Alicante, 10 de febrero de 2005
COMUNICAT DE L’INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA (IIFV)
L’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), davant el
/Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la
denominació i entitat del valencià/, aprovat per
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) el dia 9 de febrer de
2005, fa públiques les consideracions següents:
1. El dictamen de l’AVL naix d’una situació social i
política complexa i és fruit d’un laboriós
consens, en el qual han incidit, entre altres factors, pressions
polítiques i interessos partidistes diversos. En aquestes
condicions, el dictamen constitueix un avanç significatiu
però insuficient envers la resolució d’un conflicte
estèril, derivat de la utilització política de la
llengua i dels seus valors simbòlics.
2. El fet que l’AVL, anys després de la seua constitució,
es manifeste sobre la identitat del valencià sols
contribuirà a la superació de l’enfrontament civil si els
governants superen els antagonismes polítics i, en lloc de
dividir la societat valenciana, promouen els valors de cohesió
cultural i lingüística i de retrobament col·lectiu
amb la llengua pròpia.
3. L’esmentat dictamen fa una aportació rellevant a la
resolució del conflicte identitari perquè, d’acord amb el
consens de la romanística internacional i de la tradició
filològica universitària:
a) Reconeix tàcitament i explícitament la unitat de la llengua catalana.
b) Enumera de manera inequívoca els territoris on aquesta es parla.
c) Precisa que l’expressió «sistema lingüístic» és sinònim de llengua
d) Complementa el reconeixement indefugible de la unitat de la llengua
amb remarques sobre la diversitat lingüística, i sobre les
similituds i diferències entre identitat
lingüística, identitat cultural i ciutadania
política.
4. Tanmateix, els condicionants polítics del dictamen fan que
s’hi bandege l’aspecte nuclear del conflicte: la determinació
del nom amb què s’ha de designar la llengua, dins i fora dels
seu àmbit territorial. En aquest sentit, el dictamen és
calculadament ambigu i defuig un pronunciament clar perquè:
a) Renuncia a la denominació /llengua catalana/ que, d’acord amb
la romanística, és el terme general que denomina el
conjunt de varietats lingüístiques d’aquest idioma.
b) Propugna, en contra dels fets consolidats, que l’apel·latiu
/valencià/ s’use com a nom alternatiu de la llengua arreu del
seu àmbit territorial, inclosos els contexts acadèmics,
on, d’altra banda, són habituals les denominacions
científiques /català/ o /llengua catalana/.
c) Defensa la idoneïtat de l’expressió /llengua
valenciana,/ que tot i estar històricament documentada, fomenta
la fragmentació de la llengua comuna.
d) Proposa, com a conseqüència de la indefinició
onomàstica, uns criteris genèrics de codificació
lingüística que insisteixen més del que és
convenient en les peculiaritats valencianes, en detriment de la
convergència normativa.
5. En definitiva, l’AVL reconeix la unitat de la llengua, però
deixa passar l’ocasió de dir les coses pel seu nom; s’escuda en
les limitacions juridicopolítiques que emparen la
fluctuació onomàstica i trasllada als representants
polítics la recerca d’una solució de compromís,
funció per a la qual justament es pactà la creació
d’aquest ens normatiu de la Generalitat Valenciana.
6. L’IIFV s’adhereix a la crida que fa l’AVL per tal que els parlants,
amb generositat i flexibilitat, cooperen en la resolució del
conflicte lingüístic, amb sentit comú i visió
de futur. Així mateix, l’IIFV subscriu la declaració de
l’Institut Joan Lluís Vives, que agrupa les universitats de
parla catalana, i insta els poders polítics a abandonar el
litigi dels noms com a eina sectària de confrontació
política, a enaltir i dignificar la llengua compartida i a
treballar amb il·lusió i fermesa per la seua
recuperació col·lectiva.
Alacant, Castelló i València, 10 de febrer de 2005
|
