FRANCISCO ÁVILA F. 

La universitat com a institució va nàixer en l'edat mitjana, i va evolucionar des del model de les corporacions artesanals com a conseqüència del llarg procés de reorganització social i cultural de l'Europa d'aquesta època, en acabar el cicle de les invasions bàrbares. Segons l'opinió de Carlos Tünnermann (1996), "brotaron de la atmósfera socioeconómica y cultural de la sociedad europea occidental urbana de los siglos XI y XII". Al llindar del segle XXI, però, veiem que en els esquemes educatius d'Amèrica Llatina encara continua imperant la idea original d'universitat. 

Malgrat el criteri acceptat universalment de l'aparició de la universitat com a institució medieval, són  conegudes les aportacions que van fer un conjunt d'organitzacions de l'antiguitat, com les escoles  brahmàniques, que giraven al voltant de l'estudi de les matemàtiques, la història i l'astronomia, les quals van fer d'exemple a una educació basada en la religió i la filosofia. La invenció del paper i la impremta a la Xina van servir a l'escriptura per a vigoritzar l'educació superior, les ciències i la tecnologia. Una altra aportació del món antic és la de l'Escola d'Alexandria, iniciativa de Ptolomeu Soter en el segle III abans de Crist, en la qual va destacar el geni d'Euclides i la prestigiosa Biblioteca d'Alexandria, amb mig milió de rotllos de papir, que va fer d'aquesta ciutat un empori educatiu de l'hel·lenisme, el judaisme i el cristianisme. 

En tenim altres antecedents en les escoles de filosofia ateneses (segle IV a C), amb l'escola de Pitàgores de Samos com la més antiga i la que va produir un major impacte en la investigació de les matemàtiques. Posteriorment, els sofistes van aprofitar l'auge de l'educació per a especular amb els alts honoraris pels seus serveis; Protàgores, sofista eminent, defensava que la naturalesa humana, el coneixement i l'experiència eren els principis de l'educació. A aquesta escola devem el currículum de les anomenades set arts liberals (el trivium i el quadrivium), que van marcar el paradigma de l'educació superior durant uns quants segles, del qual procedeixen les divisions actuals entre disciplines literàries i científiques. Després va sorgir la trilogia d'homes que van causar un gran impacte arreu del món amb les seues idees: Sòcrates, Plató i Aristòtil.

Les aules de Sòcrates van ser les places d'Atenes. Plató va fundar una escola que es va mantenir durant nou segles als jardins d'Academo, d'on ve el nom de l'Acadèmia de Plató. Aristòtil, després d'haver estat alumne de Plató durant vint anys, va fundar el Liceu o Gimnàs d'Atenes l'any 335 a C amb l'ajuda d'Alexandre el Gran. Ambdues iniciatives són considerades els antecedents més valuosos de la universitat, pel caràcter sistemàtic dels estudis.

El Liceu d'Aristòtil, denominat així perquè estava ubicat prop del temple d'Apol·lo Liceu, va ser el santuari del coneixement més ampli de l'època. La sistematització del coneixement, i també la investigació de nous coneixements amb l'ajuda de l'observació i la lògica, van ser els objectius més clars del Liceu. Gràcies a això, considerem Aristòtil el pare del mètode científic, que és el mètode emprat per les universitats. La llicència per a ensenyar que les universitats de l'edat mitjana van atorgar no té precedents en l'antiguitat clàssica; l'Acadèmia i el Liceu no atorgaven títols ni graus; tampoc hi havia exàmens o avaluacions. A partir de la segona meitat del segle XII, segons Maurice Bayen (1978), el sector eclesiàstic concedia l'autorització o el poder per a ensenyar, que era conferida a Paris pel canceller del Capítol de Notre Dame. 

També hi ha algunes referències als antecedents de la universitat que remarquen la contribució de la cultura àrab en aquesta extraordinària institució creada per l'home. Hi ha qui defensa la idea que les primeres universitats van ser d'origen àrab, gràcies a la importància singular que van tenir els grans centres de cultura àrab del segle IX de Bagdad i del Califat de Còrdova, a la península ibèrica, els quals posseïen extenses biblioteques i observatoris astronòmics, practicaven avaluacions i donaven diplomes. Cap al segle X hem de fer esment de l'Escola de Traductors de Toledo, en què van ensenyar junts els àrabs, els cristians i els jueus. Els àrabs van rebre la cultura grega i la van difondre després. 

