Alicante, 1 de marzo de 2004

JOSEP NEBOT: “NO ES POT ENTENDRE EL PAISATGE VALENCIÀ SENSE L’APORTACIÓ CRUCIAL DELS LLAURADORS”

Des d’aquesta premissa, el protagonista del cicle “El Runar: Història i Patrimoni” al mes de febrer, va desenvolupar –divendres 27 de febrer, 20:30 h, sala d’actes de la Seu Universitària de la Marina- una extensa reflexió sobre la noció de “custòdia del territori” i les possibilitats que pot aportar en la protecció dels paisatges agrícoles valencians.

“Mentre que la custòdia del territori resulta una pràctica comuna a Europa o a Amèrica, al País Valencià –com a la resta de l’Estat espanyol- a penes es coneix”. No li faltava raó a Josep Nebot. Fet i fet, va haver d’iniciar la seua maratoniana conferència –l’acte, coronat per múltiples preguntes del públic, va acabar allargant-se fins a ben passades les deu i mitja de la nit- amb la definició del concepte. “es tracta de l’activació d’estratègies –de gestió, educatives, de mediació, etc.- que, dirigides als propietaris de terrenys, faciliten de manera absolutament voluntària la intervenció dels anometats agents de custòdia amb la finalitat de conservar els valors naturals o culturals que el referit terreny conté”.

Així doncs, la custòdia del territori resulta ser una relació de simbiosi entre propietaris (normalment, terratinents poc interessats en les seues finques, petits propietaris amb dificultats de gestió, persones sensibles en la conservació del medi ambient, ajuntaments o col·lectius de caçadors, excursionistes, etc.) i entitats de custòdia (fundacions privades, grups ecologistes, entitats creades específicament per a la funció, cooperatives, grups excursionistes, institucions públiques, etc.). Aquesta relació, que hauria de ser propicida per l’administració (umb un marc legal, fiscal i social favorable), té per finalitat la millora en la gestió dels terrenys –l’avantatge per al propietari-, i un benefici per a l’interés general –satisfacció que compensa els esforços altruistes de l’agent de custòdia.

El mecanisme per mitjà del qual es pot aconseguir un règim de custòdia per a un determinat territori oscil·la entre el simple acord entre les parts (de caràcter estrictament verbal, o escrit però sense transcendència jurídica) i la compravenda, amb la consideració d’opcions intermèdies com la donació, l’arrendament, l’herència, la cessió d’usdefruit, l’adopció o l’eventualitat d’uns títols de conservació inexistents jurídicament a hores d’ara però factibles en la mesura que es puguen recuperar elements del dret foral valencià. Entre les motivacions que poden impulsar l’establiment d’una relació de custòdia entre el propietari i l’agent, Josep Nebot va assenyalar una àmplia casuística que s’estenia de l’interés per la preservació a la voluntat de conservar patrimoni familiar per raons sentimentals, tot  passant per les dificultats econòmiques dels propietaris, l’afany –legítim- de reconeixement social o la defensa davant d’agressions especuladores externes.

Per a Nebot, una de les preguntes nuclears que la societat valenciana contempòrània s’ha de formular davant l’erosió del patrimoni paisatgístic és: “Pot haver-hi un paisatge agrícola sense agrícoles?” El biòleg, que abans de respondre l’evidència es va confesar “amb el cor robat pels paisatges valencians” i “perplex davant del dèficit d’autoestima que els valencians demostrem davant dels nostres paisatges”, va valorar l’opció de la custòdia com una via senzilla i molt pràctica, en casos concrets, per a la preservació del territori, delpatrimoni natural i cultural, i del paisatge. Ara bé: va reconéixer des d’un primer moment que la custòdia era només una estratègia -una més- per a tal finalitat, i que de cap de les maneres es pot considerar com una panacea de solució per a tots els casos: tot i els seus avantatges, demostrats en societats amb major cultura mediambiental que la nostra, en absolut no pot eximir la responsabilitat de l’administració de vetlar pel patrimoni.

Comptat i debatut, l’alternativa de la custòdia presentada per Josep Nebot va ser valorada com un instrument més dels molts que caldrà activar i tenir present per a –si més no- pal·liar el brutal impacte ambiental d’un temps, el nostre, en què els canvis econòmics experimentats pels sectors turístic, comercial, de serveis i –sobretot- urbanístic comporten l’abandonament de la terra per part dels llauradors: l’abandonament del motor que, durant mil·lennis, ha anat modelant i preservant la riquesa i els matisos dels nostres paisatges, en els quals, sense anar més lluny, “els bancals, que són elements patrimonials únics, estan desaparaixent”.

“A voltes em fa l’efecte que, als valencians, ens han furtat el paisatge i tot!”, sentenciava Nebot. I rematava, amb indissimulada ironia: “I un país sense paisatge té un nom: Comunidad”.

Verònica Garcia, presentadora de l’acte, anunciava a la cloenda les pròximes activitats programades en l’efervescent Seu Universitària de la Marina: la conferència de Josep Xavier Esplugues “Ni grossos ni prims: el que convé menjar”, que el pròxim divendres encetarà el nou cicle “Diabetis: l’epidèmica del segle XXI”; i l’excursió guiada a les cases de tros del Vinyent i el tossal de la Ràpita que, a càrrec de Toni Banyuls i Joan Pastor, i en el marc del mateix cicle “El Runar: Història i Patrimoni”, tindrà lloc el pròxim diumenge 7 de març, des de la plaça Jaume I, a les 9:30 del matí.

 
Página mantenida por la Oficina de Comunicación página principalenviar correo