Alicante, 2 de diciembre de 2003

LA SEU UNIVERSITÀRIA DE LA MARINA CONGREGA ELS REPRESENTANTS DE LA FESTA EN LA MARINA BAIXA I LA MARINA ALTA EN UN ACTE SENSE PRECEDENTS

El divendres 28 de novembre de 2003, a les 20:30 h, va tindre lloc, en el marc del cicle Descobrir la Marina –organitzat per la Seu Universitària de Benissa-, una curiosa  assemblea d’associacions de
Moros i Cristians.  L’acte, copresidit pel director de la Seu Universitària, Joan Borja, i per l’alcalde de Benissa, Juan Bautista Roselló, va ser protagonitzat, en un primer moment, per Tonyi Pons (alumna impulsora del cicle), Josep F. Serrat (president de l’Associació de Moros i Cristians Sant Blai, d’Altea), Quico Martínez (flamant president dels Moros i Cristians de Benissa, que aquest mateix dia iniciaven el Mig Any fester) i Ximo Fornés (el seu homòleg del Verger).
Aquestes sis persones es responsabilitzaven d’obrir l’assemblea des de l’escenari de la sala d’actes, en un primer torn d’intervencions en què, més enllà de les benvigudes institucionals, es justificava l’interés d’un acte tan singular, sense precendents en el marc de la institució universitària: propiciar un fòrum de diàleg, de debat, d’intercanvi d’experiències, de propostes, i d’assumpció de reptes compartits, en tot allò que la festa de Moros i Cristians té en comú als pobles i les ciutats de la Marina (Alta i Baixa).

Després d’aquesta primera roda d’intervencions, i una volta focalitzats els temes de més interés per a l’assemblea –la regulació de la pólvora, els drets d’autor en la música, i els fonaments històrics de la festa-, es va destapar el flascó de les sensibilitats dels qui viuen el Moros i Cristians en primer pla, com a presidents o responsables de gestió en les respectives associacions. I un tema estrella va encendre –valga ací la metàfora- l’ús de la paraula: la pólvora.

L’interés dels participants respecte de la sempre preocupant manipulació de la pólvora en les festes de Moros i Cristians va oscil·lar entre l’intercanvi d’informacions sobre el tipus de prevencions en una
localitat i una altra (els llocs on es reguen els carrers abans i després dels dispars, els que són estrictes en l’aplicació d’una normativa que només permet recollir un quilo de pólvora per fester, els
que veuen en aquesta regulació una mesura arbitrària i ineficaç, els que deleguen en cada fester la custòdia del material i els que centralitzen tan delicada operació en controladíssims polvorins col·lectius, etc.), i la reflexió sobre noves propostes que reforcen la seguretat de festers i públic.

Una cosa va quedar clara en l’acalorat debat: per més mesures preventives que s’activen, en matèria de pólvora no existeix mai la seguretat absoluta. I així, mentre uns es queixaven que “és que tenen el fester com un delinqüent”, altres recordaven que “quan parlem de pólvora, tendim a oblidar que estem jugant... amb pólvora!”. I les desgràcies d’origen pirotècnic –el Campello, la Vila, Benidoleig van aparéixer com una trista memòria- es van fer explícites en el diàleg.

Entre les solucions que els responsables de la festa assagen a les seues localitats i que es proposaven com a models possibles per a l’increment de la seguretat, es van enumerar les següents: disparar per torns i regular una distància de separació –3 o 5 metres- entre els festers
(pràctica exposada pel representant de Benidorm); conceptualitzar la pólvora com a element exclusiu d’uns actes amb hora d’inici i de final, de manera que els festers només la manipulen en un temps reduït, acotat, amb extremes mesures de seguretat; impartir cursos preceptius per als qui dispararan trabucs per primera volta (iniciativa que se segueix, des de fa un temps, en les festes de Callosa d’en Sarrià, unes de les més sensibilitzades per la qüestió, i que mostren la curiosa i preventiva pràctica d’evitar que els mateixos que disparen siguen els portadors de les cantimplores amb pólvora). I, sobretot, informació: molta informació per als festers, que han de ser conscients de l’explosiva combinació –ara no és cosa de metàfores- que constitueix la mescla de pólvora i alcohol. I que han de ser conscients, igualment, del mal costum que és sobrecarregar els trabucs (perillosa pràctica que no aconsegueix, contra la creença habitual, trons majors, sinó el vessament a terra de pólvora no cremada, fàcilment inflamable).

Sens dubte, el model més segur de tots els presentats va ser el del Verger, on les festes de Moros i Cristians no fan servir gens ni mica de pólvora. “I com feu les batalles? Com maten allà els moros? Com maten els cristians?” -va preguntar algú amb un pèl d’ironia. I la resposta àgil de Ximo Fornés va fer riure la sala, va resoldre les tensions: “Allà fem una equis en la quiniela i mos donem tots la mà...”. I quan algú va al·ludir a la història com a factor legitimador de la pólvora, ràpidament es va apuntar que, en la festa, la història podria justificar qualsevol cosa: fet i fet, la festa dels Moros i Cristians a la Marina és relativament jove, i molts costums actuals són anacronismes flagrants: el puro de les esquadres (en el segle XIII encara no s’havia descobert el tabac a Amèrica), les ambaixades encara representades en castellà en alguns pobles, la pólvora inexistent com a arma protagonista en les batalles de la conquesta cristiana de l’antic regne de València, etc. En aquest sentit, es va apostar per explotar amb millors estratègies el potencial de la festa com a vehicle de divulgació històrica.

No obstant això, les conclusions finals van semblar decantar-se cap a la crítica de les normes vigents en l’ús de la pólvora, ineficaces i insufuciens per a la seguretat i l’operativitat de la festa. I tal
crítica va acabar centrant-se en el fet que l’Estat, que és qui regula l’ús de la pólvora –no és una competència transferida al Govern autonòmic Valencià-, no sembla conéixer l’especificitat de les nostres festes de Moros i Cristians. Una regulació des del Govern Valencià, que coneix la realitat festera més de prop, garantiria una millor i més eficient regulació. Mentrestant, sembla que massa preguntes queden enlaire: per què es reparteix la pólvora amb dies d’antelació als actes (en molts llocs, l’ambaixada o el tiroteig és diumenge, i la pólvora s’ha de repartir divendres, l’últim dia laborable)? Per què no es raparteix just abans de l’acte en què es fa servir? Per què se’n confia
l’emmagatzematge a particulars o entitats no sempre capacitades per a garantir la seguretat òptima? Per què no es confia tan delicada operació als cossos públics de seguretat? Al final –l’argument, d’un fester de Calp-, què és el trabuc? Un regal? Una arma delictiva? Un instrument de
festa? Un problema?

Amb tot, i a pesar dels interrogants, el punt de major consens de l’assemblea va ser la necessitat d’intercanviar experiències: “d’eixir i aprendre unes festes de les altres”. Per aquest motiu, els participants no solament van felicitar la Seu Universitària de la Marina per la iniciativa, sinó que van acordar l’interés d’una nova trobada per a completar el debat: un debat que, per tan intens i útil, es va entendre necessari i enriquidor. Joan Borja, com a resposable de la Seu Universitària, va recollir el guant llançat pels festers i va assumir el compromís d’una nova convocatòria “amb la satisfacció de saber que la Universitat continua sent motor de dubtes, lloc de trobada, font de coneixements i instrument de servici públic per a la societat a què es deu.”

 
Página mantenida por la Oficina de Comunicación página principalenviar correo