Des de l'any 988 la mesquita d'El-Azhar va donar cabuda a la institució més antiga d'educació islàmica, la qual encara funciona, i que es va fer famosa per l'ensenyament de la teologia ortodoxa, la gramàtica, la retòrica, les matemàtiques, la literatura, la lògica i la jurisprudència. Aquesta cultura islàmica es va basar en la ciència grega i en la hindú. Els àrabs van introduir en Occident les xifres hindús, el sistema decimal i el concepte del zero, que va causar un gran impacte en les matemàtiques, va permetre l'esplendor de l'àlgebra i també la construcció de les primeres taules trigonomètriques i astronòmiques. No obstant això, el camp de la medicina va ser el més beneficiat amb l'aportació àrab. La pràctica clínica, l'organització hospitalària i les àrees de farmàcia, oftalmologia, obstetrícia i terapèutica tenen un gran deute amb la cultura islàmica. 

Alguns experts i historiadors sostenen que la primera universitat es va formar a Salero en el segle XI; aquesta, però, no va ser més que una escola de medicina. En realitat, la primera universitat va ser la de Bolonya, fundada a principis del segle XII (l'any 1119), en què tots els estudis sobre lleis tenien molt de prestigi; col·lateralment, però, s'hi impartien estudis de teologia, matemàtiques, filosofia, astronomia, medicina i farmàcia. Les universitats que van aparèixer després foren la de París (l'any 1150, tot i que García Sucre la situa pel 1160), la d'Oxford (el 1167), la de Palència (el 1208), la de Cambridge (el 1209), la de Salamanca (el 1220) i la de Pàdua (el 1222); entre les més antigues també hi ha la de Praga i la de Viena. És important l'opinió d'Ashby (1969), segons el qual "la universidad es la organización social más exitosa que haya podido inventar el hombre en la edad media". 

En l'evolució i el desenvolupament de la universitat medieval es polaritzen els models cap a dos arquetips ben definits, tot i que diferents: el model de Bolonya i el París. El primer va sorgir de l'ímpetu dels estudiants, que buscaven professors; ells participaven directament en el govern i enl'administració de la Universitat. El prestigi d'Irnerius com a primer glossador o comentarista del codi de Justinià fa que la fama de Bolonya atraga molts estudiants estrangers. Després, Gratianus  funda la ciència del dret canònic, que va contribuir molt a fer créixer el prestigi d'aquesta Universitat. Bolonya va arribar a tenir fins a deu mil estudiants a les aules en el segle XII, encara que semble estrany. Dant i Petrarca la visitaven sovint. En aquesta institució, l'aspirant a rector-estudiant havia de ser clergue, tenir 24 anys d'edat, estudiar el cinquè any i dur vestidura talar. 

La de París, anomenada la Gran Universitat Teològica, va nàixer per a prestar servei a les necessitats de l'Església catòlica i era governada pels professors, els quals van formar una corporació que va lluitar per defensar l'autonomia davant el canceller i l'autoritat civil. Si hi havia cap litigi, recorrien al papa. En aquesta època es practicava la llibertat de càtedra, gràcies a l'auge de les discussions i de la lògica. Aquest mètode va estar impulsat per Pedro Abelardo, mestre eminent de la universitat; les autoritats de l'Església catòlica, però, van pressentir el perill d'aquesta pràctica en contra dels seus interessos. Val a dir que la Universitat de París va rebre la protecció de les autoritats eclesiàstiques, perquè era la fortalesa de la fe i de l'ortodòxia catòliques. Per aquesta raó la vigilaven estrictament, i en supervisaven l'ensenyament i l'actuació per a evitar-ne qualsevol desviament.

Salamanca i la majoria de les universitats que es van fundar a l'Europa meridional van seguir el model de Bolonya. En canvi, les institucions de l'Europa septentrional van imitar el de París. 

Les universitats d'Hispanoamèrica van seguir el model de Salamanca, en què la participació estudiantil en el govern universitari era quasi nul·la. Aquest origen diferent explica la importància diversa que donaren a la participació estudiantil al llarg de la vida institucional, especialment pel que fa al govern universitari.

S'hi donava llicència als graduats per a ensenyar, la qual tenia validesa universal sempre que la universitat tinguera permís papal o imperial per a atorgar-la. Aquests dos poders eren els únics que en aquesta època podien atorgar el jus ubique legendi o docendi, que concedien a les universitats la facultat d'atorgar graus i títols amb validesa universal. 

Des de Roma es va afavorir la independència de les universitats del poder eclesiàstic local, a causa de les pugnes que aquestes tenien sovint amb els bisbes; es van mantenir, però, sota l'ègida de la mirada del poder papal. Així doncs, el 1215 Roma va prohibir a la Universitat de París llegir i comentar en públic o en privat la metafísica i la física d'Aristòtil. El 1231, a més, van situar sota la supremacia de la teologia la resta de les ciències, que estaven en procés de desenvolupament. La teologia va esdevenir la brúixola de l'ensenyament i de tot el saber, i el papa fou considerat infal·lible. Aquesta és la raó principal  perquè l'educació universitària es va fer dogmàtica: "se fomentaba cualquier discusión pero los argumentos no podían sustentarse en la libre reflexión sino en las sagradas escrituras o por lo sostenido por la Iglesia" (Morles, 1988). Aquestes raons expliquen el fet que els pensadors i els humanistes del Renaixement no es van formar en la universitat, sinó moltes vegades en contra d'aquesta.

