant i ponent, per on entra tot el sol del Mediterrani i des d'on, en els dies tranquils, si es té la imaginació desperta, es poden albirar els trirremes d'Ulisses; Guardamar, assentament de les colònies de mercaders fenicis; el Tossal de Manises, on encara se segueixen desenterrant tresors de les cultures ibèriques. 

Precisament a Alacant, a la Facultat de Filologia, un atrevit professor, Juan Luis Román del Cerro, està estudiant les inscripcions dels ploms de la Serreta i les seues analogies amb un basc primigeni, del qual tal vegada es puguen extraure un dia conseqüències per a la història de l'Espanya preromana i aprofundir en el parentiu que ja alguns havien apuntat; així, Darío de Areitio, quan va escriure: «El escritor (José Martínez Ruiz) dio vida al bello y armonioso seudónimo de Azorín, recogido, quizá, en el ambiente alicantino, donde se encuentran nombres de raigambres tan vascas como Mariola, Uxola, Esnarria, Altea, Aznar, Gayanes, Lorcha, Ondara, Solaneta, Aspe y Casas de Azorín...». 
 

Paisatges d'Alacant
Però arrangem aquesta qüestió, escabrosa i difícil, per a quedar-nos amb les notes i els matisos del paisatge. Perquè hi ha, en veritat, molts paisatges en aquesta província d'Alacant: la costa del nord, la Marina, on va nàixer el Sigüenza de Miró; la industriosa Alcoi, amb la veïna Xixona turronera; els camps de mallol de la Serra de les Salines i el Pinós, contigu a la vitivinícola Jumella; la Vega Baixa, zona d'hortes, amb Olesa, la vila episcopal, seient de capellans i devots; la Costa Blanca, salinera i turista... i la capital, Alacant, descoberta per a les lletres de França per Valèry Larbaud, que va passejar per ací la seua lassitud de convalescent... 

Recorrent aquests predis, pense en les ments lúcides i obertes a l'avenir, que han creat aquesta Universitat de línies clares, en aquest paisatge mironià, de bellesa tan singular: una Universitat avançada, bella com el futur. Oliveres i ametlers pujant pels vessants; arbredes recòndites al costat dels casals; l'arbre d'olor del paradís; un xiprer i la vida en el portal; atzavares, girasols, geranis tancant la redonesa de la sénia; graons de vinya; pelfes de pinedes; els fronts nus de les muntanyes, roges i morades, esculpides en el cel... 

Ací, un professor, que va ser bilbaí, i rector de la Universitat del País Basc en els anys crucials de la transició, Ramón Martín Mateo, ha establit la seua residència definitiva. És director del Departament d'Estudis Jurídics de l'Estat i director de l'Institut de l'Aigua i del Medi Ambient i, des de sempre, catedràtic de Dret Administratiu i administrativista (que això és una altra cosa) il·lustre. Ha sigut també rector entre els anys 1985 i 1993, els anys decisius del disseny i consolidació de la institució.

La Universitat d'Alacant, com també la de Bilbao, deu molt del seu actual perfil, de la seua estructura definitiva, a les seues idees d'arquitecte de la cultura i l'administració, de dissenyador en permanent tensió imaginativa per adequar els mitjans a les finalitats. Home de formació científica i d'intuïció poètica, Martín Mateo ens ha deixat en la seua obra una lliçó d'idealisme i de rigor, a la manera d'aquells pensadors alemanys del segle passat que, des de Tübingen o des de Jena, servint la Universitat, van tenir l'atreviment de somiar un futur millor per a la humanitat i van posar les bases del que serien les ciències de l'esperit. 

Després del seu pas per Bilbao, Ramón Martín Mateo va recalar, buscant horitzons més bons i més clars, en aquest Alacant que progressa acceleradament. A aquest desenvolupament no és aliena la Universitat que va constituir, en el seu moment, una forta aposta de futur, un experiment, una utopia il·lusionant, però que ja ha deixat de ser-ho. Avui es pot dir que a la Universitat levítica d'Oriola, a la escolàstica fundació del bisbe Fernando de Loaces, perduda ja en la història, ha succeït aquesta altra Universitat, amb la seua biblioteca esplèndida i avantguardista, oberta les 24 hores del dia, que es posa la meta en el futur tecnològic d'una Espanya inserida plenament en l'Europa del segle XXI. 
Un altre rector magnífic, Andrés Pedreño, que ha succeït Martín Mateo i ha recollit el seu llegat, acaba de publicar un llibre, Universidad: utopías y realidades, tema de permanent actualitat des que Kant escrivira El conflicte de les Facultats, al pas que mostra el veritable perfil d'aquesta Universitat. 