En el segle XVII era freqüent veure que el Col·legi de Metges acusava un doctor anglès en medicina i el condemnava a la presó per expressar alguna opinió que contradigués les Sagrades Escriptures. Aquesta actitud, segons alguns autors, va causar l'endarreriment de la Universitat de París, contràriament al cas de Bolonya, on es respirava un clima de llibertat abonat pel poeta Petrarca. La hipòtesi que semblen demostrar diversos autors i investigadors (Ávila, 1993; Tünnermann, 1996; Morles, 1988) en el procés d'evolució de la universitat és "que desde que aparecieron las universidades, han librado una dura batalla por la autonomía y libertad", especialment aquelles institucions que l'Estat va passar a controlar. 

De l'exposició anterior podem inferir que el desenvolupament de la universitat no ha estat un procés tranquil ni uniforme, sinó lent, irregular i, fins i tot, violent. La universitat ha estat, com ara, el reflex dels esdeveniments de la societat. La universitat no és la que modela la societat, sinó a la inversa. Els segles XIII i XIV van ser testimonis d'una àmplia expansió de les universitats a Europa. Alemanya i els Països Baixos no van tenir universitats pròpies fins a la segona meitat del segle XIV. Després, la Reforma i la Contrareforma van tenir centres propis d'adoctrinament, des d'on difonien les seues opinions. La primera, la Reforma, va tenir la màxima expressió en la Universitat de Ginebra, creada pel mateix Calví el 1559. Després es van fundar Marburg (1527), Konigsberg (1542) i Jena (1558). La segona, la Contrareforma, va tenir l'artilleria principal en les velles universitats de la península ibèrica: Salamanca, València i Barcelona. Després, se'n van fundar d'altres a Oviedo (1604) i Alcalá de Henares; Dilinga i Wurzburg a Baviera; Salzburg (1582) a Àustria. Val a dir que a finals del segle XV la influència de l'Església va començar a disminuir en l'ensenyament universitari. En resum, a l'Europa del segle XVI van funcionar 79 universitats. 

Podem dir, llavors, que les universitats van ser vertaderes associacions privades i lliures d'homes que es van proposar el cultiu i la difusió de la ciència, les quals obtenien després el suport reial o papal. Carlos Tünnermann (1996) manifesta que "no se puede asignar a nadie en particular la fundación de alguna universidad, aunque luego llegaron a tener grandes benefactores". No obstant aquesta opinió, és digne de menció el cas de la Universitat de París, denominada després la Sorbona. Robert de Sorbon, capellà de Sant Lluís, es va preocupar pels obstacles que es trobaven els estudiants en teologia amb pocs recursos econòmics. El 1219, la seua iniciativa va ser comprar una casa i llegar-hi tots els béns, per la qual cosa va ser coneguda pel nom de Col·legi de Sorbon, que el va fer famós. 

Durant l'època medieval la universitat no tenia mitjans econòmics, perquè els ingressos es limitaven al pagament dels drets d'examen. Els professors no eren rics i la institució era de tipus clerical, ja que no s'hi permetia el casament, tot i que això no implicava la puresa de costums. La universitat estava aïllada del medi exterior a causa del caràcter comunitari de la vida que hi imperava; alguns estudiants depenien de l'auxili de la gent per a poder sobreviure. Els professors i els estudiants s'asseien a la mateixa taula. Eren els hippies d'alguns anys enrere per la manera esparracada de vestir. La universitat era més aviat un conservatori que un lloc per a la innovació científica. En el segle XIV es va arribar a prohibir la classe magistral, perquè els estudiants preferien copiar el discurs dictat del mestre o el professor. Les innovacions tenien molts obstacles, principalment per la resistència al canvi. El mestre impartia les classes en una sala que  ell llogava, i amb el pagament dels estudiants podia sufragar les despeses més elementals.

La universitat medieval es va organitzar sota la figura de les facultats, encara que inicialment aquest terme es referia a les facultas docendi que la institució donava als graduats, cosa que els permetia actuar com a mestres i els atorgava la licencia docendi (permís per a ensenyar). Actualment, el terme facultat significa el conjunt de professors i estudiants que conreen una branca del coneixement. Les facultats principals d'algunes universitats eren quatre: la d'Arts Liberals, la de Medicina, la de Dret i la de Teologia. La primera proporcionava la cultura bàsica per a qualsevol especialització: era l'equivalent a l'educació preuniversitària o secundària. Els estudiants entraven després a les escoles de gramàtica, que correspondrien a l'educació primària actual; hi ingressaven abans de fer els quinze anys. 

Per a obtenir la llicenciatura, l'aspirant havia de fer el jurament de no haver subornat el jurat, cosa que ens fa suposar que hi havia futurs graduats que pagaven els examinadors. El llicenciat havia de tenir 21 anys per a obtenir el dret d'ensenyar, i jurar davant el rector que havia estudiat arts durant sis anys; també havia de comprometre's a respectar els privilegis de la universitat. 

La facultat que tenia el major prestigi era la de Teologia, la qual es considerava la flor i nata del coneixement de l'època. En el segle XV apareixen els col·legis per a albergar els estudiants pobres, els quals hi trobaven, a més de l'allotjament i el menjar, el coneixement. No obstant això, serà Anglaterra la que donarà prestigi als col·legis en l'educació superior. En el cas de França, la Revolució Francesa li donarà el cop de gràcia a la Universitat de París i a les que hi havia pel 1793, perquè les considerava endarrerides i un refugi de privilegis que no tenien relació amb la seua funció social. Això explica la nul·la aportació de la Universitat de París a la Revolució Francesa. Napoleó aporta ara el caràcter estatal a la universitat, amb una intenció utilitària i de professionalització. 

Amb la creació de la universitat imperial el 1808 s'obri camí un nou model diferent del medieval. Ara l'estat l'emprarà com a eina ideològica, i per això la sosté econòmicament, l'organitza, i n'estableix els plans d'estudi, l'administració i els professors. 

Ací podem dir que l'educació de postgrau, com a mètode sistemàtic d'estudis avançats que atorga títols i graus acadèmics, va nàixer a Europa a principis del segle XIX sota la influència de la Il·lustració i de la revolució industrial, és a dir, mentre es consolidava el sistema capitalista en el món. Víctor Morles (1988), manifesta que "su aparición y desarrollo es producto de las necesidades económicas e intelectuales de dicho sistema en lo que se refiere a formación sistemática de investigadores científicos, profesionales especializados, dirigentes empresariales y docentes de alto nivel". 

L'expressió formal de l'educació de postgrau apareix amb la Universitat de Berlín, fundada el 1809 per Alexandre de Humboldt (1768-1835), on s'obliga els estudiants que aspiren al títol de doctor a elaborar i defensar públicament una tesi que siga producte d'una investigació científica desenvolupada individualment i sota la guia i la supervisió d'un professor. La creació de la Universitat de Berlín va ser una resposta o una reacció contra la invasió napoleònica, la qual impulsava una universitat estatal rígida, com hem dit abans, centrada en la docència i formadora de professionals exclusivament. 

El paradigma alemany va exercir un notable impacte en l'exterior, fins al punt que els estudiants i els professionals estrangers que volien obtenir el títol de major jerarquia i prestigi social se n'anaren a Alemanya. Això va obligar els Estat Units a oferir els primers cursos de postgrau a la Universitat de Yale, per l'any 1860. Posteriorment, la Universitat John Hopkins, fundada el 1876, va establir exclusivament estudis de postgrau, per a aturar l'èxode de professionals nord-americans cap a Alemanya. Val a dir, a més, que el model alemany va acaparar durant el segle passat tot allò relacionat amb la innovació, la investigació i la cultura en l'àmbit mundial. 

A les colònies angleses d'Amèrica del Nord, conegudes avui amb el nom de New England, la universitat més antiga va ser la de Harvard, fundada el 1636. En general, les que es van establir van seguir els patrons anglesos dels segles XVII i XVIII. Es van caracteritzar per la preeminència del nivell del pregrau, amb un currículum clàssic per a la formació de les elits de la colònia. Tünnermann (1996) comenta que "Thomas Jefferson, uno de los héroes de la independencia norteamericana, diseñó el programa y la planta física de la Universidad de Virginia". En el cas dels Estats Units, hem d'esmentar el caràcter positiu de l'anomenada Llei Morrill del 1862, que va donar terres per a la fundació dels col·legis d'Agricultura i Arts Mecàniques, cosa que va afavorir l'expansió de l'educació superior. Aquesta iniciativa va donar pas a les universitats estatals (Kansas, Colorado, entre d'altres) dedicades a desenvolupar les àrees agrícoles i tecnològiques. 

Per a culminar aquesta sèrie, hem de reconèixer que una de les majors aportacions del model universitari dels Estats Units va ser la introducció del departament com a unitat acadèmica en substitució de la càtedra, aïllada i personal. L'embrió es va formar a la Universitat de Harvard el 1739, quan el tutor d'un college va prendre la decisió d'impartir una única matèria, en lloc de dictar-ne diverses, com era el costum.