Es tracta de «defensar els principis, per damunt de qualsevol plantejament pragmàtic o realista»; en plena identificació amb el seu antecessor, que havia escrit: «Crec que no hi ha una universitat que meresca aquest nom si no centra les seues principals accions i preocupacions en la labor creativa de l'esperit. Bones són les tecnologies, o els ordinadors, però no són més que instruments, simples eines. El que importa, i el que ens importa a tots, és l'esperit, és la cultura. L'ànim amb què vivim en la terra. I aquesta és l'obra del poeta, insubstituïble per qualsevol altre aspecte, científic o professional». Missatge molt adequat per a una província que sempre es va definir com democràtica i progressista, on van nàixer els krausistes Eduardo Soler, Eleuterio Maisonnave, Rafael Altamira o Rodolfo Llopis; on van ensenyar Hermenegildo Giner de los Ríos i José Verdes Montenegro; on van escriure Gabriel Miró, Miguel Hernández i Juan Gil Albert. 
 

Concepció humanística
Tota l'activitat de Ramón Martín Mateo està impregnada de preocupació social i política de primera força; de preocupació humanística abans de res. La matèria que professa en la Universitat l'ha dut a ocupar càrrecs rellevants, relacionats amb el dret administratiu, les ciències de l'administració i l'urbanisme, i a escriure molts llibres. Un d'ells es titula El horizonte de la descentralización. Un altre Liberalización de la economía. Más Estado, menos Administración. Aquest és un gran repte per al futur: més disseny, més disciplina, més planificació futurista, més imaginació; menys burocràcia. Una altra de les seues obres du aquest suggeridor títol: El hombre: una especie en peligro.

Ara acaba de publicar Lecturas para el desayuno, un llibre singular entre els seus, perquè és un llibre literari, si es pot dir així, periodístic, de lliçons diverses; format per articles breus, comentaris i reflexions al fil de l'actualitat. És una recopilació de treballs apareguts sobretot en el diari La Verdad, en els quals, sota aparença lleugera, «sense pretensions apodíctiques, instructives i molt menys moralitzadores», s'aborden de vegades temes de gran calat. L'anècdota d'aquests articles és molt diversa: la situació del que s'anomena la tercera edat, la importància de l'oci en la vida humana, el turisme, els problemes que generen les deixalles urbanes, l'educació per a la convivència, la gastronomia, l'art: Botero, Chillida... Tots els articles estan trufats d'experiències de la seua vida docent, dels seus viatges intercontinentals i de records de «quan vivia a Algorta»... Darrere de tots ells hi ha la «categoria»: l'humanisme, la seua concepció humaníssima de la vida i de la societat.

Pertany a Ramón Martín Mateo l'honor d'haver sigut un dels primers que a Espanya va comprendre la importància del medi ambient. Avui és el nostre primer especialista en dret mediambiental. També és conseller d'Estat, president de la International Association for Water Law, president de l'Associació Espanyola de Dret Ambiental, director de l'Institut de l'Aigua i de les Ciències Ambientals, expert de les Nacions Unides per a la Reforma de l'Administració Regional, expert de la CEE per al projecte d'Ordenació Ambiental, etc. Però és, abans de res, un jovial i amable filòsof de la vida, un cercador de fórmules vàlides per a la convivència i la cooperació, un humanista integral com els del quattrocento, que conjuminaven solucions científiques amb sabers poètics. (Qui no recorda aquells notarii del preRenaixement que, vetlant per la seguretat del trànsit mercantil, i per a evitar falsificacions documentals, emplenaven els espais en blanc de les escriptures amb sonets de la seua collita, que van donar origen a la millor poesia d'Itàlia: el dolce stil nuovo). 

Ells van entendre que l'Arbre de la Saviesa no és divisible en Ciències i en Lletres, com si fóra una finca registrable; que abasta tot allò pel que l'home, des de la creació, malda per arrancar el secret de la felicitat, per fer més bella i segura, i més racional abans de res, la vida. 
Aspire amb força el vent salobre que recorre aquesta horta de Sant Vicent. Amb ell m'arriba una forta sensació de llibertat... Ja deia Sebastià Sánchez-Juan: Llibertat, que em fás pensá en la mare. En el mar, resurrecte perenne, de Valéry. En el mar del somriure innombrable, com ho va cantar Èsquil. Aquest mar Mediterrani i pacífic que s'albira a la llunyania, reverberant i transparent com una pàgina de Gabriel Miró. 

A la teua salut, Ramón, amic, i que els deus et donen ventura.

Gregorio San Juan 
Munpal Bilbao, suplement Pérgola, pàg. 13, juliol de 1998.
 

Pàgina Mantinguda pel Laboratori de Multimèdia  Última actualització: febrer de 2001.